Les (enormes) contradiccions entre la intervenció socioeducativa i l’encàrrec administratiu envers el jovent extutelat


Dins del panorama de la infància i adolescència en risc, sovint les professionals ens trobem en situacions molt contradictòries pel que fa a la complementarietat que representa la nostra intervenció socioeducativa i el marc que envolta la nostra praxi laboral.

Per una banda, tenim l’encàrrec administratiu de les diferents administracions (Direcció General d’Atenció a la Infància i Adolescència; Educació; Departament de Salut o Justícia, entre altres). I per altra banda, tenim la temporalitat que donem als processos en el marc de la nostra intervenció socioeducativa.

Faig molt èmfasi en els processos i la seva temporalitat perquè, sovint, els “tempos” de l’administració no cassen amb els que requereix una persona que ha passat per un procés migratori durant la seva infantesa, pels que encara no tenen definit el seu itinerari en la sempre difícil transició a la vida adulta, pels que tenen un bloqueig emocional que no permeten endinsar-se en el món formatiu o laboral o pels que provenen del sistema de protecció i es troben en un moment de soledat amb una “motxilla emocional” molt important.

Aquests dies estic vivint situacions de contradicció entre allò administratiu (el famós encàrrec i l’obligatorietat de les accions que generem dins del sistema) i allò que es pugui ajustar a les necessitats dels i les joves que atenem. Això no vol dir que hem de mirar a una altra banda davant d’algunes accions que protagonitzen els nostres usuaris en el marc de la nostra intervenció, atès que algunes no s’ajusten a la normativa del mateix sistema que els empara. Però sí que entra en contradicció a la raó de ser de la intervenció educativa: tots i totes necessitem el nostre temps per generar processos d’integració social, educativa o cultural entre altres.

La rigidesa que ens proporciona un sistema —sovint ple de burocràcia que exigeix tota mena de documents per justificar la nostra intervenció— no sempre ve acompanyada de l’amalgama de recursos necessaris per treballar amb el material sensible amb el qual intervenim: adolescents en plena crisi d’identitat en mig d’una àrdua i complexa transició a la vida adulta, sense les garanties necessàries per sortir-se en matèria laboral, social o d’habitatge entre altres.

A això se li afegeix la precarietat del nostre sistema de salut mental infantil i juvenil, quan ja són moltes les que fa anys que reclamem un canvi de paradigma que augmenti les ràtios, però sobretot que aposti per una salut mental des d’una vessant comunitària i no purament clínica.

Les contradiccions s’accentuen quan la teva intervenció ha diversificat les accions per acompanyar als joves extutelats en els seus processos d’emancipació i tot així, el bloqueig emocional d’alguns impedeix que puguin fer allò que des del quotidià, la pròpia societat reclama: anar als recursos formatius, iniciar processos d’inserció laboral, complir amb la normativa d’habitatge, etc. O a vegades una acció aparentment tan senzilla com aixecar-se i sortir de l’habitació.

És aquí quan entra la forta pressió de la responsabilitat dels professionals que intervenim en línia directa amb el col·lectiu de joves extutelats: Què fem? Adoptem una visió absolutament administrativa que passa pel compliment taxatiu de la norma que estableix el sistema? Adoptem, en canvi, una visió quasi paternalista que justifiqui el pes de la motxilla emocional que tenen els joves i permetem el constant fracàs pel que fa a l’adhesió en tots els dispositius que derivem?

Sempre he apostat per la individualització de les respostes. Allunyar-me de la repressió o del punitivisme que sovint l’administració permet. Perquè la clau de la nostra intervenció passa pel canvi de mirada. Per apostar i creure en aquells que ningú ha cregut. I malgrat que són dies complicats, com li he dit a alguna companya que em pregunta “què, com ho portes?”, seguirem lluitant des de les trinxeres per oferir possibilitats de canvi i de futur. Per allunyar-nos de la incertesa i del fracàs. No sé si ho aconseguirem, però no defallirem en la lluita per garantir els drets de la infància, adolescència i joves en situació de vulnerabilitat.

(Gràcies com sempre a les companyes de Social.cat per donar feina a la nostra tasca i ser un altaveu de les nostres reflexions i neguits. Seguim).

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article