Llei del Tercer Sector Social, el contracte de compravenda que perpetua la precarització dels serveis socials

La Llei del Tercer Sector Social és una llei desconeguda per a la immensa majoria de la ciutadania; una llei que el conseller Campuzano i la patronal ens ofereixen amb paraules dolces i farcides de bones intencions. Ja ens podem imaginar. Aquesta proposta de llei neix amb la més autèntica i roín intenció de perpetuar l’externalització dels serveis socials en mans de les grans empreses sota el paraigua de identificacions no lucratives: associacions, fundacions i cooperatives, amb l’única finalitat de protegir-se a elles mateixes de les ingerències externes i blindar el seu negoci lucratiu. Immortalitzar i eternitzar la precarització dels serveis socials externalitzats que pateixen les persones que són objecte d’aquests serveis i de les seves treballadores.

Un cop els grans precaritzadors d’aquests serveis públics i essencials s’han fet amb el domini absolut del sector social, expulsant les petites entitats amb vocació de servei, pretenen protegir la seva presència i domini evitant que empreses amb més recursos que ells també els facin fora: els fons voltor, els capitals inversors i les multinacionals multisectorials que també han vist el negoci lucratiu que la patronal va veure en el seu moment. Un negoci on l’administració posa els diners, recursos i els immobles, i els altres s’ho reparteixen.

Aquesta proposta de llei ve a recollir bàsicament el que ja especifica la mateixa legislació: les entitats del tercer sector social compliran les obligacions vigents en matèria laboral i asseguraran, com a mínim, les condicions que estableixen els convenis col·lectius sectorials aplicables. Altres esbossos de la llei venen a reflectir també el que ja s’especifica en els plecs de les prescripcions tècniques, que són els expedients de contractació entre l’administració i l’empresa contractista: complir la normativa sobre protecció de dades de caràcter personal i de confidencialitat professional i protecció de la intimitat de les persones; disposar d’un protocol en matèria d’assetjament sexual i per raó de sexe; complir l’obligació que estableix la normativa aplicable dels drets de les persones amb discapacitat i de la seva inclusió social de donar ocupació a persones treballadores amb discapacitat en un percentatge d’un 2%, com a mínim, del total de la plantilla...

Aquesta és una llei sense més exigències de les que ja estan legislades i que incompleixen sense cap mena de control per part de l’administració diàriament. Una llei que posa especial èmfasi a les entitats singulars —i així ho fan constar— com Caritas o Creu Roja, les mateixes que formen part de la patronal i que estan a la junta directiva de La Confederació.

Totes aquestes entitats que pretenen protegir el seu negoci, per la seva grandària i estructura no tenen cap altre remei que maximitzar els beneficis i reduir els seus costos. Així doncs, veiem com les entitats deixen d’estar liderades per persones vinculades a l’acció social per ser liderades per persones vinculades a les escoles de negoci, moment en el qual es deixa de parlar de persones i es comença a parlar de números.

No som treballadores del tercer sector social, som treballadores del sector social externalitzat d’uns serveis públics i essencials. El que necessita la ciutadania és una llei del sector social que protegeixi a les persones objectes dels serveis socials i a les seves treballadores precisament d’aquests monstres i no una llei que protegeixi els seus interessos. Una llei que entre moltes altres coses, obligui a totes les entitats a penjar els expedients de contractació a un lloc visible per les treballadores, que estableixi els mecanismes de resolució i d’internalització de tots els serveis licitats fraudulents. Que ens protegeixi a totes del paradigma de la mercantilització i tota la precarització més que provada i evident que representen majoritàriament les entitats anomenades del tercer sector social, és a dir del sector social externalitzat, públic i essencial.