Què està passant amb els meus pares?

La ruptura de parella és una situació de crisi familiar que té un alt impacte emocional en tots els seus membres. De fet, es diu que és la segona causa d’estrès després de la mort d’un familiar. Considerar el patiment d’adults i menors immersos en aquests processos és inevitable, sobretot perquè és un moment que requereix majors recursos per afrontar la decisió i la reorganització familiar posterior. En definitiva, s’obre un món d’incerteses.

Les causes o factors que incideixen en l’èxit o el fracàs d’aquest procés poden estar relacionades amb diverses àrees (emocional, econòmica, psicopatològica, entorn social, etc.) i elements de protecció que ajuden a modular les repercussions negatives. És important destacar que moltes famílies surten reforçades d’aquest procés, especialment per l’aprenentatge realitzat en la superació d’una crisi d’aquesta magnitud.

Cal parar una atenció especial en les ruptures conjugals que transformen l’escenari familiar en una ‘batalla’, en un context marcat per un alt nivell d’hostilitat entre els progenitors. Què passa amb els infants i/o adolescents quan els progenitors aboquen les seves energies en la confrontació amb l’altre? Què passa quan aquesta separació es transforma en una situació de risc per als fills?

Els motius pels quals el divorci en una família es transforma en una situació de risc poden ser molts i variats. Val la pena assenyalar que la primera de les dificultats que s’observen en aquestes situacions és la deficient elaboració del procés de dol associat a la separació; així com la limitació per separar l’esfera conjugal de l’esfera parental. És aquí, sense menystenir d’altres qüestions, on rauen molts dels arguments que faciliten l’increment de l’hostilitat. La visualització d’aquest conflicte pot anar vestida de moltes formes, de manera que la tasca d’arribar al fons ens pot resultar complexa.

Malgrat els canvis que introdueixen la Llei d’infància 14/2010, de 27 de maig, dels drets i les oportunitats en la infància i l’adolescència (LDOIA, art. 1032, f) i altres normatives relacionades, aquestes situacions encara són poc visibles i en ocasions van associades a mites (classe social, malaltia mental, etc.) que dificulten el seu abordatge global. Si considerem, en canvi, les greus conseqüències que pot tenir per a un menor créixer en un entorn d’aquestes característiques, que no garanteix les condicions per a un desenvolupament òptim, que genera un patiment que pot revertir en l’aparició de diverses patologies (emocionals, psicològiques i/o físiques) i en el que la cronicitat és un factor agreujant, és del tot necessari revisar que s’està fent i què podríem fer.

Els avenços quant a la conscienciació i la sensibilització vers aquestes situacions i la necessitat de destinar-hi recursos específics, sumats a la trajectòria d’impulsar polítiques de suport a la família i de resolució alternativa dels conflictes, configuren un escenari més afavoridor. Això no obstant, encara cal avançar molt en el treball de sensibilitzar els progenitors i els diferents estaments que participen en aquests processos (judicial, escolar, etc.), de cercar estratègies específiques per a aquest tipus de problemàtica (preventives, globalitzadores), de dotar els professionals de majors coneixements en la matèria i d’afavorir la creació d’equips o espais d’intercanvi específics que facilitin un abordatge integral d’aquestes situacions, i en especial que ajudin a pal·liar les greus conseqüències que poden tenir per als menors. En definitiva, dirigir la mirada cap als fills, perquè ells no es divorcien.