Comunitats i acció política

Les comunitats (grups socials que s’autoreconeixen) constitueixen el substrat social que brinda l’oportunitat d’actuar conjuntament, els uns amb els altres. L’acció conjunta (col·lectiva) és un acte polític. No obstant això, les comunitats són excessivament informals com perquè disposin d’estratègia política, això és, els objectius de l’acció conjunta, donat que trobar-se i relacionar-se no és suficient. Aquest és el punt on les organitzacions juguen un paper fonamental: constitueixen sistemes d’intermediació entre les comunitats i les finalitats polítiques. Una finalitat política és tota aquella activitat orientada a aconseguir un bé comú. Per exemple, la pacificació del trànsit o la protecció dels llogaters d’una finca assetjada per l’especulació immobiliària.

No obstant això, l’existència d’un problema o desafiament social no comporta automàticament l’organització d’una resposta política. No hi ha automatisme entre la condició objectiva d’una situació experimentada problemàticament i la generació d’un curs d’acció que busqui reparar-la. Perquè es doni, entremig hi ha d’haver una voluntat expressa d’associar-se. Alhora, és del tot necessari interpretar el problema com una injustícia o anomalia que ha de ser superada. En aquest sentit, l’articulació discursiva de l’acció és l’argamassa de l’organització: suposa una transformació de la consciència dins del segment de la població que és objecte d’alguna mena de greuge comparatiu respecte de les situacions experimentades per altres grups de població. Al capdavall, l’acció arrela en la consciència d’una necessitat social no satisfeta, en una reivindicació no resolta, en la consideració de problemes socials que reclamen atenció. És important retenir que en societats modernes, amb predomini de la ciència i la secularització, formalment democràtiques i normativament fonamentades en els drets de ciutadania, poder comparar la pròpia situació amb la d’altres o amb el que els valors socials predominants prescriuen en comparació amb l’experiència de vida, és font permanent de conflicte social. Dit en altres paraules: si els referents normatius del conjunt d’una societat declaren disposar de drets (a la salut, l’educació, al treball, a un habitatge digne, a la lliure expressió de la sexualitat, entre altres), que un segment de la població no pugui arribar a realitzar tals drets suposa un problema polític a la vista i, per tant, un potencial d’acció col·lectiva. Però que s’arribi a materialitzar l’acció depèn en darrera instància d’un acte grupal de consciència que es materialitza en una narrativa i en una organització, no només en el fet de compartir experiències.

En conseqüència, el pas de transformar una situació viscuda en una qüestió política requereix un esforç d’elaboració, evolució i transformació conceptual amb què s’esmenen idees preconcebudes. El fet rellevant  és que els individus afectats per una situació (directament perquè es pateix en primera persona, o bé indirectament per la relació de proximitat relacional o l’empatia que es té amb aquells que la pateixen) deixen d’entendre-la com a fruit exclusiu de les seves particulars circumstàncies naturals o socials, o com un problema personal, per passar a concebre-la com una situació social manifestament injusta que els afecta col·lectivament i que ha de ser corregida mitjançant l’acció.