Justícia de pau, les persones bones

El maig de 2022 sortia a la llum una moció en defensa dels jutjats de pau arran de l’actual projecte de llei orgànica d’eficiència organitzativa de justícia, per a la implantació dels Tribunals d’Instància i les Oficines de Justícia, que suposarà que tots els municipis de l’Estat que comptin amb jutjat de pau veuran eliminada aquesta institució i es perdrà el seu servei.

Figura sorprenent enmig entre polítics i funcionaris: el secretari-l’oficial-l’agent judicial; nomenat pel Tribunal Superior de Justícia i escollit pel ple de l’ajuntament. Són serveis ubicats en municipis allà on no hi ha jutjats de primera instància i instrucció des d’on assoleixen competències tant en l’ordre civil com el penal, facilitant el contacte entre els òrgans judicials i la ciutadania.

La justícia de pau assumeix competències jurisdiccionals que desenvolupen els alcaldes per estendre l’administració a les zones rurals. La seva figura ha anat perdent tirada, es diu des del ministeri, no és rendible, no pertany a la carrera judicial, no tenen formació. Quan s’instaurin les oficines es donarà una resposta més ajustada a les demandes actuals. La seva funció ha quedat molt reduïda pels canvis de les comunitats autonòmiques i el despoblament rural, això ha fet repensar els serveis de l’administració.

Van ser útils en el passat... La ciutadania té dret a ser atesa per professionals, l’objectiu és evolucionar amb millors instruments de cohesió social, territorial i digital que es dotaran per connectar amb la població. Des d’octubre, a la província d’Albacete s’està duent un projecte pilot; es confia que d’una manera igualitària, sense deixar enrere municipis ni persones.

Malgrat tot, als sindicats i associacions no ha agradat la notícia, assabentats per la premsa com acostuma a passar darrerament en altres nivells, els 7.700 jutjats de pau podrien tancar molt aviat per ser, la seva, una pràctica residual que es resumeix, diuen, en fer de pont per entregar documentació judicial entre residents i jutjats.

Reticències en tots els partits: uns perquè diuen que se li estaven atorgant funcions als ajuntaments que no li corresponien, d’altres perquè s’han tret competències i es tem que no es doni resposta amb la nova proposta.

De totes maneres, la justícia de proximitat que desenvolupen els jutges i les jutgesses de pau està arrelada al teixit civil i associatiu des de 1855; creat al bienni progressista, mantingut al període republicà entre el 32 i el 39, consolidat en el període democràtic per l’article 10 de l’Estatut d’Autonomia... Són 898 escollits pels plens municipals, la segona autoritat en els municipis, primera porta d’entrada al sistema de justícia.

Amb el seu exercici mediador, potser l’aspecte més rellevant de la seva figura, assoleixen cotes de pau i cohesió, de convivència... Eviten que els problemes quotidians del veïnat es judicialitzin o s’enquistin, aporten solucions dialogants, fan de pont imparcial, un model càlid dels que ja en queden pocs.

La seva retribució és simbòlica, aquesta tasca (naixements, expedients matrimonials, comunicacions judicials, defuncions...) la combinen amb les seves professions i activitats personals.

És probable, pensen, que les noves oficines no facin conciliacions, dubten que siguin properes a la ciutadania. També es recela que triguin a dotar-se de competències; que no arribin a tot arreu, que, en definitiva, treguin un servei als petits (el mateix que ha passat amb els caixers automàtics i moltes oficines públiques i privades imprescindibles).

L’Associació Catalana en pro de la Justícia, constituïda l’any 1987, és l’entitat més important de l’Estat que els representa, les seves figures més destacades parlen del fet que aquests jutjats són poc coneguts perquè sempre han funcionat bé; malgrat tot, declaren que fa temps que sabien d’aquesta situació (en el seu dia van reclamar la seva funció conciliadora en la llei de mediació de Catalunya). Tot just s’estaven demandant —ironies— noves competències envers les seves pràctiques: judicis en delictes lleus, reclamacions amb topall, divorcis consensuats sense fills... En alguns casos encara se’ls demana l’aixecament de cadàvers, excarceracions, desnonaments o dictaminar sentències quan ho havien deixat de fer des de 1994.

És la institució més propera junt amb els jurats. Coneixen la població i la població els reconeix. Faciliten les bones relacions, són respectats...

Tornem a ser-hi. Altre cop una visió centralitzada i funcionarial de desconfiança a l’autoritat municipal i la vida civil, un intent d’uniformar una singularitat que a Catalunya té un arrelament molt fort. Substituirà la figura les oficines municipals que també, diuen, oferiran serveis de mediació i conciliació obligatòria? Tant de bo.

Malgrat la professionalització constant de molts sectors, perquè ara tothom entén de fer “sopes d’all”, segueix destacant, malgrat resistències corporatives per l’ambició d’assumir com a pròpia i excloent una dedicació professional, la tasca d’aquestes persones bones (bonshomes), la conciliadora, com és coneguda arreu de la nostra geografia.