La incredulitat que ens mata

Els mitjans de comunicació acostumen a demanar el nostre suport com a especialistes en la detecció i l’acompanyament en la reparació integral de dones, joves i infants supervivents de múltiples violències, especialment de la sexual i del tràfic de persones amb finalitats d’explotació sexual. Aquest va ser el cas de TV3, que ens va demanar la nostra aportació de cara al reportatge que estava preparant per al programa Trenta Minuts, titulat Crits Silenciats i emès la nit del passat 29 d’octubre.

Havíem de parlar d’una jove que havíem acollit i protegit, i que havia sobreviscut a les tortures d’una organització criminal holandesa que es dedica a explotar a dones i infants a través d’abusos sàdics o rituals, i que és gestionada, entre d’altres, pel seu propi pare.

Malgrat treballar, des de 2008, amb infància traficada i explotada sexualment, l’equip de professionals de l’Associació in via mai no ens havíem trobat davant d’una persona tan absolutament traumatitzada i torturada, que no podia desenvolupar amb normalitat activitats pròpies de la vida quotidiana, com ara dutxar-se, dormir, menjar o relacionar-se amb altres persones. La raó és que, a través del seu adoctrinament i tortures infligides, relacionava cada ingesta, per exemple, amb el record d’haver hagut de menjar-se una companya assassinada davant dels seus ulls. I així amb cada acte quotidià. 

El dia a dia per a aquella jove, que havia hagut de fugir del seu país perquè entre els membres de l’organització mafiosa es trobaven involucrades personalitats del món de la política, de la policia o de l’aparell judicial, entre d’altres, significava lluitar contra el seu trauma profund. Recordo que els primers dies necessitava ser acompanyada quan sortia al carrer, a causa de la inseguretat que li produïa sentir-se lliure, i com agraïa, constantment, poder gaudir de l’aire lliure i del paisatge urbà.

Aquella supervivent no estava racialitzada i no era pobra, al contrari, pertanyia a una família adinerada i poderosa d’Holanda, que va decidir explotar-la, des de ben petita, a través de rituals sàdics. I és que, una de les coses que hem pogut constatar des de l’Associació in via, és que moltes dones i infants d’arreu del món, inclòs el nostre país, són tractades com a mercaderia, explotades i torturades de formes inimaginables, i que, un cop són alliberades, el seu infern continua viu, en cada somni i en cada record.

Habitualment pensem que això no pot passar al nostre voltant, que és impossible que, ja endinsats en el segle XXI, existeixi, per exemple, el tràfic de persones amb finalitats d’explotació sexual, i creiem que aquestes pràctiques, en tot cas, responen a societats llunyanes en el temps, menys civilitzades que la nostra.

Creiem que és impossible que la veïna del costat pugui ser una dona maltractada pel seu amable marit, o que la mare de l’amiguet del nostre fill sigui una dona que no podrà conèixer mai el plaer sexual perquè va ser mutilada quan tenia deu anys. No podem creure que la cambrera del bar de sota casa hagi estat obligada a contraure matrimoni de forma forçosa, o que la jove que passeja per la rambla, al nostre costat, estigui obligada a ser explotada sexualment perquè ha de retornar un deute de 60.000 euros als seus traficants amb l’amenaça que, si no ho fa, la seva família serà assassinada. Ni de bon tros creiem que la dona ucraïnesa que ens ven el pa hagi estat violada per l’exèrcit rus en la guerra contra Ucraïna. No ens ho creiem, i necessitem sentir el testimoni personal de les víctimes, i, així i tot, quan les escoltem, no ens ho acabem de creure, no pot ser possible...

Però ja és hora d’obrir els ulls i assumir que, en tant que el nostre país va ser l’últim d’Europa en deixar de segrestar i vendre persones africanes de forma legal, ara mateix, a casa nostra, es continuen traficant i explotant a dones i infants de forma sigil·losa, a l’empara de les noves tecnologies i d’estructures molt més sofisticades, però igual de poderoses i cruels.

Cal que obrim els ulls i que deixem de preguntar-nos si els seus testimonis són reals. Cal que reflexionem sobre si, efectivament, els drets de les dones i dels infants estan garantits a la nostra societat, i si volem continuar donant l’esquena al patiment.

Aquest 25 de novembre, Dia Internacional de la Violència Contra la Dona, tenim l’oportunitat de fer escoltar els crits silenciats de les víctimes, i exigir que es respectin els drets fonamentals de quatre mil milions de persones, la meitat de la població del planeta, que es troba en risc pel simple fet de ser dones.