Treballo al 0-3 i quan arribo a casa…

En dic “0-3” com podria dir-ne escola bressol, llar d’infants i moltes més nomenclatures que es fan servir en aquesta etapa, per no parlar ja d’allò tan caspós de “guarderia” (per si algú encara està despistat: tenim aules, no trasters). La diversitat de noms és un petit símptoma de com costa identificar el primer cicle de l’educació infantil com allò que és, una etapa educativa amb tots els ets i uts. Així que aquesta és la nostra primera reivindicació; si la voleu en format consigna, seria: “eduquem, no guardem”.

Però, com us deia, una educadora quan arriba a casa a part d’estar cansada pel gran esforç que representa estar al càrrec, en molts casos sola, durant 38 h setmanals d’atenció directa d’un grup d’infants, amb unes ràtios elevadíssimes, (8 /I0, 13 /I1, 20 /I2) les més altes d’Europa, molts dies està angoixada. Angoixada perquè li agrada la seva feina i veu com no pot arribar a atendre a tots els infants com mereixen, perquè dues mans no arriben a tot i perquè l’etapa 0-3 anys sempre ha estat una etapa inclusiva, però sense els recursos necessaris que sempre recauen en les esquenes i voluntat de les treballadores. 

A més a més, l’educadora veu dia a dia i en la nòmina de cada mes que la seva situació laboral no millora, que fa en molts casos més de deu anys que treballa a l’escola i cobra el mateix que el primer dia; que el conveni que l’empara porta congelat des del 2021 juntament amb les taules salarials que estan molt poc per sobre de l’SMI, que la negociació d’aquest conveni està bloquejada per una patronal que no escolta i que vol mantenir a les treballadores, més del 95% dones, en aquesta precarització. 

Això està provocant des de fa anys que moltes d’aquestes treballadores abandonin aquest sector i marxin al segon cicle d’educació infantil, on estan millor valorades i pagades. Un fet que dificulta —i molt!— consolidar els equips en aquesta etapa. Això potser ha agradat a la patronal, perquè quan un equip no està consolidat és més fàcil mantenir-lo en silenci, però clarament perjudica la qualitat de l’atenció educativa. 

Les treballadores d’aquest sector ens hem cansat d’esperar i hem dit prou, prou davant de les patronals, però també de les administracions. Sí, l’administració ha d’assumir la seva responsabilitat vers l’educació d’aquesta etapa. No pot ser que deixi en mans d’empreses privades, òbviament amb ànim de lucre, l’educació dels infants de 0-3 anys. No es pot mantenir el model actual, on molts municipis treuen a licitació la gestió de les seves escoles públiques i abandonen a les treballadores, que veuen com van canviant d’empresa sense que les seves condicions millorin. 

Les educadores ja sabem la importància que té aquesta etapa en el desenvolupament neurològic i socioafectiu dels infants, que és vital per consolidar una base que els ajudi a entomar les següents etapes educatives. Però això, teòricament tothom ho sap o fa veure que ho sap i per què, doncs, les administracions no actuen per resoldre aquesta situació? Per què es continua externalitzant i precaritzant el sector? 

Creiem que tant el Departament d’Educació com els municipis s’han d’implicar en resoldre el conflicte que pateix el sector, per això en les últimes vagues realitzades a l’octubre i novembre ens hem concentrat al Departament d’Educació, a la Generalitat i a l’Associació Catalana de Municipis per demanar, com ja hem fet anteriorment sense resposta, la creació d’una taula del 0-3 que reuneixi a tots els agents implicats per tal de millorar la qualitat educativa d’aquesta etapa tot evitant les desigualtats socials que es generen en tenir aquesta disparitat de models, i donant a les treballadores del sector el reconeixement social i laboral que mereixen.