Programes d’ocupació ‘Just In Time’

Aquest mes de setembre han finalitzat diferents programes d’ocupació com el MAIS, l’Orienta o el DiE. Cada cop que això passa, entre els  professionals que s’hi dediquen es torna a obrir un debat que es repeteix periòdicament: Com pot ser que l’administració no vegi els efectes negatius d’aquest continu iniciar i finalitzar programes? Negatiu per les persones usuàries, per les professionals, per les entitats,... en definitiva, per la comunitat. 

Estem en un escenari de programes d’ocupació efímers. Només viables quan es pensen en clau de reducció de costos, però no quan es fa en termes de sostenibilitat social. Ens trobem immersos en una dinàmica de programes d’ocupació Just In Time. 

Aquest mètode va ser creat als anys 50 al Japó per l’empresa automobilística Toyota. Va revolucionar els sistemes de producció, ja que era capaç de reduir o eliminar alguns costos vinculats amb la gestió d’estocs. Quan el client demanava un vehicle, en lloc de tenir-lo preparat al magatzem, es muntava expressament. S’activava una cadena de subministraments que feia arribar les peces necessàries al lloc d’assemblatge a prop del client. Un cop muntat, li entregaven. Això permetia un gran estalvi tant d’espai de magatzem, com d’estoc de peces disponibles. 

Traslladat al camp dels programes d’ocupació, podem trobar un cert paral·lelisme. L’administració presenta una subvenció d’un programa d’ocupació on demana persones inserides com a resultat. De la mateixa manera que Toyota només havia de disposar de les peces que necessitava pel model sol·licitat i muntar-lo en el moment requerit, els programes d’ocupació Just In Time, no tenen per què tenir gent activa —en estoc— en el mercat de treball, només els hi cal poder-la localitzar i mobilitzar en el moment requerit. I aconseguir uns certs resultats temporals d’inserció.   

El problema és que al cap de poc temps, aquesta persona que havia trobat feina, finalitzarà el contracte i quan torni a l’entitat social a demanar suport, li diran que la professional que la va atendre ja no hi és i que el programa s’ha acabat. L’esforç fet perquè la persona s’incorpori a una dinàmica laboral quedarà aturat. El treball aconseguit no serà l’inici d’una progressió laboral. Només haurà estat una feina puntual. Curta i sense continuïtat.  

Un programa d’ocupació no és sostenible només perquè sigui viable de forma tècnica i econòmica. És sostenible quan en el seu mateix disseny i planificació té en compte les futures accions necessàries per tal de mantenir i garantir una certa continuïtat dels resultats esperats. I és sostenible socialment quan en aquesta projecció posa en valor els diferents actors socials implicats: les professionals, les persones usuàries i les entitats del territori. Molts programes d’ocupació, encara que viables tècnicament i econòmica, no són sostenibles socialment.  

Les entitats socials correm el risc que en lloc de combatre la falta de drets vinculats a l’accés al treball, estiguem fent el manteniment de l’estoc de mà d’obra disponible per a programes efímers. Utilitzats quan sigui necessari, amb el doble objectiu de cobrir llocs de treball en precari i maquillar l’atur.