“Abordarem el sensellarisme i engegarem, per fi, la Llei d’autonomia personal”

Francesc Iglesies Secretari d'Afers Socials i Famílies

Malgrat les condicions adverses a què s'enfronta el Departament per culpa de l'embat del 155, que primer va bloquejar els 10 milions d'euros de subvencions per a les entitats i, després, també ha afectat els contractes, el secretari d'Afers Socials i Famílies, Francesc Iglesies, garanteix que, si s'aconsegueix formar Govern, durant aquest mandat serà possible, per fi, engegar la nova Llei de l'autonomia personal, que pretén superar les limitacions de l'actual Llei de la Dependència espanyola.

Iglesies, que ens rep en una sala de la direcció a la planta setzena que el Departament té davant mateix de les platges de Barcelona, també aposta per impulsar un pla de sensellarisme i per bastir un nou model de protecció de la infància que ha d'afrontar l'arribada de menors estrangers no acompanyats i ha quedat obsolet.

Des d’Afers Socials heu admès que no sabeu ben bé com atendre el gran nombre de menors estrangers no acompanyats que arriben a Catalunya i el Síndic ha exigit que siguin ben atesos. Quina és la situació a dia d’avui?

El 2016 van arribar a Catalunya uns 680 menors sense referents familiars. Això, aleshores, ja va significar doblar gairebé les arribades del 2015. La xifra ha augmentat fins a les 1.489 arribades el 2017 i, per tant, ja és més del doble respecte el 2016. Aquests menors van arribar sobretot a partir de la segona meitat de l'any. Llavors vam arribar a acollir uns 200 al mes. En el període nadalenc i ara, durant els dos primers mesos acumulats de l’any, la mitjana ha baixat als 160, més o menys. I, és cert, hi ha hagut una emergència. Ens trobem davant una crisi migratòria en tota regla, per raons demogràfiques i altres motius. I, és clar, ens adonem que el sistema de protecció que tenim no està pensat o no es va dissenyar per a aquests perfils de joves. La majoria estan en edat laboral, gairebé el 70% són majors de 16 anys.

I, doncs, com es planteja el Departament abordar aquesta situació?

El sistema de protecció està pensat per treballar amb la família. En canvi, en aquest cas ens trobem amb uns joves que busquen emancipar-se a través d’un projecte migratori, que estan en trànsit cap a la vida adulta i el que necessiten és integrar-se: tenir feina, papers i recursos. Això, evidentment, capgira els paràmetres de la protecció. Ho hem abordat de dues maneres. Primer, hem intentat donar un lloc d’acolliment a aquests joves. Des del juliol del 2017 hem creat 524 places i, en aquests moments, tenim un total 1.235 menors sense referents familiars atesos. Això ha exigit un esforç d'adaptació del sistema, dels circuits d'acollida, de les metodologies d'intervenció... Per això, en segon lloc, vam constituir una taula institucional, on hi vam convocar tothom: els departaments, les entitats del sector i altres ens municipals, com l’Ajuntament de Barcelona.

“L'arribada de menors estrangers no acompanyats és una crisi migratòria en tota regla i el sistema de protecció no estava preparat”

Com es treballa en aquesta taula institucional? Què s’hi està debatent?

Intentem fer un treball interdisciplinar i interadministratiu. Ens plantegem com utilitzar les xarxes ja existents d’atenció educativa, sanitària, de serveis socials, a través dels ens locals. Això és un gran repte. I ens ho plantegem a tres nivells. Primer, millorar la primera acollida, que ha estat totalment imprevisible i ha provocat que molts joves tinguessin com a porta d’entrada a Catalunya la Ciutat de la Justícia. Segon, adequar els centres d’acollida amb nous itineraris que els ajudin a aconseguir els papers de residència, una feina i un salari. Tercer, ens plantegem millorar la integració d’aquests joves en la comunitat.

L’Estat tampoc ho posa fàcil. Save The Children li ha reclamat que ajudi aquests menors perquè puguin treballar a partir dels 16 anys. Entenc que des de la Generalitat també es demana al govern espanyol que modifiqui la norma d’estrangeria per permetre-ho.

Sí. Vam demanar al govern de l'Estat que ajudés les comunitats autònomes i això vol dir actuar des d'Afers Exteriors i, sobretot, des de les polítiques d’estrangeria. Bona part d’aquests joves tenen una situació administrativa irregular i, quan volem intervenir i ajudar-los, se’ns fa complicat. Per exemple, si des de l'àrea del jove extutelat se li vol donar una prestació a la que té dret, el jove necessita poder obrir un compte corrent i, és clar, ara no ho pot fer perquè no té els papers... Per això vam urgir a la subdelegació de govern a Catalunya, juntament amb l'Ajuntament de Barcelona, a que endegui accions. La resposta ha estat el silenci i dir que ho estan estudiant. Portem ja mig any així.

No han rebut cap altra resposta per part del govern espanyol?

Fa unes setmanes la ministra va convocar algunes autonomies per parlar del fenomen, que compartim amb altres regions, com Andalusia o Múrcia, i amb Itàlia, després que hagin recopilat les dades sobre la situació dramàtica d’aquests joves. Però les primeres xifres que hem vist del Ministeri de l'Interior són inferiors a les arribades que realment tenim. Per tant, no sembla que l’Estat tingui una bona informació. A més, constatem, i ens sembla estrany, com altres indrets com Madrid tenen molta menys afluència d’aquests menors sense referents.

La consellera Bassa va insinuar en una carta que altres comunitats no atenien bé aquests joves i els enviaven a Catalunya. En teniu realment constància?

L’únic que puc dir és que a Catalunya sí que tutelem tothom que arriba. Si hi ha males pràctiques en altres indrets ho sabran els que les practiquen. Nosaltres tenim una exigència democràtica i d’integració. Precisament l’opinió pública catalana, com va expressar a la manifestació a favor de l’acollida de persones refugiades, ha mostrat molt d’interès perquè atenguem aquests menors. Ho fem de la millor manera possible.

Tot i així, reconeixen que tenen una xarxa de centres de menors saturada. Per aquest motiu, de fet, van engegar un pla perquè els CRAE siguin espais més amables, amb menys places i més integradors. Com s’està desplegant aquest pla?

Aquí hi havia un model de centre, els CRAE, i ara volem que tendeixin a ser centres d'un màxim de deu places, per tal de treballar millor des d'un punt de vista socioeducatiu. Per abordar el fenomen dels menors estrangers no acompanyats ens adonem que els CRAE no són la millor eina per atendre’ls. Per això hem creat noves places i estudiem crear una nova modalitat de centre d'acollida especialitzada per a aquests joves, on fer una primera acollida i després derivar-los a través de programes personalitzats a pisos d’autonomia o programes d’inserció laboral.

“Aquí hi havia un model de centre, els CRAE, i ara volem que tendeixin a ser centres d'un màxim de deu places”

Mesos enrere, Mèdia.cat va publicar un reportatge que denunciava com algunes fundacions de l’acció social podien estar-se llogant a sí mateixes pisos per a infants tutelats o extutelats a un preu molt per sobre del mercat. En quin estat es troba la investigació?

Això és competència del Protectorat de les Fundacions, que és l'òrgan que ha de vetllar per la correcta aplicació dels principis i les voluntats fundacionals. Està en estudi i investigació. Estem esperant. No hem tingut encara resposta.

Heu demanat alguna resposta?

Els darrers mesos, quan l’havíem demanat, ens van assegurat que la investigació estava seguint el seu curs, però no hem tingut més resposta.

I l'heu exigit, aquesta resposta?

Ara, amb el 155 a sobre, no, no em consta.

Aquest darrer any el tercer sector també ha reclamat que es compleixin les directrius europees per prioritzar les entitats sense ànim de lucre en les contractacions de serveis d’atenció a les persones. Semblava que el Govern s’hi avenia, però s’ha avançat els darrers mesos?

Sí. A Catalunya estem treballant per complir amb les directrius europees. Anirem més enllà de la Llei de contractes del sector públic i, efectivament, estàvem preparant un decret al Parlament perquè, més que contractes, puguem celebrar concerts socials. En paral·lel, també hi ha la Llei de contractes de serveis a les persones, que es tramitava des del Departament d'Exteriors, i que preveia generar reserves de mercat, és a dir, permetre una discriminació positiva per a la iniciativa social. Pel que fa als concerts socials, el desig és avançar cap a uns contractes que puguin subscriure tant empreses mercantils com entitats sense ànim de lucre, sempre que totes s'acreditin com a empresa social.

Com s’acreditarien?

Ho estem dissenyant. Hi haurà un seguit de requisits que les empreses o entitats hauran de complir. Per exemple, el caràcter no lucratiu, que serveixin a un interès general, que hi hagi democràcia interna… Evidentment, les entitats del tercer sector probablement tindran més facilitat per complir-los, però si una empresa mercantil adequa el seu funcionament a aquests paràmetres podrà competir en igualtat de condicions. Per acreditar-ho, se’ls entregaria un segell d’empresa social. I, a més, també voldríem crear unes reserves de mercat per a empreses d’inserció o centres especials de treball (CET), per exemple.

“Crearem un segell d'empresa social per beneficiar les iniciatives destinades a l'atenció a les persones en els concerts”

Justament els CET van ser molt crítics amb el Departament perquè es van rebaixar els ajuts per als equips de suport de persones amb una discapacitat igual o inferior al 33%. El Govern va argumentar que així motivava que els CET realment siguin espais de transició perquè les persones amb diversitat funcional accedeixin a l’empresa ordinària.

És bo que el model dels CET evolucioni i es plantegi molt bé la inserció cap a l’empresa ordinària. És un horitzó que no han d’abandonar. Els CET fan un treball de suport imprescindible i hi ha d’haver polítiques de suport per a aquest model. El Departament, amb els ajuts, va intentar intensificar el suport a aquelles persones que tenen una discapacitat més severa alhora que procurava que les que tenen una discapacitat inferior o igual al 33% es puguin orientar amb més intensitat cap a l'empresa ordinària.

Iglesies lamenta l'opacitat de l'Estat en la concessió del 0,7% de l'IRPF a les entitats que li corresponen | Cristina Garde

Una de les primeres reunions que va mantenir el nou president del Parlament, Roger Torrent, va ser amb la Taula del Tercer Sector, que va reclamar, entre altres, un plenari anual monogràfic sobre pobresa i exclusió.

Celebrar un ple anual de pobresa és una bona idea, perquè hem de seguir analitzant quins reptes de país tenim en inclusió social, pobresa infantil, sensellarisme o pobresa energètica, entre altres. Afortunadament, hem vist com els darrers dos anys algunes xifres de pobresa minvaven una mica, però ens preocupa veure com cada vegada hi ha més treballadors en risc de pobresa. A més, les dones tenen més risc de patir l’exclusió social. I veiem com els pensionistes perden poder adquisitiu. També tenim un gran repte, que és el de treballar la pobresa crònica, que és manté inalterable.

Caldria, però, que d’aquest ple monogràfic sortissin mesures que es poguessin implementar amb eficàcia. En el darrer plenari, el tercer sector va posar sobre la taula 276 mesures. Se’n va fer un seguiment, però no totes van tirar endavant, malgrat que eren d’emergència social.

Recordo l'informe en el que es deia que el 80% de les mesures s'havien dut a terme.

Bé, més que dutes a terme, en procés.

Malgrat tot, crec que la bona notícia de l’aprovació de la Renda Garantida va fer que tots respiréssim una mica, ens va donar molt d’oxigen i va fer que moltes d’aquestes mesures concretes es veiessin, no superades, però sí des d’un altre prisma. Vam ser capaços des del Parlament d'assolir un consens amb totes les forces polítiques, però també amb les entitats promotores i els sindicats. Aquesta gran política preventiva de pobresa ens ha dut a multiplicar els recursos que destinem a la població més vulnerable. La Renda Garantida és el més gran dret conquerit els darrers anys i és un esforç que obliga ara als propers governs també. És evident que la Renda Garantida no ho soluciona tot, però. Per això, volem abordar un pla estratègic de sensellarisme.

Sobre la Renda Garantida, CCOO i els promotors de la ILP creuen que no s’està gestionant prou bé. Per què s’està tardant tant a resoldre les sol·licituds?

Cal dir que el traspàs de la Renda Mínima d'Inserció a la Renda Garantida s'ha produït amb èxit. Però és evident que hi va haver un efecte crida en la posada en marxa el passat setembre i això ha fet que hi hagi hagut un allau de sol·licituds. Les oficines del SOC, que han de dur a terme la tasca més tècnica, també han patit l’efecte crida. És evident que, com qualsevol sistema quan es posa en marxa, ha de fer un recorregut per anar-se ajustant. En qualsevol cas, la Renda Garantida està seguint el seu curs i amb un nou Govern serem capaços de posar-hi tot el gas necessari.

“Amb la Renda Garantida hi va haver un efecte crida quan es va posar en marxa i això ha fet que hi hagi hagut un allau de sol·licituds”

Ha parlat també d’abordar un pla estratègic de sensellarisme. En què consistirà?

Consisteix a intentar reduir el nombre de persones que viuen al carrer i establir noves metodologies d’intervenció integrals perquè aquestes persones ateses puguin restaurar el seu projecte de vida i sortir del bucle dels recursos d’emergència. És una estratègia que tenim pràcticament a punt i amb el nou Govern la podrem tirar endavant.

Com pretenen fer-ho?

Plantegem fer un mapa amb tota la dotació de recursos per a la població sense llar i sense habitatge, unes 11.000 persones a tot Catalunya. Els ens locals, a través de serveis socials, ofereixen moltes places per a allotjaments d’urgència, però són de poca exigència, de baix acompanyament. Per això, volem assajar la metodologia Housing First. En què consisteix? A confiar en la persona, cedir-li un habitatge on pugui construir certa autonomia a canvi que accepti unes normes bàsiques de convivència amb els veïns, hi deixi accedir els equips educatius i destini una part dels seus ingressos, si en té, a pagar el lloguer. Així podem fer una intervenció social, sanitària i laboral més activa. A més, també estudiem endegar polítiques de prevenció sobre col·lectius vulnerables perquè no hi hagi més situacions de sensellarisme, com els joves extutelats o les dones que són víctimes de violència masclista.

Abans ha dit que els pensionistes perdran poder adquistiu. De fet, hi ha un debat intens sobre per què les pensions no pugen al mateix nivell que l’IPC des de fa anys. Ara, el PP i C’s han pactat aprovar els pressupostos amb una pujada de les pensions, però només a les rendes mínimes, cosa que no acontenta els pensionistes. Des de la Generalitat es pot actuar per compensar aquesta situació?

Les pensions són una competència que l’Estat no cedeix, ni tan sols a Euskadi. A Catalunya complementem les pensions no contributives amb la Renda Garantida. En aquest sentit, crec que portem força al límit les nostres competències per ajudar a millorar aquestes pensions.

Una de les exigències de la Marea Pensionista és que les residències per a gent gran no costin més del 30% de la pensió. El ministre ha arribat a demanar als pensionistes que, si no tenen diners per pagar-se la residència, es venguin l’habitatge. No podria augmentar el Govern el nombre de places públiques o reduir-ne el preu?

A Catalunya un 60% de les places residencials per a gent gran reben finançament públic, ja siguin 100% públiques o mitjançant concertació. I per atendre el dret a l’autonomia hi ha la Llei de la dependència, que és una llei espanyola. Així que la normativa que estableix la cartera de preus ve condicionada per l’Estat. Els discursos del ministre són vergonyants! Sobretot perquè el govern espanyol, gràcies a l’exigència de les comunitats autònomes, ha admès que per acabar amb les llistes d’espera de la dependència cal injectar 2.800 milions d’euros a tot el conjunt i, en canvi, en els pressupostos del 2018 només ha estat capaç d’augmentar la partida en 100 milions!

“L'Estat ha admès que per acabar amb les llistes d’espera de la dependència calen 2.800 milions i enguany només ha augmentat la partida en 100”

La Generalitat ha acabat assumint més del 80% de les despeses de la Llei de la dependència, quan no li pertocava més que la meitat.

I tant! Un 85% del finançament públic ve de la Generalitat. L'Estat només finança el 15%, el que ells anomenen “el nivell mínim garantit”. A partir d’aquí, ja no es pot acordar res, i tot l’esforç el fa la Generalitat. Estem parlant d’un total de 1.500 milions d’euros, 1.000 dels quals els aporta la Generalitat, 250 milions l’Estat i la resta en forma de copagament dels usuaris. Respecte el copagament hi ha molt a discutir perquè és cert que hi ha el dret de pensió i el de l’atenció a la dependència. Personalment crec que són dos drets que s’han de sumar. Però, en qualsevol cas, les comunitats autònomes estem absolutament soles. Per això des de Catalunya estem treballant en una nova Llei d’autonomia personal amb la que volem capgirar uns quants conceptes.

Quins conceptes volen capgirar?

Volem situar la persona al centre. Tenim ganes de fer una revolució en l’atenció a l’autonomia per propiciar un ecosistema de serveis que doni dret a decidir a les persones. Volem que la gent gran pugui ser atesa on desitja, que és al seu domicili o en l’entorn més proper. En els propers anys hem de tendir a un canvi en tota la inversió social en matèria de dependència, de tal manera que puguem desenvolupar millor la teleassistència de nova generació, la teràpia ocupacional o els serveis d'atenció domiciliària d'urgència. També volem que els centres de dia, enlloc de ser considerats l'avantsala de les residències, siguin una plataforma de serveis per al suport a les persones en el seu domicili. Per tant, això implica capgirar els serveis socials però també l’atenció primària. Per això estem treballant amb el Departament de Salut.

Teníeu previst aprovar, per fi, el projecte de llei en el següent mandat?

En la propera legislatura. És un gran repte.

També les subvencions amb càrrec al 0,7% de l’IRPF han generat tensions amb l'Estat. Les autonomies reclamaven que se cedís i, per fi, han aconseguit gestionar el 80%, mentre l’Estat es quedava la resta. El Govern va obrir la convocatòria de subvencions i… en quin estat es troba ara?

La convocatòria es va obrir a l’agost i es va resoldre definitivament el 20 de desembre. Llavors es van pagar les bestretes de tots els projectes, tal com es venia fent fins ara. Finalment, ho hem pagat tot el 21 de gener. Hem complert les expectatives. Hem finançat 633 projectes per valor de 31,1 milions d’euros. Vam tenir unes sol·licituds de gairebé mil projectes per valor de 93 milions d’euros.

“Amb les subvencions amb càrrec al 0,7% de l'IRPF a mans de Catalunya hem finançat 633 projectes per valor de 31 milions d’euros”

Al principi, les entitats estaven una mica queixoses perquè si tenien seus fora de Catalunya havien de fer el tràmit a l'Estat i havien de fer el tràmit també a Catalunya.

Efectivament, el model anterior de l’IRPF va propiciar moltes estructures de tercer nivell, fictícies, d’àmbit estatal, perquè algunes entitats hi poguessin concórrer. Això ja no és necessari. És cert que al principi hi havia entitats que no sabien com presentar-se, però l’acord a què vam arribar amb l’Estat feia que donéssim per bo qualsevol registre d’entitat a Catalunya. I, més enllà dels dubtes inicials, no hi ha hagut cap problema.

Tampoc amb les entitats que optaven al tràmit estatal?

Sí que hem detectat que hi ha hagut nombrosos projectes d'entitats catalanes que executen projectes a nivell estatal que l’Estat no ha beneficiat. De tal manera que, en posteriors convocatòries, Catalunya exigirà que s’augmentin els recursos del tràmit autonòmic sigui com sigui. Estem a l'espera de saber com es concretarà el model per al 2018 i, curiosament, en les darreres reunions del consell territorial i de la comissió delegada el Ministeri s’ha negat a tractar el tema. De fet, en el darrer consell, celebrat fa poques setmanes, vam exigir a la ministra que convoqués les comunitats i encara restem a l’espera. Exigim que hi hagi corresponsabilitat fiscal, que en aquelles comunitats on més es recapta es pugui complir amb la voluntat de la ciutadania de destinar diners a projectes socials. També volem fer valdre el pes del tercer sector, no només en quantitat, sinó en qualitat. Catalunya és on més densitat i fortalesa té el tercer sector de l’Estat.

La recaptació de les entitats socials catalanes representa el 25% de tot l'Estat, no?

Sí, però la xifra no està actualitzada, és del 2014 i obtinguda a partir de preguntes parlamentàries, no perquè sigui una informació transparent de l’Estat. Li hem demanat a l’Estat les darreres dades, però no ens les dona. Seguirem intentant-ho. De fet, també li demanem a l’Estat transparència per saber com han aplicat el seu 20% de les subvencions amb càrrec al 0,7% de l'IRPF. No sabem on ha anat a parar i per a què ha servit.

No han publicat la llista de beneficiaris?

De moment no hi ha informació al respecte.

I això és habitual?

Malauradament, sí.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article