Mensypreu polític per a pal·liar les desigualtats de les persones amb diversitat

Recordo que fa un o dos anys, impartint una xerrada a la Universitat de Granada, li vaig preguntar a l'audiència, amb una majoria de persones en desavantatge pel seu funcionament, que quins i on residien els seus drets. La resposta, gairebé unànime, va consistir en un feix de cares que em permetien intuir que estava parlant en xinès. Tot i això, hi va haver un parell de mans que es van alçar amb més o menys timidesa per contestar. Les boques que anaven unides a aquestes mans van pronunciar: “Els nostres drets estan inclosos en la Llei de promoció de l'autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència”. Evidentment, ningú no va dir les paraules màgiques “Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat”, que haurien estat més apropiades. Per cert, aquest tractat internacional firmat i ratificat per Espanya l'any 2008 ni treu ni afegeix cap dret als que ja exisitien des de l'any 1948 amb la Declaració Universal dels Drets Humans.

Realment la coneguda Llei de dependència presentar com a única novetat en la seva cartera de serveis la prestació per assistència personal. El fracàs d'aquesta figura laboral ha estat de caure d emorros i reventar-se'ls. La resta de serveis i prestacions es podrien trobar en diverses i anteriors lleis de serveis socials de diferents comunitats auntònomes i municipis. En aquest sentit, d'un total de 906.868 persones acollides a aquesta llei, 127.072, segons l'IMSERSO, sobreviuen en residències a 31 d'agost de 2014 mentre que 1.901 duren amb la seva prestació d'assitència personal corresponent. D'aquests gairebé 2.000 últims s'ha de tenir en compte que 1.606 individus tenen assistència personal al País Basc, de manera que a la resta de l'Estat espanyol 295 subjectes rebem aquesta prestació. A part d'aquetes xifres, el seu enfocament d'actuació és bastant reduït, la seva implantació és molt desigual segons el territori i el seu objectiu no porta a una vida digna i independent de les persones discriminades pel nostre funcionament.

L'aspecte d'actuacions amb les què apunta la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat de la ONU és molt més ampli. No es tracta d'un text perfecte, ni molt menys, però supera de llarg el de la molt deficient Llei de promoció de l'autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència. Sense anar gaire més lluny, exigeix una sèrie de canvis (alerta, canvis, adequacions de regualcions ja en vigor) en la normativa espanyola (més de 120 lleis i sumant, segons l'Institut de drets humans Bartolomé de las Casas de la Universitat Carlos III de Madrid), en àmbits tan variats com l'educació, la sanitat, el transport, la capacitat jurídica, l'ocupació, la vida independent, la llibertat d'elecció, etc. que no s'han produït.

En aquesta inoperància ens trobem i som testimonis del solapament i difuminat de responsabilitats dels poders públics (executiu, legislatiu i judicial), accentuant el divorci entre la població i la classe política que tira endavant al país d'aquella manera. A la complexitat d'aquesta divisió de poders s'hi afegeix que en ocasions les competències pertanyen a l'administració general de l'Estat, a la comunitat autònoma corresponent o al municipi en el què un resideix. És bastant fàcil d'entendre: els nostres representants no compleixen amb la seva obligació.

A part de plans i estratègies espanyoles per cumplir la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, només s'han dut a terme dos canvis legislatius en aques sentit. Ambdós es poden qualificar de simples pedaços: es tracta d'una norma que revisa en part certs articles d'una llei de 2003 i, d'una altra, en condensa tres d'anteriors en una sola donant-li un lleuger toc de llenguatge “convencional”. La ja anomenada Llei general dels drets de les persones amb discapacitat i la seva inclusió social opta per accentuar la igualtat d'oportunitats, no discriminació i accessibilitat universal que estaven presents en el nostre corpus legislatiu des de desembre de 2003, o des de 1981, segons es miri, en lloc de plantejar l'esperit de la vida independent que es destil·la al llarg de la Convenció.

De manera similar, l'Estratègia Europea sobre la discapacitat 2010-2020 es centra en l'eliminació de barreres físiques per intentar equiparar al màxim les nostres vides amb les de la ciutadania en general. De fet, en la pàgina 5 d'aquesta Estratègia, la Comissió Europea li comunica al Parlament Europeu, al Consell Europeu, al Comitè Econòmic i Social Europeu i al Comitè de les Regions el següent:

La crisi econòmica ha repercutit negativament en la situació de les persones amb discapacitat, de manera que és encara més imperatiu actuar. La present Estratègia pretén millorar la vida d'aquestes persones i aprotar majors beneficis a la societat i a l'economia sense imposar una burocràcia innecessària a la indústria i a les administracions.

D'aquesta manera, amparar-se amb la crisi econòmica per evitar fer front als drets humans de les persones vulnerables pel seu funcionament és totalment invàlid. Però mentre ens renyen des de les dèbils institucions de les Nacions Unides i de la Unió Europea, aquí seguim girats per agafar una millor perspectiva de la lluna de València, però ho passem molt bé.