Visibilitzar és conscienciar

Fer activisme és molt important, però més important és fer-ne en temes que ens toquen de prop. Perquè així ens hi podrem involucrar més fàcilment i el nostre missatge arribarà millor al suposat públic a qui vagi destinat aquest activisme.

Jo recordo que vaig començar a fer activisme en salut mental gràcies a anar un any a teràpia, on m’ajudaven molt. Volia retornar tot allò, fos de la manera que fos. Volia formar-me i ajudar com m’estaven ajudant a mi. Però no va ser fins uns anys més tard que vaig començar a fer xerrades, que vaig començar a explicar la meva experiència com a activista. 

Feia potser tres anys que escrivia tot el que m’estava aportant compartir la meva experiència en petit comitè, però no m’atrevia a fer-ho a espais grans perquè em feia molt de respecte. Fins al dia en què vaig conèixer l’activisme boig i m’hi vaig llançar de cap. Fins al dia en què vaig pensar “jo això també ho vull fer!!”.  

Tenia molt clares, si més no força dibuixades, les meves referents. I me’n volia convertir en una; referent per a les generacions que vindran, que podran parlar de salut mental sense sentir-se jutjades, que podran tenir una conversa totalment arbitrària sobre què suposa anar a teràpia i com les ha ajudat poder-ne parlar. Que es normalitzarà poder dir que no estem bé, que podrem normalitzar fer-nos costat les unes a les altres i no haver de competir en un món on o hi ets tu o hi soc jo. 

I podrem entendre que la xarxa de suport és importantíssima, que els grups d’ajuda mútua (GAM) són essencials, que els espais lliures de prejudicis on podem ser nosaltres mateixes són un bàlsam per poder-nos expressar i guarir ferides. Que ser una mateixa és molt difícil, però és molt satisfactori quan ho aconsegueixes. I que va súperbé per a la salut mental. 

També fan aquesta part canalitzadora d’emocions, que d’una altra manera són molt difícils de canalitzar. Un espai sense judicis, on saps que t’escoltaran, t’ajudaran i t’aconsellaran en allò que necessitis; que podràs comptar amb aquell petit refugi quan et calgui. Que si un dia no hi pots anar, no passa res. 

Perquè parlar de salut mental i no sentir-te jutjada no és fàcil, hi ha molta feina de desestigmatització al darrere, de desconstruir prejudicis que tenim molt interioritzats, d’erradicar aquell autoestigma que hem anat construint d’acord amb què deien de nosaltres. 

El que vull dir amb aquestes paraules és que és molt necessari parlar-ne, però amb gent que et validi positivament. Perquè, com em va dir una amiga que ha llegit un projecte literari meu, com és d’important que algú t’escolti i t’escolti bé. Laia, gràcies per saber trobar les paraules justes en el moment precís.