La privatització del tercer sector, un perill del que cal alertar

Les entitats privades han començat, els darrers anys, una conquesta silenciosa del tercer sector. Les grans corporacions se senten atretes per un àmbit, el de l’acció social, que té molt de camí per recórrer i que ha estat tradicionalment dominat per les entitats sense ànim de lucre.

Bé amb l’excusa de complir amb una certa responsabilitat social corporativa, bé com a estratègia de brand washing que només busca donar una bona imatge, les empreses privades es fan amb la gestió dels serveis d’atenció a les persones. En realitat, el que s’hi amaga no és més que la declarada intenció de lucrar-se d’un àmbit on existeix la possibilitat d’obtenir un benefici. En un moment en què la crisi ha fet estralls i molta gent necessita d’ajudes socials, el tercer sector pot aportar un guany econòmic: és un camp susceptible de ser explotat.

Hi ha empreses privades dedicades a aquest sector que són directament extensions de conglomerats empresarials derivats de grans constructores, asseguradores o grans financeres. I, aquestes empreses, què hi fan, al tercer sector, altruisme o negoci? És un fet que les empreses mercantils gaudeixen de quasi un 60% dels contractes públics en els serveis d'atenció a les persones a Catalunya i d’un 70% del pressupost. Així ho corrobora un informe publicat per la Taula del Tercer Sector. Per citar un exemple de ressò, a Barcelona, tal com va explicar NacióDigital, malgrat que es van modificar els plecs de concurs perquè l’apartat econòmic no tingués tant pes, es va acabar adjudicant una part de la gestió de l’atenció domiciliària a una empresa privada, derivada d'una gran constructora, en contra d’ABD, una associació sense ànim de lucre.

Sembla estrany que el tercer sector, que per definició és “l'espai de relacions socioeconòmiques conformat per un conjunt d'entitats o organitzacions que no tenen ànim de lucre, són no governamentals i són finançades, en gran part, pel sector públic”, tal com recull una definició genèrica com la de la Viquipèdia, es vegi explotat per corporacions privades amb ànim d’enriquir-se. Quines conseqüències pot tenir això en el servei que s’ofereix a les persones? Com canvia la gestió?

El cert és que els serveis d’atenció a les persones han de basar-se en valors com l’altruisme, el cooperativisme, la cohesió o la transformació social, entre altres. I, el fet que la gestió empresarial d’aquests serveis tingui com a objectiu l’obtenció d’un benefici, fa que perilli la qualitat i, en conseqüència, el benestar de les persones destinatàries i la situació laboral dels treballadors. Només cal que pensem en els diversos escàndols que s’han produït darrerament en residències de gent gran a Barcelona, on una entitat sense ànim de lucre va perdre la licitació en favor d’una empresa privada i això va ocasionar greus deficiències en la cura dels més grans, amb episodis de sarna i maltractaments denunciats per les famílies.

Per tal de resoldre aquest perjudici, les directrius europees fa anys que recomanen, en l’àmbit de la contractació de serveis destinats a les persones per part de les administracions, prioritzar les entitats sense ànim de lucre enfront les empreses de caire mercantil. Fa més d’un any que l’Estat espanyol i Catalunya haurien d’haver fet cas dels consells d’Europa. De fet, l’Estat ha manifestat la voluntat de seguir aquestes directrius, però no ha fet cap pas, i la Generalitat hi ha estat treballant, però, amb l’aplicació del 155 i sense Govern, aquest procediment s’ha anat endarrerint, tal com va denunciar el secretari d’Afers Socials, Francesc Iglesies, en una entrevista publicada en aquest mitjà.

En conclusió, el tercer sector té com objectiu saber quines són les necessitats socials i donar-hi resposta. Però si d’aquestes necessitats de la ciutadania se’n pot treure un benefici, és possible que l’atenció a les persones sigui tractada només com a font de riquesa. Hi ha el risc, doncs, que per seguir mantenint un nínxol de benefici, les empreses privades no resolguin com haurien les necessitats de les persones de qui tenen cura, o que el sistema que les sustenta en provoqui de noves, malgrat que això signifiqui un sofriment evitable. Vincular les necessitats socials a l’ànim de lucre no sembla el més adient per evitar aquest risc, però, sincerament, tampoc em sorprèn que la mercantilització arribi, fins i tot, a aquests àmbits. En la societat capitalista, malauradament, tot té un preu.