Riscos en la mala praxi de les noves tecnologies

Els nous canals de comunicació o noves tecnologies poden portar a les persones que no en facin un bon ús a unes conductes que comencen a definir-se com a trastorns. Recentment la OMS ha reconegut aquesta terminologia aplicada a una por irracional a estar sense telèfon mòbil patint ansietat, taquicàrdia, pensaments obsessius o fer-se diagnòstics a través d’internet de forma compulsiva i sense anar al metge o sentir (de forma imaginària) la trucada o vibració del mòbil o ser un Diògenes digital, conservant tots els documents, missatges, etc. encara que no serveixin i així sentir-se més segur. Inclús sentir símptomes com mal de cap, mal d'estómac, marejos vinculats a un ús excessiu de les pantalles.

La forma com ens relacionem o utilitzem aquestes tecnologies ens demana parar-hi molta atenció. Podem encendre la llum d’alerta si aquest ús ens limita o ens impedeix la comunicació cara a cara versus una vida social real: sortir amb els amics, compartir activitats diverses, assistir a actes o reunions de grups, etc. o bé quan els aparells ens ocupen la major part del temps (per comunicar-nos o jugar) o bé es converteixen en una obsessió.

Els trastorns més severs es constaten quan hi ha una forta addicció als videojocs, sobretot en adolescents i joves adults i també quan es traspassa a la xarxa addiccions que ja existien abans: jocs d’apostes, sexe i compres compulsives. Internet les facilita perquè no existeixen límits de temps ni de distància per aconseguir el producte.

I els infants? Podem i hem de fer molta prevenció. En primer lloc cal respectar el seu desenvolupament facilitant que juguin amb altres nens i nenes. Els nens i nenes cada vegada deixen de jugar als jocs de sempre més aviat, cada vegada demanen el mòbil o la tauleta de més petits. Diuen que abans el pensament màgic i lúdic en els nens durava fins als 12 o 13 anys i que ara desapareix entre els 8 i els 9. Comencen a imitar actors, instagramers o cantants, volen roba que no correspon a l’edat (sobretot les nenes) i demanen el mòbil per connectar-se amb els iguals i el món, la majoria de vegades sense sortir de l’habitació i fent-se petits consumidors que cada vegada juguen menys estones i demanen més coses als pares. Molts i moltes entren en una preadolescència precoç.

La vida d’avui dia fa que els nens i nenes tinguin els dies programats: moltes hores d’escola, activitats extraescolars, desplaçaments i això treu llibertat per jugar lliurement, córrer, inventar jocs amb els altres inclús barallar-se i trobar solucions. Les grans ciutats no ajuden gaire a tenir aquest petit espai de llibertat.

Els nens necessiten jugar amb els iguals per relacionar-se i créixer psicològica i socialment. El joc amb els pares és molt positiu però no és el mateix.

No podem permetre que la vida dels infants es jugui només, o en bona part, darrere de les pantalles, on sempre s’hi troben activitats, des dels canals de televisió que no paren mai als jocs electrònics que els atrapen més que la televisió, tot això fa que el temps dedicat a les relacions reals, a la imaginació i la creativitat disminueixi considerablement.

Un altre aspecte a considerar és que les pantalles enganxen als nens perquè són ràpides i proporcionen estímuls constants i satisfacció immediata. Això pot portar a demanar el mateix a la vida real i dificultats per tolerar la frustració.

Per últim: la millor prevenció l’hem de fer de petits i com que els pares som un exemple i un model d’imitació no els podem educar en un ús raonable i restringit de les noves tecnologies si ens veuen que els estem utilitzant contínuament i sense límits.