Un país socialment fallit?

Un cop l’any, amb possibilitat de fer anàlisi comparada des del 2016 en què es van produir canvis metodològics pel que fa a la mostra, ens cauen com un cop de puny les dades de l’Enquesta de Condicions de Vida de l’Idescat. Més enllà d’aïllats índexs de millora, les dades del darrer informe tornen a ser demolidores. Tal com indicava fa uns dies una notícia d’aquest digital, el 24,4% de la població catalana es troba en risc de pobresa o exclusió. La xifra de persones que no poden mantenir la casa a una temperatura adequada s’ha duplicat en tres anys, fins al 20%. La bretxa de gènere en la taxa de risc de pobresa o exclusió s’ha eixamplat i el 48% de les persones d’origen migrat a Catalunya es troba en risc de pobresa.

Una anàlisi acurat de les dades ens indica que un total de 363.900 infants viuen en situació de pobresa a Catalunya. Això implica que el 26,8% dels menors de 18 anys estan en aquestes circumstàncies, la taxa de pobresa més elevada de tots els grups d’edat. Especialment preocupant és el fet que el 10,9% dels infants de menys de 16 anys es troben en el nivell més extrem d’escassetat i la impossibilitat d’atendre necessitats bàsiques per al benestar i la dignitat de la infància, com ara tenir un àpat saludable i equilibrat al dia, poder pagar el lloguer o els subministraments bàsics i tenir una temperatura adequada dins l’habitatge.

Assegurar i millorar la qualitat de vida de les persones que hi viuen hauria de ser l’objectiu principal de qualsevol govern, a partir d’un projecte i model de país. Quan parlem de model de país ens referim a les característiques, valors, prioritats i polítiques que defineixen l’essència d’una nació o estat, entenent-ho com la visió o idea general de com hauria de ser organitzada i funcionar una societat, tant en termes polítics, socials, econòmics com culturals.

Aquest concepte inclou les polítiques públiques, les institucions governamentals, els valors cívics i socials, i altres aspectes que defineixen la identitat i la direcció d’un país. Però tenir un model de país implica que hi ha una comprensió compartida entre els ciutadans, els líders polítics i les institucions sobre els objectius i els principals principis rectors de la societat. Sabem bé que aquests models varien considerablement d’un país a un altre; mentre alguns posen un fort èmfasi en l’estat del benestar i la igualtat social, altres prioritzen la llibertat econòmica i l’empresa privada.

La teoria política ens diu que les polítiques públiques, en tant que pilar del model de país, són aquelles accions, decisions i plans que es duen a terme amb l’objectiu de resoldre problemes socials, econòmics, ambientals o polítics. Polítiques que han de prendre la forma de lleis, regulacions, programes o pressupostos, entre altres. Són dissenyades i implementades per abordar necessitats i desafiaments específics de la societat, amb l’objectiu de millorar el benestar general, promoure el desenvolupament sostenible i garantir la justícia social.

Sense oblidar que Catalunya és un país sense estat, cal dir que indicadors socials com els esmentats, al costat d’altres com els educatius que tampoc ens permeten ser gaire optimistes, ens haurien de fer reflexionar sobre quin és el model de país que estem definint i sobre si les polítiques públiques desenvolupades són les més adients per donar resposta a les necessitats bàsiques d’una part important de la població. De fet, podríem dir el mateix si la mirada fos en clau espanyola.

Els mateixos dies que coneixem les dades de l’Idescat, una part de la classe política lluïa cofoia l’acord pels comptes públics del 2024. Tot i que també tenen a veure amb el model de país, parlar de l’ampliació de l’aeroport o del Hard Rock en un projecte de pressupostos on la inversió social continua sent clarament insuficient, té un punt d’incoherència, per no dir inconsistència o frivolitat. Més si al costat d’aquests indicadors altres estudis continuen dient que a l’Estat espanyol l’1% de la població més rica concentra el 23,1% de la riquesa neta total.

Desigualtat social, pobresa infantil, precarietat laboral, injusta distribució de la riquesa, bretxa de gènere... Potser va sent hora de revisar polítiques i prioritats, centrar els objectius en el benestar de persones i afrontar de manera valenta canvis estructurals que ens condueixin cap a un camí diferent del que ens porta irremeiablement cap a esdevenir un país socialment fallit.