El fet de relacionar-me amb persones desocupades, de llarga duració, em fa reflexionar al voltant de com es farà la recuperació del treball perdut, de la feina que s'ha quedat pel camí, tant si era del gust i adaptada a les capacitats de cadascú com si era només una feina que aportava els diners necessaris per viure. Vull pensar que el que s'ha perdut es recuperarà encara que no serà el mateix, potser es millorarà, però... com s'abordaran les seqüeles que estan afectant milers de persones com a conseqüència d'estar desocupat, de no tenir una feina remunerada?
Els metges alerten de les conseqüències en la salut dels que no treballen i volen i necessiten treballar: ansietat, hipertensió, depressió, diabetis, fins i tot problemes cardiovasculars, provocats per la desesperació i l'angoixa de no sortir-ne.
Metges i sociòlegs ens diuen que el consum de fàrmacs, alcohol, estupefaents és força alt en aquest col·lectiu que moltes vegades no pot fer altra cosa que pensar obsessivament en que no té ingressos, que no hi ha manera d'accedir a un lloc de treball ja que han anat de la "ceca a la Meca", tal com es diu col·loquialment, han repartit currículums a dojo o han itinerant pels polígons industrials de mig país.
Cap situació de treball és neutra per a la salut, si es treballa, de vegades la pressió també comporta ansietat, hiperactivitat, estrés però el no treballar, pitjor.
El recent article, d'aquest diari, d'en Xavier Orteu: "Pobresa, ocupació i utilitat social" m'ha fet pensar, sobretot, en el concepte "utilitat social". Si l'afectat sense feina no se sent útil socialment ha baixat al pou de l'alienació social.
El sentiment d'utilitat li ha d'aportar el grup, la societat, les entitats, els programes i plans preventius o de reinserció proposats pel govern, pels partits. Sentir-se socialment útil és una defensa important per no caure en algun trastorn mental, cosa no difícil, en aquests casos.
Crec que l'atenció per part dels que ens governen vers els desocupats ha d'ocupar un lloc prioritari en els seus programes.
No oblidem que, en general, el treball és un senyal d'identitat que ens permet trobar un lloc en la societat, fer vincles i sentir que som importants.
No cal ser cap economista per veure que les polítiques que promocionen els nostres governants, com a panacea per acabar amb el problema (cada cop sous més baixos vers horaris laborals quasi eterns, amb l'acomiadament lliure i altres mesures iguals de "bones"), no tan sols no serveixen per res, sinó que són contraproduents (enquisten la precarietat laboral i l'atur).
Els experts més seriosos que tracten el tema, parlen de sous dignes amb horaris laborals reduïts, com a única solució per repartir el mercat laboral i permetre que tothom puguem viure amb dignitat, temps lliure i qualitat de vida... però això no deixarà de ser una utopia mentre ens segueixin governant uns polítics que només defensen els beneficis d'uns grups de poder que els tenen comprats, perjudicant als votants que els hi han donat el poder.
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari