L’esport educa

Quan parlem d’esport sovint ens enfoquem en aspectes relacionats amb l’activitat física o la competició. Tot i això, cal destacar que darrere la pràctica esportiva es generen innumerables situacions d’aprenentatge que fan valorar les intervencions amb els jugadors i jugadores.

La manera com els referents es dirigeixen als infants en el terreny de joc influeix directament en el seu desenvolupament, no només esportiu, sinó també personal i emocional. Les persones tècniques esportives com els entrenadors i entrenadores comparteixen molt més que temps i estratègies de joc amb els seus jugadors i jugadores. Són, en realitat, una font de transmissió de valors, de motivació, de respecte i de normes socials. Inevitablement, es generen relacions d’afecte i confiança, i el vincle que sorgeix entre les dues parts fa que els joves sovint vegin als seus entrenadors com a referents. És per això que cal ser conscients del fort impacte que el seu acompanyament provoca en els jugadors, el qual té grans conseqüències en aspectes relacionats amb la motivació, l’autoestima, la confiança i la seva relació amb l’entorn.

No només com a educadora social responsable del projecte Invencibles, sinó també com a mare de dos nens que juguen a futbol, puc afirmar que he viscut en primera persona situacions que corroboren aquesta hipòtesi. Situacions en les quals l’entrenador d’un equip pren decisions com no deixar jugar a alguns jugadors perquè considera que no estan al nivell competitiu de la resta de l’equip, sense cap argument o reflexió que ho acompanyin, i que puguin ajudar al jove a entendre que és simplement una estratègia de joc i res té a veure amb una manca de qualitats, tot veient afectada la seva salut mental. Fins a quin punt una persona que està madurant la seva personalitat és capaç de gestionar emocions tan dures com quedar-se fora de joc en un espai que considera propi, davant dels seus iguals, i sense cap explicació o acompanyament emocional per part del seu suposat referent?

Per altra banda, també he sentit crits, paraules de menyspreu i fins i tot insults d’entrenadors cap als seus jugadors i jugadores en nombrosos camps de futbol. Un fet que sembla èticament inacceptable, però que continua succeint de forma reiterada avui dia. Hem d’aguantar les famílies que trepitgin els valors que inculquem des de casa i deixar que l’esport es converteixi en un espai on tot s’hi val? Si li donem la volta, la mateixa situació pot ajudar-nos a treballar cap a una educació transversal, on tots els agents que intervenen amb els infants i joves, siguin de l’àmbit que siguin, comparteixin unes línies d’actuació comunes, on el respecte i l’aprenentatge estiguin per sobre de la resta.

A Catalunya, més del 70 % dels infants i adolescents entre sis i 16 anys practiquen algun tipus esport, segons l’últim informe elaborat per l’Observatori Català de l’Esport. Si utilitzem aquest com un espai educatiu, podrem apropar-nos a treballar pel seu benestar integral, tot valorant la influència que tenen les nostres intervencions en l’àmbit esportiu.

Si l’esport educa, per què no hi ha educadores?

La figura de l’educadora social al món de l’esport és gairebé inexistent. Podria ser per una manca de recursos, perquè és una professió oblidada en molts àmbits on hauria de ser imprescindible, o perquè encara hi ha una gran manca de consciència sobre el poder que l’educació no formal té en els infants i joves esportistes. Durant la meva trajectòria com a educadora social dels Invencibles, ara farà dos anys, he pogut identificar nombroses situacions de risc que han estat intervingudes gràcies a una mirada socioeducativa què va més enllà de valorar als jugadors i jugadores per les seves capacitats físiques.

Entre les moltes funcions que l’educació social pot aportar a l’esport, cal destacar la prevenció de situacions d’exclusió i d’assetjament escolar, el disseny de projectes que donin resposta a les necessitats detectades de manera constant, la creació d’espais que fomentin la socialització, la creació de vincles i relacions interpersonals i la inclusió sociocomunitària. Però, sobretot, la coordinació amb altres professionals que intervenen amb els infants i joves, com psicòlegs, CSMIJ, Serveis Socials, EAIA i centres educatius i terapèutics, la qual és imprescindible per a abordar situacions de manera global, atenent a totes les esferes de la vida de les persones usuàries.

Una altra de les apostes segures de tenir a un educador social al món de l’esport és la relació amb les famílies i l’entorn dels infants i joves, oferint una mirada sistèmica que contempli tots els agents que tenen influència en el seu desenvolupament, per a poder oferir un acompanyament integral que posi al centre no només les seves característiques i necessitats, sinó sobretot les seves circumstàncies, les quals cal valorar de forma professional, entenent que darrere de cada persona hi ha una història de vida i un context que afecta directament el seu benestar i relació amb l’entorn, tant dins com fora del camp.