Desinstitucionalització, o el camí cap a un sistema que atengui d’una altra manera

De tant fer-la servir en els darrers temps, hem après a pronunciar “des-ins-ti-tu-cio-na-lit-za-ció” sense entrebancar-nos tant. Desitjo que el camí que cal que fem cap a un sistema que atengui amb la mínima institucionalització imprescindible, el puguem fer també sense entrebancar-nos excessivament. Però, per què estem totes parlant de desinstitucionalització del sistema de protecció a la infància i l’adolescència? Entenc que és perquè estem d’acord que la fórmula actual, ho fa (això d’institucionalitzar) més del desitjable, i per tant, tenim actualment un país amb massa infants i adolescents amb mesures de protecció que els mantenen en un dispositiu institucionalitzat. Així doncs, des del meu punt de vista, cal fer diversos camins paral·lels.

En primer lloc, calen polítiques, mesures, dotacions i dispositius capaços d’atendre les necessitats dels infants i les seves famílies per evitar les situacions que provoquen el desemparament. Al darrer informe del Síndic de Greuges, La desinstitucionalització del sistema de protecció a la infància i l’adolescència (2023), les dades de la DGAIA indiquen que el 32,6% dels expedients de risc s’obren per “negligència, desatenció o imprudència”, un 12,7% per “situacions de risc greus persistents que determinin la privació dels elements bàsics per al desenvolupament de l’infant”, i un 9,1% ho fan per “abandonament emocional”. “”

Donar cobertura de manera global i unificada a les mancances biopsicosocials de les famílies amb infants i adolescents a càrrec hauria de millorar moltes d’aquestes situacions i podrien evitar una part del flux d’entrada a la “part institucionalitzadora” del sistema de protecció. Cal doncs una aposta decidida per la prevenció, malgrat que ens costi demostrar-ne l’efectivitat i mesurar-ne l’impacte.

En segon lloc, és necessari repensar com ha de ser l’atenció quan la situació de desemparament ja existeix i cal actuar des del principi de l’interès superior de l’infant, com ja s’està fent amb el Pla de Millora del Sistema d’Atenció i infants i joves i les seves famílies en situació de vulnerabilitat.  En aquest sentit, més que parlar de desinstitucionalització, hauríem de posar la no-institucionalització com a principi central i prioritari.

Això implica, en primer lloc, oferir a les famílies itineraris veritables de recuperabilitat. Aquests itineraris han de permetre que el temps de separació d’infants i adolescents sigui el mínim imprescindible, garantint al mateix temps un treball efectiu amb els infants que asseguri el seu benestar psicoemocional. En segon lloc, hem de proporcionar als infants temps i espais vitals que ofereixin seguretat, amor, atenció adequada i reparació del dany. Així, malgrat la circumstància del desemparament, podran integrar biogràficament l’experiència i viure amb plenitud ara i en el futur.

En aquest sentit, proposo (també em consta que s’està treballant en algunes d’aquestes línies) incrementar la capacitat de l’acolliment familiar en totes les seves fórmules, les conegudes i les que tenim per dissenyar; incorporar les famílies d’aquests infants i adolescents a un treball intensiu per a la millora de les condicions que permetin revertir les situacions de desemparament, com es fa ja a les Cases d’Infants, però no només; que quan això no sigui possible, siguem capaces d’oferir fórmules perquè les famílies puguin participar de manera parcial i assistida en la vida i atenció dels seus fills i filles; i apostar per itineraris d’autonomia que en realitat siguin itineraris d’acompanyament suficient, restituint el biaix de classe evident en la necessitat d’aquestes i aquests joves de valdre’s per si soles amb 18 anys (o 21, m’és igual), i acompanyant de veritat els i les joves que van patir situacions de gran trauma en la infantesa perquè, amb el temps que necessitin, tinguin el suport per poder (re)construir les seves vides amb felicitat i plenitud.

La desinstitucionalització és econòmicament eficient, tècnicament possible i èticament exigible.