La ira de les dones: una emoció rebutjada i incompresa

Sovint, la ira de les dones ha estat una força poderosa i desestabilitzadora, i amb això incompresa. Per què des de sempre s’ha rebutjat que la dona l’expressi i, en canvi, en l’home sigui sinònim de força, dominació i poder? Això també té molta relació amb què se’ns atribueix una única capacitat de sofriment: donar-ho tot des de l’amor i per l’amor.

Les dones sembla que, per l’excusa de l’amor i en nom d’aquest —ja sigui amor en qualsevol de les seves formes: la parella, els pares, els fills, els amics, coneguts...— no tinguem mai el dret d’expressar la nostra ira, perquè sorpresa: està mal vista i no tindries educació, que és el mateix que dir que no és el que s’espera de tu.

Les dones no podem sentir ni pensar més enllà de l’amor i dels nostres sentiments, no sigui que ens adonem d’allò que ens envolta i de com ens tracten, i tot això amenaci de sabotejar determinat sentit d’ordre social.

En el meu cas, sempre m’he considerat una dona amb temperament “fort” (és que potser és dolent?) i que expressa les seves idees i emocions de manera ferma i clara, siguin emocions positives o negatives, però la diferència és que quan tu estàs contenta no passa res, perquè és més fàcil per a la resta que tu ho estiguis.

No obstant això, m’he topat centenars de vegades en situacions on, a l’hora d’expressar coses que no m’agraden o incomoditats, em trobo amb una paret una mica difícil de derrocar. O, el que és pitjor, que em tractin amb condescendència, paternalisme, se m’ignori o se’m rebutgi, la qual cosa fa incrementar més la ira i que jo, com tantes altres dones, ens culpabilitzem de manera constant per això. Perquè alguna cosa ha de fallar en tu.

Doncs no, dona que llegeixes això, tu funciones perfectament, creu-me. Si us n’adoneu, els estereotips sobre la ira femenina han estat i continuen estant presents: des de l’esposa que crida, l’exnòvia boja, passant per les feminazis o les dones racialitzades cabrejades. Perquè, recorda, “si desitges mantenir al teu marit feliç tota la teva vida, més et val guardar la teva ira sota la catifa, sigues submisa i dòcil, t’anirà millor el matrimoni.”

De manera directa o indirecta, aquest tipus de frases les hem escoltat i és així com, de forma inconscient, s’ha interioritzat en moltes dones que prefereixen optar a romandre en silenci per a així evitar “problemes”. Quin mal ens fa això en la lluita feminista.

Un estudi de la Universitat de Cambridge va revelar de forma contundent que, “les dones tendeixen a sentir-se aïrades pels comportaments negatius dels homes, mentre que els homes tendeixen a sentir-se aïrats per les reaccions emocionals negatives de les dones”. Fa pensar, oi?

El més curiós és que, tant culturalment parlant com religiosament, mai se’ls ha dit als homes que canviïn el seu comportament ni suggereixen que podrien ser ells la causa de la ira de les dones, simplement recomanen que han de sortir a buscar la solitud i s’aïllin (evitació màxima i incapacitat per enfrontar, per variar). Sense anar més lluny i posant un clar exemple d’un dels proverbis de l’Antic Testament: “Mejor es morar en tierra desierta que con la mujer rencillosa e iracunda.”

Crec que ho deixa bastant clar, oi? Com a dona has de ser tu la que vetlli pel benestar i la pau mental de l’home perquè, com ja hem dit, si mostres la teva ira et quedaràs sola i t’abandonaran (mite de l’amor romàntic). Potser és hora de començar a reflexionar sobre la increïble força de la ira de les dones.

Com diu Harriet Lerner, psicòloga i autora del llibre La danza de la ira, aquesta és un poderós vehicle per al canvi personal i polític, com s’ha vist en les últimes dècades de feminisme i altres moviments socials. Pot ser que a la gent no li agradin “aquestes dones enfadades”, però aquestes dones enfadades han canviat i desafiat la vida de tots nosaltres.