Un núvol blanc

“Senzillament se’n va la vida (...) Serenament quan ve l’onada”.

Així comencen dos dels versos d’Un núvol blanc, una de les cançons més boniques, transcendents i al mateix temps simbòliques de Lluís Llach. La melodia és una fragància dins l’ànima per aprendre a acceptar el caràcter finit de les persones, vivències i coses que estimem. Tanmateix, com les onades al mar que després de fer bromera al cim de la cresta acaben caient, i es deixen vèncer a la sorra. En la seva mort, la platja enamorada els obre els braços de manera poètica.

La senzillesa i la serenor són les dues idees que més bé es transmeten en aquesta peça. Tot s’acaba, però tot recomença. L’onada arriba a la fi, però alhora, potser l’aigua s’evapora i esdevé un núvol que com un niu en un arbre puja cap al cel, penjat d’alguna branca. Em sembla magistral l’enginy artístic amb què es poden arribar a dir tantes coses en tan poc temps i com la música, sobretot, aconsegueix que la tristesa o la pena siguin lluminoses. “Senzillament i com si res...”, diu el cantautor de Verges. “Tots ens acabarem morint”, hi afegeixo jo. Tot té un adeu, però l’adeu no ha de ser, per força, fosc ni apagat. El blanc és el color escollit en aquesta cançó metafòrica que jo llegeixo —qui sap si equivocant-me—, com la rendició calmada o l’acceptació dels humans davant la tristesa vital pel nostre últim destí.

Per desgràcia no tots els finals tenen la dolçor i l’harmonia del núvol blanc de Lluís Llach. La mort irromp sovint de manera tràgica, injusta o incomprensible. El terratrèmol de Marroc ens deixa escenes de dolor i de destrucció massiva. En pocs segons la força descomunal de la Terra s’ha emportat milers de persones al Marroc, o a Líbia en les inundacions, segant-los per sempre la possibilitat de somriure. Els sentiments no es queden tan sols en el plany davant de tantíssimes altres morts evitables: els joves atropellats pel tren a Montmeló, les dones que pateixen violència masclista, els suïcides que disparen totes les estadístiques negatives, la cooperant Emma Igual o les víctimes de la guerra d’Ucraïna. La llista no s’acaba mai, començant pels familiars i amics que tothom ha perdut al llarg de la vida.

El mes de setembre quan tot recomença pot ser un pretext per seure i pensar en el cicle de la vida. Les fruites que collim i ens mengem aquests dies tenen una dolçor efímera. Ara és temps de raïms i de figues, però aviat arribaran les castanyes i el color torrat de les fulles caduques dels arbres ens inundarà el paisatge. Ja han tornat les escoles. Els pobles i ciutats recuperen el seu ritme. La quotidianitat dels infants i les famílies que tenim la sort de no viure en cap país en guerra ni marcat per la tragèdia es tornarà a reordenar de mica en mica.

Sempre he pensat que no és només l’1 de gener quan toca que ens fem bons propòsits. I que tampoc és a la primavera quan l’esclat de la natura ens fa pensar en l’inici de tot. És quan s’acaben els mesos de calor i quan arriba el setembre que tot s’engega. Proposem-nos, així doncs, que aquest curs 2023-24 ens porti la serenor i la tranquil·litat d’esperit necessàries perquè totes les conquestes socials per a les futures generacions a favor d’un món més just, més digne i més solidari semblin eternes.