El drama de la immigració

El 14 de juny de l’any passat es va produir una nova tragèdia al Mediterrani. Una embarcació va naufragar davant de la costa de Grècia en la qual hi viatjaven més de 750 persones. La xifra oficial de morts és de 79 i els rescatats gairebé no van arribar al centenar. Pot haver-hi, en conseqüència, més de 500 persones ofegades. Una de les qüestions que ha fet aflorar aquesta tragèdia és l’existència d’una nova ruta migratòria amb origen a Líbia i amb destinació al sud de Grècia. 

 A la web d’Open Arms podem llegir: “Les rutes són molt més llargues i perilloses. El recorregut actual comença a la costa Líbia, un estat fallit immers en una guerra civil on es vulneren sistemàticament els drets humans. Les màfies amunteguen les persones que intenten fugir en embarcacions molt precàries que poden arribar a transportar entre 150 i 700 persones, amb combustible que mai no serà suficient per arribar a un port segur. Un cop en aigües internacionals, la sort és la seva única opció. Només poden esperar que algú els localitzi, rescati i els porti a un port segur a Europa. Res no els garanteix que això passi, malgrat que centenars de vaixells naveguen a la zona diàriament. La desesperació és tan gran que s’ho juguen tot a aquesta carta”.  

Des de setembre de 2015 fins a agost de 2023, han estat rescatades 69.456 persones i es calcula que 28.013 han mort ofegades al mar Mediterrani intentant arribar a un lloc segur on començar una vida millor.

Com hem llegit, hi ha màfies que trafiquen amb els éssers humans. Les màfies que hi són als seus països d’origen els hi proporcionen els diners a canvi de malvendre cases, cotxes o crèdits desorbitats, que si no paguen, amenacen de mort a la resta de la família. Quan arriben als països des d’on es fa el transport naval, les màfies els exploten, abusen i maltracten per poder-los encabir en un vaixell sense rumb preestablert. I els que poden arribar al nostre país també pateixen l’aprofitament de les pròpies màfies.  

Actualment s’està detectant una xarxa o organització que es dedica a aconseguir cites per fer tràmits amb l’administració aprofitant-se econòmicament de la vulnerabilitat de les persones, o per un tràmit tan necessari com és l’empadronament. La manca d’habitatge públic i de lloguer social, els preus desorbitats dels lloguers per l’especulació amb un dret com és l’accés a l’habitatge, fa que moltes persones es vegin abocades acceptar viure de relloguer d’una habitació, en la qual a la majoria de persones no deixen que s’empadronin. Hi ha persones que davant d’aquesta necessitat estan abonant una quantitat de diners que pot ser fluctuant, d’entre 200 i 700 euros, per tenir una adreça de padró. 

La immigració no és un fenomen nou, ja que durant molts anys hi ha hagut persones que han decidit canviar de país o continent per tal de millorar professionalment. Però un altre tema molt diferent és el drama de tots aquells que han de fugir del seu país, i normalment és per dos motius: o la guerra o la fam. I a Europa se’n parla i molt de la immigració, però no com a continent receptor, si no que la majoria de països han pres la decisió de tancar fronteres, restringir l’accés, això si, sempre que els hi convé, i no poden utilitzar a aquesta immigració com a mà d’obra barata. Perquè en la majoria de casos es tracta d’això, de fer-ne un us purament econòmic i no una acollida humanitària. 

D’aquest us, s’aprofiten tots aquells partits xenòfobs que amb els seus discursos estan pujant en les enquestes perillosament. Mentre centenars de persones, els que aconsegueixen arribar a les nostres costes, ho fan en condicions inhumanes, al vell continent, a una Europa impassible, la gran vergonya.