Infància en risc, desaprendre i aprendre

Després de viure l’inevitable impacte de les projeccions de Tv3 sobre el sistema de protecció a la infància, en l’espai dels que treballem en l’àmbit de l’acció socioeducativa (educadors socials, treballadors socials, pedagogs, psicòlegs, etc.) com en la resta de la societat, és necessari obrir un espai de reflexió i debat que ens permeti mantenir un diàleg més enllà de l’aproximació que s’ha fet al coneixement dels fets.

Som conscients que en les accions humanes hi cap la variable de l’error, però és cert que quan es tracta d’intervencions tant delicades com les que s’efectuen des d’alguns sectors de l'àmbit social, les conseqüències poden ser molt rellevants per al desenvolupament dels menors i llurs famílies, i hem de ser molt conscients dels passos que donem i el que això pot comportar. Més enllà d’aquesta evident però necessària reflexió, permanent en la nostra feina, no podem prendre com a referència, únicament, aquestes accions concretes per representar la norma de la tasca diària. Amb això, hem de ser molt crítics amb els errors, perquè a diferència de productes treballem amb persones, però també és imprescindible conèixer totes les cares de la moneda per poder emetre un judici objectiu sobre la realitat, i aquesta és una de les carències que s’ha evidenciat a través de la lectura dels fets.

Una de les múltiples tasques dels serveis socials és detectar situacions i possibles situacions de risc dels infants i adolescents, les quals s’intenten abordar de la millora manera per fer-les desaparèixer, o reduir-ne la gravetat, sempre prioritzant el treball amb el context més proper del menor: famílies, tutors legals, escola, centre de salut, centres de intervenció socioeducativa, etc. Però en algunes situacions la vulnerabilitat és tant elevada que la permanència de la situació comporta un risc massa elevat per al menor.

Quan es prenen decisions que poden implicar un desemparament vol dir que aquestes situacions de risc no han estat un fet aïllat, descontextualitzat i observat des d’una mirada individual i forastera. En aquests casos les situacions s’han detectat des de diferents agents socials, i s’han abordat en equips multidisciplinaris, on diferents tècnics experts en el tema han avaluat i han pronosticat la possible millora, tenint en compte els factors de protecció i risc del menor i la seva família. És només quan aquests indicadors són de risc molt greu on la valoració pot pronosticar un desemparament.

Per això és molt important com aquesta funció s’explica i s’exposa a la comunitat, perquè és aquí on estem tots implicats en mostrar la nostra responsabilitat i la de tots com a societat, defugint de les etiquetes i prejudicis que s’han pogut crear dels serveis socials i posant sobre la taula el treball procedimental, acurat i basat en un marc teòric estable, revisat i actualitzat. Podem fer referència a les situacions de risc i les situacions de desemparament en els articles 102 i 105 de la LDOIA (Llei 14/2010 dels drets i les oportunitats de la infància i la adolescència), on es descriuen aquests conceptes i el que representen, i encara amb més concreció a l’ordre BSF 331/2013 on es recullen els diferents indicadors que poden mostrar aquestes situacions.

En aquest punt ens tornem a preguntar perquè en l’àmbit social sembla haver-hi una mancança de referents ferms. Un dels problemes que poden donar peu a aquestes situacions és la manca d’autoestima que s’observa en l’àmbit social. A vegades dona la sensació que tenim un problema per creure’ns allò amb el que treballem, la fonamentació, el rigor, la validesa de les nostres accions, escletxa que permet i facilita que altres àmbits i un jurat inexpert es permeti una entrada superior i desendreçada en la nostra professió. Sempre em qüestiono si fem el mateix amb les diferents disciplines, o és només una qüestió d’immaduresa dins l’àmbit social.

Penso que és realment important ser crítics i autocrítics amb la nostra feina, donat l’alt risc de vulnerabilitat amb el que treballem i les conseqüències que les accions poden representar, però hem de ser capaços de poder apoderar-nos de la nostra tasca, de les nostres funcions, començar a sortir del qüestionament constant, evitant passar de l’autocrítica a l’autoflagelació de manera inconscient en un bucle difícil de sortir-ne.