Pensiero debole

La raó està subjecta a una sèrie de fallides que poden afectar la manera de prendre decisions. Això passa al nostre cervell, patim una desviació coneguda com a biaix de negativitat; l’explicació és que parem molta més atenció a les coses negatives. Un lloc canvia completament depenent dels nostres records, el nostre estat d’ànim es pot alterar segons la informació que ens arriba de l’exterior; el nostre interior la cavil·la.

Els fets són coses avorrides i banals, inútils sense una contribució carregada de sentiments; a més, les dades s’interpreten quan venen acompanyades d’imatges del passat i molta, molta activitat inconscient. Això deia Gianni Vattimo (se n’ha anat per no tornar un gran pensador), que una imatge pot significar alguna cosa en un context determinat i pot ser diferent en un altre moment, és a dir, que pot tenir més d’un significat. Demanava ser meticulosos perquè no es creés confusió ni malentesos. Amb la seva Ètica de la interpretació va defensar les expressions obertes: que discuteixen, descriuen i dedueixen en sentit ampli, sense recórrer a una autoritat que menyspreï l’altre. Va suggerir les pràctiques flexibles que accepten el principi del diàleg allunyant-se de classificacions sectàries (contrari a la màxima que davant d’un axioma has de callar, romandre amb la boca oberta, acceptar la superficialitat de la veracitat absoluta). 

Últimament, assistim a tendències que justifiquen polítiques contràries a les democràcies madures, que defensen el comandament social per instal·lar prínceps que reclamen la seva autoritat dominant sobre uns súbdits condicionats als seus interessos. Quan l’Església de l’edat mitjana i del Renaixement cremava els heretges ho feia en nom de la Veritat (no hi ha un més enllà sinó un menys aquí, escrivia Pony Micharvegas); fins i tot les guerres recents es fan per reivindicar els drets d’un grup determinat, on es diu: “Nosaltres sabem què és bo per als altres”, i comencen a llençar bombes. 

Observem als mitjans, amb preocupació, certa crisi de valors, violència lingüística, discriminació en les converses, manca d’educació, fanatisme rere de dubtoses intencions… Perquè una opinió es converteix en certesa quan aconsegueix la suficient tolerància sobre comportaments, actituds i conviccions sense obligar a ningú. Els grecs ja aclarien que la democràcia corria el risc d’esdevenir demagògia quan es guanya amb afalacs un favor popular, sense alguna reflexió encertada. Ara com ara, no s’entreveu una ideologia que aconsegueixi convèncer la gent corrent que paga la pena empènyer les idees per posar-les al servei d’un horitzó més just (tot i que Saramago, per altres raons, anotava que, si pogués, suprimiria del diccionari la paraula utopia). El problema s’ha fet estructural, la cultura no corre només entre llibres, diaris o a les acadèmies, els missatges es mouen per la televisió, i ara, també per la xarxa d’influencers. 

Fa poc que ens hem trobat un grup de persones per rescatar retalls de coneixement tot intentant practicar l’art de mirar. Conversar, debatre, comunicar-se són aquests intents imprecisos, però necessaris, per trobar un marge comú de consens al voltant de les coses, però no a qualsevol preu; les paraules poden acabar esgotant-se, fins i tot emmalaltir: cedir no és el mateix que consentir i encara menys doblegar-se. Amb l’estretor del narcisisme, generar acords es pot fer de qualsevol manera quan està de moda. No fa gaire que, a propòsit de l’educació formal, es comentava que mai no havia existit una oferta-demanda tan densa al voltant de la gestió de conflictes a les escoles; contrastava la notícia amb els pitjors indicadors de malestar i conflictivitat infanto-juvenil a la nostra època. Es pregunten en aquest estudi si les bones pràctiques interpretaven correctament les seves intencions, valoracions i conclusions, ja que les eines són variables, renovades i múltiples. A més, no podem oblidar que promoure comunitats més informades té molt a veure amb proveir la ciutadania —grans i petits— d’espais de confiança no formals, entorns assequibles per fomentar l’intercanvi de parers. 

Caldria, també, observar molt de prop que sota les pràctiques resilients no s’amaguin propòsits de domesticació i acceptació limitada de certs discursos. Ens perdem per trobar-nos, som el nostre millor i pitjor enemic, pura contradicció… El pensament feble no és una inseguretat en si mateix sinó una teoria sobre la inconsistència moral dels absolutismes. Vattimo va proposar reduir les conformacions fortes del poder, posar remei sobre la destrucció de la naturalesa; en definitiva, aliar-se amb la generositat del pacifisme, on ensenyar i aprendre a pensar es presenten com una proposta vàlida.