Pobresa estructural? O quan el sistema és el problema?

Una part important del desplegament de les polítiques públiques és que es fonamenten en el creixement de l’economia com un element necessari per implementar polítiques socials i amb aquestes reduir desigualtats; el paradigma en què es basa aquest raonament és relativament senzill d’entendre: d’una banda, el creixement econòmic aportarà recursos a les administracions per destinar-los a polítiques socials i, d’altra, també s’espera que aquest creixement econòmic aporti reducció de l’atur i millors condicions de vida per si mateix. 

Un dels indicadors de referència del creixement econòmic és el PIB i observem que a Catalunya hem passat dels 192 milions d’euros en el 2013 a 255 milions d’euros en el 2022. Cada any s’incrementa, excepte en el 2020 per l’aturada de la pandèmia. Aquest creixement del PIB ens podria fer pensar que, com a mínim una part de la generació de riquesa s’ha aconseguit destinar a reduir les desigualtats i que estem millor que la dècada passada.

Analitzem com han evolucionat en els darrers anys a Catalunya alguns indicadorsque ens permeten valorar l’estat de la pobresa. Per exemple, segons dades d’IDESCAT, la taxa AROPE (taxa de risc de pobresa o exclusió social) el 2013 estava en el 24,5% i el 2022 en el 25,2%, indicant una taxa persistent de pobresa que afecta una de cada quatre persones a Catalunya. Per la seva banda, l’índex de Gini, un indicador de la desigualtat de la renda, segons IDESCAT a Catalunya entre el 2013 i el 2022 ha fluctuat entre els 32 i els 30 punts, indicant una desigualtat estable en el temps en la distribució de les rendes. 

Podem pensar que la pobresa reflectida a AROPE o les desigualtats de renda de Gini poden estar vinculades a les taxes d’atur, però aquí ens trobem que l’atur, com un indicador de la salut econòmica del país, evoluciona de forma positiva. En el 2013 l’atur es trobava en un 23% i s’ha reduït fins a l’11,6% el 2021, segons IDESCAT. Com és possible que amb unes dades de creixement del PIB i de reducció de l’atur les taxes de pobresa siguin tan estables al llarg del temps? Sembla que malgrat el creixement econòmic i la reducció de l’atur, les taxes de pobresa a Catalunya han mantingut una relativa estabilitat al llarg del temps. Això planteja la pregunta crucial: què està fallant en el sistema actual que impedeix una millora significativa en les condicions de vida i la reducció de la pobresa? 

Una possible explicació pot ser que el creixement econòmic no està arribant de manera equitativa a tots els sectors de la societat. Podria ser que només una petita part de la població estigui experimentant els beneficis del creixement, mentre que altres segments es queden enrere. El sistema perpetua una distribució desigual de la riquesa i, per tant, en una persistència de la pobresa. 

L’índex de Gini indica que, malgrat les fluctuacions, la distribució de les rendes no ha millorat de manera gaire significativa. Això suggereix que les polítiques econòmiques i socials podrien no estar abordant de manera efectiva la qüestió de la desigualtat estructural. Caldria valorar si la despesa social va destinada a una transformació social cap a una societat més justa i equitativa o van destinades únicament a esmorteir el patiment individual i col·lectiu. 

Aquesta situació planteja la qüestió fonamental de si el model econòmic i social actual està realment dissenyat per abordar les arrels estructurals de la pobresa. Potser cal una revisió profunda de les polítiques públiques per garantir que els beneficis del creixement arribin a tota la societat.

Així doncs, es podria argumentar que la pobresa estructural a Catalunya no només es deu a factors econòmics, sinó també a deficiències en les polítiques socials i a les barreres estructurals que limiten l’accés igualitari als beneficis del desenvolupament econòmic. Potser és el moment de reformar el sistema per assegurar una millor distribució dels recursos i una major igualtat d’oportunitats per a tothom.