L’abordatge del suïcidi des del treball social

Quan parlem de suïcidi, en moltes ocasions parlem de desesperança, de manca de projecte vital, de manca d’oportunitats. Però si alguna cosa caracteritza el treball social és la cerca de noves oportunitats i la reconstrucció de projectes vitals significatius per a la persona. 

Segons l’OMS, el 30% dels suïcidis es podrien evitar i la Confederación Salud Mental España apunta que “les causes del comportament suïcida són nombroses i complexes i, en la seva majoria, estan relacionades amb situacions vitals, siguin constants o circumstancials (com la pobresa, l’atur, l’abús de tòxics, maltractaments en la infància o trastorns mentals)”, expliquen. 

En l’abordatge del suïcidi és inevitable pensar en el pes que tenen els condicionants socials. És en aquest punt on cal donar valor a les intervencions dels i les professionals de l’àmbit social a l’hora de prevenir les conductes suïcides. 

En la pràctica quotidiana, quan es detecta una ideació de mort, una important desesperança vital o un gest autolític en una persona, des del treball social es duu a terme immediatament una exploració de les circumstàncies vitals conjuntament amb la persona —si té l’edat suficient i evitant revictimitzacions, oferint espais segurs, de confiança i d’escolta—. També s’explora el seu entorn, no només per a comprendre què podria haver actuat com a estressant o precipitant, sinó per a dissenyar conjuntament un itinerari que augmenti l’esperança vital de la persona. En cas necessari, també es realitza una protecció immediata (quan es detecti que la causa de la ideació o gest suïcida sigui una situació de maltractament, per exemple). 

Tenint present que es considera que el 75% de les persones que han consumat el suïcidi haurien realitzat alguna advertència prèvia, i que entre el 14% i el 20% de les persones que han realitzat un gest autolític reincideixen a l’any del primer gest, promoure el monitoratge, la supervisió de la persona durant un temps per a evitar nous gests, serà molt important. I és aquí on el treball social pot tenir un paper fonamental a l’hora de detectar quines figures familiars o persones adultes referents serien les més adequades, de cara a la capacitació en l’observació i atenció de senyals d’alarma, supervisió, control de medicaments o retirada d’objectes perillosos, per exemple. 

En l’àmbit comunitari, i seguint les recomanacions de les guies actuals que ens parlen no només de la necessitat d’intervenir per a reduir l’angoixa vital de la persona i oferir esperança, sinó també de com la vinculació i participació en la xarxa comunitària incideix positivament en la reducció de nous intents, el treball social esdevé una figura professional idònia, que té incorporada en la pràctica quotidiana l’exploració, la detecció i la coordinació amb agents comunitaris de la salut, l’àmbit social, educatiu, laboral o associatiu i que poden vincular-se en el pla de millora. Aquest punt és fonamental, partint de la necessitat de crear vincles i noves oportunitats, convertint-se el treball social en una peça clau en la integració de tots aquests professionals i nous escenaris. Es tracta de poder dissenyar amb el o la pacient, família i entorn un pla preventiu que ajudi a reconstruir el camí esperançador cap a l’estabilitat i millora clínica i psicosocial, nodrint de vincles segurs que tinguin continuïtat en el procés de suport, tractament i atenció, en un sistema de salut i social que cal reforçar i mantenir en tot el procés d’intervenció. 

També ens és propi —a banda de la coordinació entre professionals— la creació de grups de suport mutu, la denúncia (per exemple, comunicant mancances del sistema al Síndic de Greuges) i la promoció de canvis socials i de millora de les condicions no només de la persona o família concreta sinó de col·lectius especialment vulnerables. 

En cas d’haver-se produït un suïcidi consumat, cal tenir molt present l’estigma, la possible culpa de l’entorn (familiar i social, però també professional) i els tabús específics que envolten el fenomen. A banda de la intervenció del treball social per oferir espais segurs d’escolta i acompanyament, podrem facilitar la vinculació a associacions específiques, una acció que pot resultar molt balsàmica. 

Si bé en els darrers anys s’han dut a terme tota una sèrie d’innovadores accions professionals (creació del Codi Risc Suïcidi; publicació de guies i protocols; activació de telèfons específics; desplegament d’equips sociosanitaris d’intervenció comunitària, etc.), el suïcidi continua essent un gran desconegut. I malgrat que s’ha evidenciat la necessitat de l’abordatge dels factors ambientals, la inclusió de la intervenció des de treball social no està estandarditzada, garantida ni protocol·litzada als diferents dispositius. Per tot això, al mateix temps, cal reclamar la inclusió de formació sobre suïcidi a professionals de la salut, l’àmbit educatiu o social. 

Per tant, cal reivindicar. Prevenir. Actuar. Com és propi en la nostra professió. 

(Aquest article està signat per Agustí Bonifacio, treballador social sanitari i membre de la Comissió de Salut Mental del Col·legi Oficial de Treball Social, TSCAT)