Ministeri d’Igualtat: essencial per garantir els drets de les dones

El passat 25N va ser el Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència Contra les Dones, i és per això que volia aprofitar per a recordar tot el que el Ministeri d’Igualtat dirigit per Irene Montero ha aconseguit durant tots aquests anys en la lluita contra el masclisme i en l’avanç en el moviment feminista.

El passat mes de maig el Comitè CEDAW de l’ONU va posar en valor els avanços d’Espanya en matèria d’igualtat i deia de continuar treballant contra la violència masclista en l’àmbit digital i en la lluita contra els estereotips de gènere en l’àmbit judicial. En el seu informe el Comitè “va acollir amb satisfacció els avanços reeixits” a nivell legislatiu i celebra la creació del Ministeri d’Igualtat i l’establiment “d’una arquitectura nacional per als drets de les dones”. Destaca en particular en l’adopció de, entre altres, la Llei Orgànica 10/2022, de 6 de setembre, de Garantia Integral de la Llibertat Sexual; la Llei Orgànica 1/2023, de 28 de febrer, per la qual es modifica la Llei Orgànica 2/2010, de 3 de març, de Salut Sexual i Reproductiva i de la Interrupció Voluntària de l’Embaràs; la Llei 4/2023, de 28 de febrer, per a la Igualtat Real i Efectiva de les Persones Trans i per a la Garantia dels Drets de les Persones LGTBI; la Llei Orgànica 8/2021, de 4 de juny, de Protecció Integral a la Infància i l’Adolescència enfront de la Violència; o la Llei Integral 15/2022, de 12 de juliol, per a la Igualtat de Tracte i la No Discriminació.

Amb Irene Montero, el ministeri va recuperar les competències exclusives en igualtat, i es va comprometre a treballar per una “nova generació de drets feministes”. La seva primera aposta va ser la llei de llibertat sexual, coneguda com la llei del “solo sí és sí”, una llei que ha estat plena d’atacs constants per part de les extremes dretes i que ha estat en el punt de mira durant tot aquest temps.

Crec que és important saber què fa un Ministeri d’Igualtat i per què és essencial continuar mantenint-lo. Concretament, s’encarrega de garantir una igualtat entre dones i homes, la prevenció i erradicació de les diferents formes de violència contra la dona i l’eliminació de tota forma de discriminació per raó de sexe, origen racial o ètnic, religió o ideologia, orientació sexual, identitat de gènere, edat, discapacitat o qualsevol altra condició o circumstància personal o social. Li correspon, en particular, l’elaboració i desenvolupament de les normes, actuacions i mesures dirigides a assegurar la igualtat de tracte i d’oportunitats, especialment entre dones i homes, el foment de la participació social i política de les dones, i la prevenció i erradicació de qualsevol forma de violència contra la dona.

És per això que relativitzar o negar la importància de tot el que té a veure amb nosaltres, les dones, forma part del masclisme enquistat en la societat i dintre de la política té els seus posicionaments, generalment de l’extrema dreta. Aquesta negació de la violència masclista fa mal, perquè aviva els fonaments del patriarcat i atorga justificació als masclistes, fins i tot a aquells que porten fins a l’extrem de la violència la seva superioritat i domini cap a nosaltres. Negar la necessitat de polítiques específiques per garantir els drets de les dones és negar un problema generalitzat en la nostra societat, i que només genera discursos d’odi i misogínia.

Només em queda donar-te les gràcies, ministra, per tot el que heu fet per les dones, un gran exemple per totes les que hi són i les que hi vindran. Encara ens queden molts fronts oberts i camí per recórrer, fins que el nou Ministeri d’Igualtat no constitueixi el seu full de ruta no podrem saber si es portaran a terme alguns temes que encara estan sobre la taula, com el proxenetisme o la gestació subrogada.

Esperem que ara també estiguin a l’alçada. Per mi, i per totes.