Contractes de baix rendiment: eina d’inserció laboral o abús patronal? 

Els Centres Especials de Treball (CET) tenen la possibilitat de formalitzar contractes de baix rendiment a les persones treballadores amb discapacitat. Tenir un contracte de baix rendiment implica cobrar fins a un 75% del Salari Mínim Interprofessional (SMI).  

Cada entitat del sector té una política pròpia a l’hora d’aplicar i justificar els contractes de baix rendiment: des d’una eina d’inserció laboral per a persones que es troben en el llimbs entre el Servei de Teràpia Ocupacional (STO) i l’àrea laboral del CET, fins a entitats que directament ho apliquen a totes les persones treballadores amb diversitat funcional independentment de les seves capacitats. 

Que li suposa a la persona treballadora tenir un contracte de baix rendiment? 

En primer lloc,  la sensació que té la persona amb un contracte de baix rendiment és que l’estan etiquetant. Un estigma, a més, que suposa una rebaixa  personal que la desapodera i que, en la majoria de casos, sobrepassa l’àmbit laboral. Se li està dient que no val, que no arriba a un mínim. 

En segon lloc, implica cobrar per sota del Salari Mínim Interprofessional (SMI) i, com a conseqüència, hi ha un augment considerable del risc de vulnerabilitat de la persona treballadora que la pot situar dins del llindar de pobresa. 

La pujada del SMI està multiplicant els contractes de baix rendiment   

El Salari Mínim Interprofessional és la quantia mínima que ha de percebre la persona treballadora en funció de la jornada legal de treball, sense distinció de sexe ni edat. Moltes entitats, per fer front a l’impacte de la pujada del 5% del SMI (1.134 euros), estan aplicant contractes de baix rendiment al seu personal del Centre Especial de Treball. 

Els contractes de baix rendiment  per a persones amb discapacitat són altament discriminatoris. La major part de les persones amb discapacitat pateixen de manera desproporcionada els efectes de l’austeritat. No només es dóna per fet que acceptaran condicions i sous precaris, sinó que, a sobre, sembla que se’ls hi fa un favor. 

Cal empoderar el sector amb una mirada crítica i de contrapoder, capaç d’alçar la veu  i organitzar-se en la defensa dels seus drets laborals. Ens cal una visió sindical, amb els recursos necessaris per actuar com a suport natural i amb una metodologia  adaptada a tothom. Un model accessible on les persones s’hi puguin moure amb la màxima autonomia.  

Només amb organització i fent pressió aconseguirem guanyar drets laborals davant la mirada empresarial de les entitats.