La comunitat de les cures

A casa nostra, en els nostres carrers, entre els nostres veïns, existeix una comunitat invisible de persones que donen el millor que tenen per als altres. Els haureu vist en moltes ocasions, però potser no us hi heu fixat. Són persones que alimenten, que pentinen, que cuinen, que donen conversa, que curen ferides, que passegen. Que acompanyen en el seu dia a dia aquells i aquelles que no es poden valdre per elles mateixes: infants, gent gran, persones amb discapacitats. En resum, persones que cuiden. I que ho fan sense una queixa, de manera abnegada, callada, oculta.

No són herois, són persones que sovint han assumit aquest rol per estimació a algun familiar o per obligació, perquè no hi veuen més sortida. Sense horaris, molts cops sense ajudes, sense cap coneixement previ de les tasques que han acabat desenvolupant, i gairebé sempre a costa de renúncies personals i professionals molt altes que probablement acabaran condicionant el seu futur.

No són precisament poques (a Catalunya es calcula que 97.000 persones exerceixen de cuidadors no professionals d’algun familiar) i no tenen un perfil homogeni, tot i que s’estima que vuit de cada deu són dones, amb la qual cosa la sobrecàrrega que assumeixen és doble. En diverses enquestes, asseguren patir alts nivells d’estrès i cansament i necessitar espais de desconnexió i oci.

I tot i que són tan invisibles, són peces imprescindibles del nostre sistema de benestar social. Especialment, davant d’una tendència creixent d’envelliment de la població i d’un augment exponencial de les situacions de dependència: les projeccions indiquen que l’any 2040 el 26% de la població tindrà més de 65 anys, i diverses dades publicades fa pocs dies quantificaven que, actualment, unes 300.000 persones estaven en llista d’espera d’algun tipus de tràmit vinculat a la dependència a tot l’Estat. En aquest context, aquestes persones sostenen les mancances d’una estructura poc eficient i esdevenen el ciment que reomple les esquerdes del sistema de serveis socials i de dependència.

Les entitats socials i educatives com la Fundació Pere Tarrés miren de posar el seu gra de sorra oferint programes de formació i grups d’ajuda mútua i suport per a aquestes persones, espais reparadors per desconnectar i compartir vivències i estratègies amb iguals. Però aquests suports, tot i que necessaris, són insuficients. Hem de reclamar més esforç i més compromís per part de l’administració. Hi ha massa persones en llista d’espera d’un servei, massa falta de finançament pel suport a domicili o a les escoles en el cas dels infants, massa necessitats no cobertes, massa pocs espais de suport per als que cuiden i massa poc reconeixement social per a la seva figura. Hem de posar, sense més demora, les cures al centre de la vida: activar recursos de suport, finançar de manera justa i sostenible el sistema de dependència i serveis socials. I valorar socialment com es mereix, d’una vegada, la feina inestimable d’aquesta veritable comunitat de les cures.