Parlar de violència als infants

S’acosta aquell dia al calendari on posem sobre la taula de forma explícita els drets dels infants. I, a la nostra manera, en destaquem un: “El dret dels infants a ser ben tractats” i una línia fina al voltant d’aquest dret on es mou sovint el nostre dia a dia.

Què vol dir per un infant que “em tractin bé”? Doncs, per començar, tenir les necessitats més bàsiques cobertes: alimentació, higiene, roba adequada i en condicions, un habitatge digne… I també les necessitats emocionals: ser tractats amb cura, que els seus sentiments es respectin, també el propi ritme... I, en resum, disposar d’un context que sigui segur i protector. I la teoria la tenim molt clara.

En el nostre dia a dia parlem sovint de promoure aquest entorn segur, lliure de violències, vinguin d’on vinguin, d’entre iguals, per part d’adults o de la pròpia institució. Parlem de prevenir el maltractament, l’abús, l’assetjament. Implementem i activem protocols quan fa falta, consensuem i discutim com actuar.

Tot i això, des de la perspectiva d’un infant o adolescent, prevenir el maltractament també és assegurar-nos que tingui eines per identificar què li està passant, què li estan fent, que ho pugui detectar a temps, i en el millor dels casos, alçar la veu cap a un adult que protegeixi. Però, per reconèixer, primer has de conèixer.

Hem de poder ensenyar també als infants i adolescents què és la violència, que és un abús, què és un assetjament, quan i en quines formes el teu dret a què et tractin bé està sent vulnerat de forma flagrant.

I aquí és on els adults a vegades ens acovardim. És tabú parlar de violència als infants, amb la contradicció que la veuen sovint explícita a molts llocs. A vegades és la intenció de protegir la que ens porta a evitar el tema, i ens trobem com a resultat tot el contrari.

Fa uns quants anys, en una jornada sobre maltractament infantil, un pediatre —eminència i pioner en el tema a Catalunya— va incloure fotos de lesions de diferents tipus a la seva ponència. Una de les primeres preguntes d’un públic format majoritàriament per professionals de l’educació social va ser sobre el dret a la intimitat dels infants que apareixien a les fotos. La resposta i atordiment del ponent va ser: “sent professionals d’aquest tema, com detectareu una lesió com aquesta si no n’heu vist mai cap?”

Doncs aquí una mica el mateix. Com se n’adonarà si no ho coneix? Com ho explicarà si no li sap posar paraules?

I aquestes són algunes de les línies fines amb les quals ens trobem: encarar les nostres pròpies pors o xocs de valors. Segurament, saber que hi són i tenir-ho en compte ens farà avançar cap a aquest dret de l’infant o adolescent a sentir-se ben tractat.