La meva amiga té Alzheimer (II)

La meva amiga em continua ensenyant moltes coses i jo les intento aprendre. Ella m’explica que coneix el senyor Alzheimer i em diu que aquest senyor tenia el que li passa a ella. Si més no ha intentat explicar-m’ho. Com que la veiem setmanalment amb una altra amiga, s’ha establert una complicitat que fa que ens esforcem per intentar entendre al màxim el que ens vol dir.

La comunicació amb ella és un repte setmanal. No es pot explicar de forma entenedora tot i que articula correctament els sons però la relació entre ells és completament aleatòria. El resultat és difícil de desxifrar.

Fem el possible perquè els missatges que li volem donar siguin senzills i de la forma més clara possible. Evitem contraposar opinions, fer debats, portar-li la contrària (excepte en algun cas molt concret). Quan el senyor Alzheimer encara no l’acompanyava, li agradaven els debats ben argumentats, contraposar opinions, escoltar tothom i poder parlar de temes d’alt nivell.

Intentem fer aflorar records, històries, aventures, anècdotes, treball compartit encara que ella ens mostra que és la primera vegada que n’ha sentit a parlar. Potser hem fet una mica tard per anar treballant una narrativa de la seva vida. Les fotografies familiars sembla que tinguin el seu efecte, despertant algun sentiment, emoció o record que la connecti amb la seva història vital.

Les narratives són limitades encara que les sortides que fan a la residència on està ajuden molt al revifar alguns records recents: sortides, excursions, piscina. La seva cara de satisfacció quan mirem aquestes fotografies ens indica que gaudeix d’aquestes activitats, tot i que, quasi sempre hi troba algun inconvenient, alguna pega, alguna cosa o persona que no li ha agradat. El visionat de les fotos de la seva família, sobretot els nets, li proporcionen molta felicitat, si més no així ho veiem.

Intentem tenir molta paciència perquè cada visita és un tornar a començar o bé una incògnita. Sovint ens demana una vegada i una altra que l’ajudem a mantenir l’ordre en les seves coses i el seu entorn immediat. Ella hi passa moltes estones endreçant i reendreçant. Intentem deixar que prengui la iniciativa, encara que alguna vegada la iniciativa és repetitiva o costa trobar-li un sentit. Ens esforcem en ser pacients per escoltar i desxifrar els missatges que ens transmet i saber esperar quan necessita temps per fer una nova activitat, encara que sigui començar a berenar.

Respectem les seves emocions i estat d’ànim, encara que moltes vegades es queixa o s’enfada amb alguna cosa del seu entorn que no li agrada. Activem més l’escolta quan vol transmetre’ns les seves preocupacions, el que li agrada o no li agrada. De vegades intentem fer el contrapunt d’aquestes queixes sense saber ben bé l’efecte que li pot produir.

Fem el possible per ser flexibles i adaptar-nos al que ens demana que fem, encara que ens vulgui ensenyar una vegada i una altra el seu espai, “el despatxet”, amb la seva taula i cadira, els seus prestatges impecables i endreçats. Gaudeix ensenyant-nos les seves coses, la seva roba el llit on dorm i sembla que això la tranquil·litza i li dona pau.

És difícil acompanyar l’amiga que va perdent les seves habilitats mentals i va adquirint una forma de comportar-se desconeguda, però darrere aquests canvis en les capacitats i en el comportament hi ha la mateixa persona amb qui vam treballar i compartir moltes hores de feina, estudi i lleure i encara que la malaltia canviï la dinàmica de la relació, l’afecte i amistat romanen.

L’Alzheimer de la nostra amiga ens planteja un repte, però amb paciència i comprensió podem ajudar-la una mica a fer més fàcil la seva vida i a transmetre-li que no està sola, sempre hi anem, encara que ella no sàpiga reconèixer ni el dia ni l’hora de la visita.