Quan un cafè pot canviar-ho tot

“Fem un cafè?” és una manera de dir a l’altre que et ve de gust passar una estona plegats al voltant d’una taula que convida a la conversa, l’epicentre de tantes vides compartides. El cafè, un dinar, o el que sigui que prenguem, és una excusa per xerrar, per a escoltar-lo i sentir-te escoltat, per sentir l’altre a prop o, el que és el mateix, per expressar que m’importes i sentir que també importes a l’altre. Les persones ens necessitem mútuament i necessitem sentir-nos acompanyades i, de manera periòdica, reafirmem aquesta necessitat trobant-nos amb qualsevol excusa.

Qui no ha dit alguna vegada que millor sol que mal acompanyat, quan etiquetem algun company de viatge com a persona non grata? Sense pensar-hi gaire, la dita sembla inqüestionable, però la veritat és més complexa que el reduccionisme que ens planteja. De vegades, el cos o el cap ens demanen estar sols, tot i que puguem gaudir d’una bona companyia. En canvi, en altres ocasions, fins i tot pot ser millor estar mal acompanyat que sol. La solitud hauria de ser una opció personal, però massa sovint és una circumstància no desitjada i cronificada. Podem voler estar sols, però mai volem sentir-nos sols o soles.

Sentir-se sol, de manera puntual, forma part de viure. Tots i totes ens n’hem sentit algun cop a la vida: quan canviem de feina o d’escola, quan ens mudem a un lloc on no tenim coneguts o quan estem hospitalitzats uns quants dies. Aquestes solituds puntuals són saludables i formen part dels processos d’aprenentatge de la vida; si la por activa la prudència, sentir-nos sols ens estimula per a iniciar relacions amb persones desconegudes. Però no tot és tan fàcil com semblaria i les barreres poden ser altíssimes.

Especialment difícil ho tenen les persones que pateixen situacions de vulnerabilitat i estigma social: un trastorn mental, una discapacitat i la distància social o cultural són alguns dels factors que poden agreujar el sentiment de soledat i que, alhora, es retro-alimenten negativament amb aquest sentiment. Per exemple, el 62,6% de les persones en situació de dependència s’han sentit soles i excloses, segons l’Enquesta a persones en situació de dependència funcional; mentre que el 12% de les persones que viuen i resideixen a Barcelona se senten soles, la xifra augmenta fins el 21,6% per a les persones nascudes fora d’Espanya, tal com recull l’Enquesta de Relacions Veïnals i de Convivència de l’AMB. El cercle viciós vulnerabilitat-soledat-vulnerabilitat és difícil de trencar i pot arribar a ser devastador per a qui el pateix. Els estudis ho diuen: la soledat no desitjada mata. Ras i curt.

Per afrontar el problema primer l’hem d’identificar i la soledat no ho posa fàcil: és invisible, discreta, silenciosa. Té símptomes com l’aïllament social, la depressió, les malalties cardiovasculars, les baixes laborals o l’absentisme escolar entre d’altres, i la trobem per tot arreu: als hospitals, a les escoles, a les llars, a les empreses, a les entitats. Quan pensem en soledat el nostre imaginari ens projecta la imatge d’una persona gran que viu sola, que surt poc al carrer i que té poca vida social. Cert, el 19% de la gent gran se sent sola. Però la realitat és, un cop més, molt més diversa i la xifra supera el 26% en el cas dels joves d’entre 13 i 24 anys, segons diverses enquestes. A la feina, el 10% en els treballadors diuen sentir-se sols.

La soledat no desitjada és un fracàs social, potser el més gran, ja que va contra natura de l’ADN de la societat. És un fracàs de tots i totes i combatre-la ha de ser una responsabilitat compartida per tothom. Amb aquesta intenció, a Sant Joan de Déu llancem el pròxim 20 d’octubre la segona edició de la campanya ‘cafesolidari.org’, una campanya que concentra les seves accions als bars i restaurants, que són refugis de soledat, i també ofereix propostes per als particulars, les empreses i els centres educatius. La campanya pretén exposar la problemàtica, activar la sensibilitat, provocar la reacció i captar fons per finançar programes solidaris per combatre la soledat de les persones més vulnerables ateses als centres socials i sanitaris de Sant Joan de Déu.

Us animem a parlar de la soledat en el vostre entorn, a les vostres entitats, llocs de treball, a casa vostra... I, sempre que us proposin fer un cafè, penseu que el cafè és el que té menys importància, i que, en canvi, frases com ‘no estàs sol’, ‘compta amb mi’ o ‘si et cal res, digues’ cobren més sentit que mai.