Sostenibilitat i decreixement

La ministra de Transició Ecològica, Teresa Ribera, en el marc de la cimera del clima, convidava a obrir el debat sobre el decreixement i a considerar el problema climàtic en tota la seva complexitat. Però per a nosaltres, en tot cas, seria reobrir un debat que ha estat sempre present.

El Club de Roma, a l’informe Els límits del creixement, de l’any 1972, ja convidava a centrar els esforços col·lectius en la lluita contra la pobresa extrema i la fam, en una educació inclusiva i per a tothom, i en la igualtat. El “creixement econòmic”, deia el text, “tenia límits que no s’havien de transgredir”. D’aquí pensem que va arrencar un debat que ha estat especialment intens al llarg de les darreres dècades.

Un debat sociològic sobre el ‘decreixement’

L’abril de l’any 2013, en el marc del VI Congrés Català de Sociologia, celebrat a Perpinyà, escoltàvem com Ernest Garcia —catedràtic de Sociologia a la Universitat de València— qüestionava “la convicció que l’austeritat és dolenta i el creixement bo i necessari”. Deia que “l’austeritat pot ser bona i més creixement seria indesitjable”.

En una de les ponències més interessants d’aquell congrés (Les fronteres del Planeta: austeritat, igualtat i decreixement) acabava afirmant l’existència “d’amagats lligams entre austeritat i benestar”. De fet, feia més d’una dècada que havia publicat un assaig pioner de Sociologia de la Sostenibilitat: El trampolí fàustic. Ciència, mite i poder en el desenvolupament sostenible (Germania, València, 1995).

La meva generació va viure una forta sensibilització pel que definíem com a cultura de la suficiència (“suficient és millor”) i assumia, com a pròpia, una orientació ètica que entenia l’austeritat com un valor positiu a tenir sempre present.

Dels Objectius del Mil·lenni a l’Agenda 2030

Una dècada més tard, el setembre del 2000, l’ONU proposava 19 objectius del Mil·lenni. Era una primera confluència internacional per afrontar problemes globals. També en el marc de les Nacions Unides, el 25 de setembre del 2015, es va aprovar l’Agenda 2030 amb un conjunt de 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) i 169 fites puntuals.

Aleshores, al llarg dels darrers trenta anys hem seguit i viscut de ben a prop un llarg i autèntic debat ideològic sobre el desenvolupament sostenible, en termes, segons moments i tendències, de parsimònia davant la incertesa; decreixement /creixement zero/estat estacionari; i desenvolupament sostenible.

Recordo, encara, reunions on vam obrir un apassionant debat sobre el decreixement, en moments en els quals les nostres entitats es reestructuraven a la recerca de fórmules de presa de decisions més àgils, més planes i horitzontals. En paral·lel, en el cas de Fundesplai, però, creixíem en volum d’activitat, en presència al territori i en nous espais al Centre Esplai, per a la realització de nous projectes que anticipessin el demà.

De la ideologia a la primacia del món de la vida

De fet, donàvem prioritat al principi de realitat sobre la ideologia, sense renunciar als nostres principis i valors. Quedaven darrere els debats ideològics per donar pas al món de la vida social: calia atendre noves necessitats socials directament relacionades amb la nostra missió.

Els que havíem vist en la narrativa de la sostenibilitat una certa vaguetat i un concepte tot terreny, hem acabat parlant dels ODS i formulant les nostres prioritats socials i educatives en termes dels Objectius de l’Agenda 2030 de les Nacions Unides. Una Agenda, això sí, assumida amb una clara perspectiva crítica, plena de matisos: partint de les situacions concretes i de les necessitats socials detectades i formulades pels subjectes mateixos de l’acció; al servei de la comunitat; aferrats a la vida i als altres; en el marc de les possibilitats de cada moment i de cada situació local i global. Les noves formulacions venien a donar actualitat a la llarga tradició ecològica i als programes d’educació ambiental dels nostres orígens.