La conversa, un bon dissolvent

La veïna del tercer segona estava molesta amb els veïns del quart perquè quan regaven les plantes no s’adonaven que queia aigua al seu tendal. Una circumstància imprevista va fer que s’haguessin de parlar per un assumpte d’interès comú. En un moment determinat va sortir el tema de l’aigua i, com que el to de la conversa era tranquil, van quedar entesos després de cedir mútuament en alguna cosa. A partir d’aleshores la mirada fugissera va canviar a salutació educada.

Conec un poble de pocs habitants, una seixantena, que fa uns anys van crear col·laborativament un centre social amb bar i sala d’actes. Entre els comentaris que vaig sentir el dia que celebraven un aniversari del local hi havia aquest: “El centre ens ha acostat força. Hi havia veïns que no es parlaven per coses ben diverses, però el fet de trobar-se sovint tan a prop ha desfet moltes friccions”.

Crec que podríem trobar infinitat de situacions com aquestes, de ‘proximitat dissolvent’. Sempre és el mateix: d’uns fets ocorreguts han sorgit discrepàncies no assumibles per alguna de les parts i neix un conflicte d’interessos, de drets, de competències, etc. Mantenir l’antagonisme i no cercar solucions o pactes comporta l’enduriment de les posicions ja que la discrepància fàcilment es converteix en adversitat, amb perill d’acabar en enemistat. L’adversitat es pot resoldre amb arguments que convencen, però l’enemistat porta a la confrontació, a la guerra.

L’enemistat és desig d’eliminació de l’altre, sigui excloent-lo de les relacions interpersonals, sigui actuant per enfonsar-lo, tant a nivell particular com social, polític o nacional. Les guerres, màquines de mortaldat, no són altra cosa que adversitat feta enemistat, una demostració del fracàs humà pel que fa a la capacitat de resoldre conflictes mitjançant converses, pactes, cessions...

No acabem de tenir desenvolupada, uns i altres, la cultura de l’entesa feta de reconeixement de l’interlocutor, d’anàlisi compartida, d’esforç resolutiu i d’imaginació de camins inexplorats. Avui continuem tenint, a dojo, tot el contrari, assassinats per raó de sexe, humiliacions de col·lectius malvistos, operacions per enfonsar l’adversari... i guerres cada cop més terrorífiques que ens avergonyeixen com humans.

Conversar significa etimològicament caminar junts. Dins la societat civil, l’associacionisme té avui el compromís de fer-nos créixer en experiències de superació de conflictes des d’allò que li és propi, la conversa i el diàleg farcit de respecte per l’altre, d’anàlisis realistes i de cerca d’horitzons resolutius d’allò que cal desenredar. Ens cal créixer en la cultura de la paraula, bona dissolvent de les rígides i compactes confrontacions.