Quatre flaixos del Vic Movies 2023 

Fa molts anys, en David era un nen trapella que jugava al carrer amb altres vailets. La mala fortuna va fer que un dia caigués dins d’un pou, d’uns dos metres de fondària amb una boca d’un metre d’amplada. Un seu amic va anar corrents a buscar l’ajuda d’un adult. Van agafar una corda d’una fàbrica i van aconseguir treure’l. No va ser gens fàcil, entre altres raons perquè en David és sord i quan el cridaven perquè s’agafés, ell no responia. 

El passat 18 de novembre al Teatre l’Atlàntida de Vic, un dels homes que va salvar-li la vida, en Rafa, va explicar en públic aquella gesta llunyana en el temps. Ho va fer amb un registre col·loquial i planer, desproveït de tota èpica o heroïcitat. Ho transcric literal del castellà, tal com ell es va expressar: 

“Estaba yo un día trabajando; éramos 7 o 8 compañeros en el patio cuando me avisaron. ¡Se ha caído el David! ¡El David! ¡Se ha caído en un pozo! “Lo saqué una vez, pero se cayó, otra vez chillando. Después pensé que estaba muerto porque no cogía la cuerda y dije: ‘llama a la policía y a los bomberos porque ya está…’ Pero moviendo la cuerda pude tirar y… lo saqué. ¡Gracias a Dios, hoy él está aquí!  

I així com si res, en Rafa va acabar dient: “Ahora David tiene su familia y sus hijos y todos contentos” .

És el primer flaix que m’arriba del 8è Festival de cinema en llengua de signes Vic Movies 2023. Un curtmetratge, que van presentar fora de concurs, va recrear l’accident real del pou. En David Puigsasllosas, un home fet que avui és el president de l’Agrupació de Sords de Vic i Comarca, pot explicar que va tornar a néixer i que la caiguda perillosíssima va tenir un final feliç. 

El segon flaix que m’emporto de la vetllada és el discurs del gran guanyador de la convocatòria. Edgar Murillo, el director del curt Inseguridad, l’obra distingida amb més guardons, va dir sense embuts que “la sordesa és una discapacitat invisible” i que comporta “molts traumes a la vida real”. Per això, va apel·lar a superar les situacions de vergonya, i va reivindicar la necessitat de “sortir de l’armari com a sords”. Sens dubte, la metàfora va ser impactant. Per reflexionar-hi tots una estona. 

El tercer flaix és el compromís a favor de la llengua de signes, que va acompanyar tota la tarda i part de la nit. No solament pel caliu humà de mans signant que es va formar en el certamen: a l’entrada, al pati de butaques, als descansos, a la sortida, al sopar...  També pel legítim orgull de veure prestigiada la llengua de signes a la pantalla gran i per la satisfacció que comporta comprovar que la comunitat sorda signant és viva i que, malgrat tots els problemes i barreres que ha de superar cada dia, s’aplega amb autoestima en aquest festival. En dies així, es reforça el sentit de pertinença cultural, la reivindicació d’una identitat compartida i l’empoderament col·lectiu. El membre del jurat, Quim Crusellas, va recordar que està molt bé que tots defensem l’oficialitat del català a Europa, però va afegir no ens hem d’oblidar tampoc de les llengües de signes dels sords. Sens dubte, unes paraules carregades de raó. Per reflexionar-hi tots i més en el moment actual que la llengua de signes catalana (LSC) topa amb tants problemes a l’educació per la manca d’accés de molts infants des d’edats primerenques. 

I finalment, l’últim flaix —el més rellevant del Vic Movies— és la faceta artística; és a dir, els premis. Cal aplaudir que lluny dels circuits comercials, sense cap suport de la indústria audiovisual, amb pressupostos limitats, sense que sigui notícia i sense que se’n facin ressò els mitjans, que continuï brillant des de Vic la llengua de signes i es produeixi cinema de força qualitat. Déu n’hi do, el nivell! Per això, els aplaudiments més sincers van per a tots els premiats: Carlota Boronat, premi a la millor actriu; Marco Riboldi, premi al millor actor; el curt La eclosión, premi al millor muntatge; l’espot del restaurant Sant Isidre, premi al millor anunci fals; i Inseguridad, premi al millor curt, al millor guió, a la millor LSC i guanyador de la votació dels espectadors. 

Salvant les distàncies i fent un elogi hiperbòlic però merescut, ja ho vaig dir als parlaments finals: els premis del Vic Movies són com els Goya o els Oscar de la llengua de signes. O més ben dit, són els Gaudí de la cultura sorda catalana i amb projecció internacional. Per molts anys continuïn amb tanta fidelitat del públic. L’enhorabona a l’organització que sap canalitzar tantes bones energies, que jo aquí anomeno flaixos, per la seva fascinant brillantor.