Quan l’odi ho empastifa tot

Les xarxes socials, els mitjans de comunicació, les converses a la feina, amb amistats o familiars… En els darrers anys, l’odi cada vegada té més espai i és més present a tot arreu. És la sensació que ho està empastifant tot fins al punt que els discursos discriminatoris o estigmatitzadors sobre un col·lectiu o altre s’estan naturalitzant sense oferir gaire resistència, com si aquestes idees masclistes, racistes, xenòfobes i LGTBIfòbiques fossin naturals. És aquesta sensació la que denota que l’extrema dreta, i els seus postulats, avancen terreny. Que una part de la ciutadania, per petita que sigui, es qüestioni determinades conquestes socials en forma de drets i que consideri que no totes les persones són mereixedores de tenir els mateixos drets, significa que els discursos d’odi estan guanyant la batalla del relat perquè estan aconseguint trencar consensos socials que van més enllà dels partits polítics. És en aquest escenari on el tercer sector social s’ha de preguntar què pot fer, com cal actuar davant l’amenaça real de pèrdua de drets i de trencament de la cohesió social.

Les entitats socials hem de ser capaces d’incidir en la batalla pel relat, amb compromís i responsabilitat. Sabem molt bé quina és la realitat de cadascun dels col·lectius en situació de vulnerabilitat que són diana d’aquests discursos d’odi, perquè fa dècades que estem acompanyant-los i oferint-los suport, i també coneixem molt bé amb quines dificultats tangibles es troben per no tenir ni els mateixos drets ni les mateixes oportunitats que la resta de la ciutadania. Que hi hagi males condicions laborals, salaris baixos, atur, dificultats per accedir a un habitatge digne, a una plaça en un servei social o sanitari o problemes greus per cobrir les necessitats més bàsiques, per exemple, no és culpa de cap col·lectiu en concret sinó la conseqüència directa d’un estat del benestar feble en l’àmbit social, que no dona resposta a les persones quan més ho necessiten, i d’un sistema que no pal·lia les desigualtats i els desequilibris existents. Al contrari, és un sistema que prima el lucre desmesurat, l’individualisme i el materialisme, enfront del que defensem les organitzacions que formem part de l’economia social i solidària, que volem un sistema que prioritzi les persones, les cures i el bé comú.

En l’era de les notícies falses i la desinformació, l’odi es mou amb molta facilitat i comoditat amb la difusió d’estereotips i prejudicis. És on aquests discursos atempten de forma contínua contra el principi de la universalitat dels drets, bàsic per a la defensa dels drets humans, però, compte!, és des d’on també l’extrema dreta fa onejar la falsa bandera de la defensa de postulats suposadament feministes i LGTBI que normalment utilitza per instrumentalitzar i anar en contra de les persones migrades i racialitzades, sota la suposada amenaça a la seguretat i l’statu quo.

Les entitats socials recordem que l’únic antídot efectiu per a la inseguretat és la bona convivència i la bona vida per a tothom, sense excepcions. Sostenir això no és naïf perquè, des del nostre coneixement i expertesa, tenim clar que és possible blindar drets i conquestes socials imprescindibles per pensar en un futur amb pau i dignitat: més parc d’habitatge assequible, més recursos per a la dependència, noves formes de cura per a les persones amb discapacitat o trastorn mental que fomentin la vida autònoma i independent, més atenció a la infància i l’adolescència en situació o risc d’exclusió social, més oportunitats laborals per als col·lectius que tenen molts problemes per aconseguir feina, reducció de la segregació escolar, millors serveis d’atenció a les supervivents de violències masclistes, etc. Cap d’aquestes mesures, i moltes altres més, tenen sentit sense la resta. La justícia social mai és completa si no arriba a tot arreu. Que l’odi no ho empastifi més tot.