Com engalanem els cors?

Tot i que la societat de consumisme en què vivim ens recorda, gairebé a finals de setembre, que el Nadal ja s’apropa (qui no ha vist els torrons exposats un mes abans d’estar pensant si faràs més panellets de pinyons que de coco?), no és fins que hi ha l’encesa de llums de la ciutat o de la fira nadalenca del poble del costat quan comencen els plans i les organitzacions per tal de passar un Nadal ben atapeït d’àpats, regals, celebracions amb amistats, amb l’empresa, amb la família, etc.

Segons l’àmbit laboral a què ens dediquem, les festes de Nadal es gaudeixen d’una manera o d’una altra. Mentre per a alguns signifiquen vacances, altres esperen els festius marcats pel calendari per organitzar amb la família sopars, dinars i celebracions. Per d’altres, en canvi, aquestes dates signifiquen molta feina —en l’àmbit de la restauració, per exemple— o una dedicació 24/7 on els festius no existeixen, ja que formen part d’un calendari continuat de treball. Així doncs, el tan escoltat “torna a casa per Nadal” no és per a tothom igual.

En l’àmbit residencial, els professionals que hi treballem —entre els quals estem els pedagogsi pedagogues— seguim també els cicles de festius i d’èpoques de vacances que el calendari marca o que marquen els diferents recursos on les persones ateses assisteixen, centres educatius en el cas d’infants, adolescents i joves, o centres residencials o ocupacionals, en el cas de persones amb discapacitat o dependència. Quan arriba Nadal, també programem activitats, menús especials, tallers per engalanar el centre, per tal que es respiri l’esperit tan inculcat de Nadal. Uns volen posar l’arbre i deixar regals a sota, els altres també volen celebrar el caga tió, i alguns són més de viure la il·lusió dels Reis Mags el matí del 6 de gener.

Els festius estan repartits per la plantilla de professionals per tal que totes i tots puguem viure en família aquestes festes que —culturalment— tenim tan sentides. Uns celebrem més la nit de Nadal, altres prefereixen el 26 perquè ve família de fora, uns no celebren el 6 de gener, però sí que el 31 de desembre els agradaria estar amb les amistats, etc. Conciliar vida personal i la laboral és una tasca important i imprescindible per tal que tant les persones que hi treballem com les persones que atenem, puguem viure i celebrar aquests dies tan intensos.

Tenim la residència engalanada i una programació amb fires, espectacles i activitats que fan per la ciutat i les diferents poblacions properes del territori, tenim els regals per a les persones que atenem comprats amb il·lusió, els torrons que han triat preparats amb cura en la millor safata. I tenim també una graella amb els permisos de les famílies que durant les darreres setmanes han comunicat que s’emportaran el seu fill/filla, germà/germana, nebot/neboda... de tal data a tal data, o que el vindran a buscar tal dia perquè es reuneix la família.

Com a professional fas una darrera comprovació per tal que tot estigui organitzat i t’adones que hi ha noms que no tenen la casella marcada cap dia, noms que continuen en blanc i negre des del 24 de desembre fins al 6 de gener. Noms de persones que les famílies no han trucat per comunicar quan la vindran a buscar durant les festes de Nadal. Noms que, tot i tenir els seu Nadal engalanat, tenen el cor trist. Com engalanem els seus cors?

Com a professional i com a persona la mirada et canvia, i t’adones que ni totes les llums de Nadal, ni tots els regals que puguis fer, ni les activitats que puguis oferir poden engalanar uns cors que tenen una mancança que no es pot comprar, ni penjar, ni desembolcallar. I és quan la nostra tasca pedagògica esdevé tan important, tan imprescindible i tan necessària.

Estem amb les persones durant l’any, formem part de les seves vides, i celebrem amb elles el seu recorregut vital: de millora, de lluita, de fracassos, de fites aconseguides... Però no som la mare, ni el pare, no som la germana, ni el cunyat, no som la tieta, ni el nebot. Som persones amb qui ens uneix un vincle que va iniciar-se de manera professional, i que la convivència el converteix en quelcom que no podem dir personal, però sí singular. I els cors que no queden engalanats per Nadal, ens fan veure aquestes festes amb un enllumenat diferent.

Com a pedagoga —i com a persona— m’agradaria amb aquesta reflexió donar les gràcies als milers de professionals que durant les vacances de Nadal tindran l’ocasió d’engalanar els cors de totes aquelles persones ateses en centres residencials en particular, i als professionals que dediquen la seva tasca en l’acompanyament de persones sense família o éssers estimats en general.