El greuge de les residències és innat

En un d'aquests documents que de tant en tant publica l'ONU i que tant incomoden als al·ludits hi diu: "Encara que l'internament pot variar d'un context a un altre, hi ha certs elements comuns que el defineixen: l'aïllament i la segregació de la vida comunitària; la manca de control sobre decisions que afecten la vida quotidiana; la rigidesa de la rutina, sense tenir en compte preferències o necessitats personals; la realització d'activitats idèntiques en el mateix lloc organitzades per un grup de persones sota una autoritat central; un enfocament paternalista en la prestació de serveis; la supervisió dels sistemes de vida sense consentiment; i el nombre desproporcionat de persones amb discapacitat que viuen en el mateix entorn. Així doncs, l'internament no només té a veure amb viure en un entorn determinat; és, sobretot, la pèrdua de control com a conseqüència de la imposició d'un sistema de vida determinat". Aquí tenen una llarga llista de raons per les que l'ONU considera que les residències no són bones sense importar el lloc on s'ubiquen ni la mida que tenen.

Molts de vostès pensaran i diran que Nacions Unides és un vesper boig i sense cap (o poca) autoritat. És necessari saber que la Unió Europea va aprovar i publicar el 2013 un Reglament que, entre el seu article 19, les seves condicions ex ante i les seves contínues referències a la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, pràcticament impedeix als seus estats membres l'ús dels fons estructurals per obrir nous i mantenir vells centres d'aquest tipus. Però generalment l'espanyolet comú accepta que la Unió Europea és un altre eixam corrupte i el cementiri d'elefants per excel·lència. Així que no ens recordem molt d'ella excepte quan cal negociar amb els altres països per rebre uns diners, que no ens sobren pas.

Per tant, cada vegada que escolto parlar d'incrementar la despesa destinada a la discapacitat, a la dependència, el primer que faig és posar-me a tremolar i després resar perquè Déu reparteixi sort. En fi, com que el pensament espanyol tradicional és el de rebutjar qualsevol suggeriment, recomanació o dictat que vingui de fora de les nostres fronteres, les nostres autoritats (central, autonòmiques i locals) per ara van al seu aire i segueixen finançant aquest tipus de centres contra vent i marea.

Aquests dies proliferen com a fongs quan plou les promeses de tot tipus que ens han de portar a El Dorado i, per tant, no considero fora de lloc erigir-me com a pregoner i recordar-li al ciutadà de peu que Espanya cau contínuament en la incongruència i la incompatibilitat amb el dret internacional, la qual cosa repercuteix negativament en la vida decent i independent de moltes persones amb diversitat funcional. I la societat, l'economia i el benestar d'una nació bé que necessita de tot això. No deixa de ser irritant el desdeny amb què es tracta a un col·lectiu concret, però resulta més estúpid encara observar que aquesta vexació va en detriment del bé comú.

Per la meva banda, seria superflu insistir que l'opció "centre residencial" no hauria ni tan sols d'existir. Em sembla un caprici intolerable. Existeixen solucions alternatives més econòmiques i respectuoses amb la persona a la qual es vol ajudar. A més que caldria comparar el preu de l'exclusió i de l'inclusió en la comunitat, queda fora de lloc comparar un dret humà reconegut amb diners de qualsevol preu i color.