Irresponsabilitat

Un dels màxims exponents de la teoria sociològica clàssica, Max Weber, s’obstinava a distingir entre ciència i política. El material de l’activitat científica són els fets, la realitat, la metodologia i les hipòtesis. El de la política són els valors, les relacions, l’experiència i el poder. Voltava el 1919 quan Weber dissertava sobre aquestes qüestions perquè sota l’impacte de la Revolució d’Octubre de 1917 es propulsà encara més la doctrina progressista segons la qual l’evolució de les societats —i, per tant, també les revolucions— obeïa una llei que Karl Marx havia descobert: la lluita de classes seguia una evolució que havia de concloure necessàriament en el socialisme. D’aquí la denominació socialisme científic. Ara sabem que el conflicte entre classes és un fet (científicament demostrable), però que conclogui o no en el socialisme és una qüestió políticament indeterminada i més conjuntural que històrica.

Relacionada amb aquesta preocupació, Weber abordava una altra qüestió. Distingia entre dues grans ètiques polítiques: la de la convicció i la de la responsabilitat. La primera conformava posicionaments inflexibles amanits per justificacions inapel·lables. En canvi, l’ètica de la responsabilitat fixava l’atenció en els resultats dels posicionaments i les accions. El tema és que el convençut avantposa la seva convicció a qualsevol altra consideració, mentre que el responsable es preocupa pels efectes constatables dels seus actes. Imagineu que el convençut justifica la seva convicció en una veritat revelada. D’una banda, això li donarà força per actuar, però, de l’altra, ben pot ser que acabi per generar més problemes que els que pretenia resoldre. Una derivada políticament irresponsable de l’ètica de la convicció fou que es podia justificar tot, la repressió i l’assassinat inclòs, en pro de l’esdevenir. Si tu saps què de bo ha de passar necessàriament, i veus que hi ha qui s’hi oposa, llavors és lícit escombrar aquests obstacles sense gaires consideracions. Hi havia un lema a l’URSS estalinista que deia així: “Guiarem amb mà de ferro la humanitat vers la felicitat.” Exemplifica a la perfecció què vull dir.

La idea segons la qual hi ha coses que en un futur passaran inexorablement perdura. Sense anar més lluny, hi ha qui creu fermament que el planeta col·lapsarà i que poc o res s’hi pot fer. Això és parapetar-se en informacions científiques per pronosticar imaginativament una catàstrofe irremeiable. Ara bé, tothom qui prediu severament què passarà a llarg termini omet una facultat humana: actuar perquè allò que ha de passar no passi. L’acció canvia les condicions necessàries perquè el pronòstic es materialitzi, de manera que no es materialitza, o ho fa en un format molt diferent de com s’hauria d’haver produït.

Malauradament, les ciències socials i les humanitats van plenes de profetes que pronostiquen futurs sense cap altra prova que la pròpia convicció. Fan pronòstics irresponsables. Es fan conferències i es venen llibres que ens expliquen què passarà. Els profetes actuals venen sobretot catàstrofes, ja que aquestes tenen un mercat de venda més ampli en el clima cultural pessimista del segle XXI. Si els seus pronòstics no s’acompleixen, no passa res, no han de retre comptes. Jo mateix recordo haver assistit a una conferència d’un membre del CSIC el novembre de 2022, en què ens va assegurar que Europa viuria un col·lapse energètic el 2023. Corre el 2024 i no hi ha hagut col·lapse. Imagino aquest conferenciant continuant exactament igual amb les seves xerrades, només allargant el període en què irremeiablement es produirà la catàstrofe.

En política ja no ven la idea segons la qual hem de passar un martiri en temps present per arribar a un final esplendorós, com en el cas esmentat de l’estalinisme. Però el sentit de la irresponsabilitat política ve a ser, essencialment, bastant similar: escudar-se en una convicció per desconsiderar les conseqüències dels teus actes. Atenció, no dic que hàgim de donar l’esquena a les conviccions: afirmo que volent-les pures sense atendre el context ni a la força que es té a l’hora de promoure-les, és un exercici d’irresponsabilitat. I ho és perquè quan tu defenses un posicionament sense cap possibilitat de negociar-lo en algun punt enfront altres actors polítics, entres en una estratègia de suma zero. I en democràcia, una estratègia de suma zero acaba sovint en bloqueig. És a dir, en un zero per a tothom i especialment per a la ciutadania.