La identitat del subjecte

Partim de la consideració de la persona i de la humanitat com a ésser en projecte, fet que té importants implicacions en la reflexió i en la pràctica educatives. Etimològicament, la paraula “projecte” prové del llatí proiectus, que significa literalment “llançar cap endavant”. Això ens porta a una visió de l’educació i de l’educand en perspectiva i que planteja com podem ser. Per pensar com pot arribar a ser la persona, en aquest cas l’educand, hem de conèixer primer qui i com és, doncs únicament des de l’anàlisi i el coneixement de qui i com som en el moment i en el context actual podem concebre com podem ser.

El coneixement de la constitució historicocultural del que és humà, ens ajuda a pensar-nos i a identificar quines són les característiques de l’ésser humà en l’actualitat, així com a identificar els processos d’elaboració de la identitat del subjecte contemporani i la concepció i configuració d’aquest en la societat i moment actual. Tota aquesta anàlisi del subjecte educand afavorirà uns plantejaments i pràctiques educatives que, a part de deixar de banda estigmes categoritzadors, prejudicis i dicotomies simplificadores com les de normal/no normal i correcte/incorrecte, s’acostaran als nous reptes i a les diferents situacions que ens planteja el subjecte contemporani amb més capacitat ja no de gestionar-les en el sentit de solucionar-les des d’una perspectiva disciplinària sinó de conèixer profundament, analítica i contextual quin és el substrat en el qual s’inscriuen aquestes diferents situacions, què comporta l’eclosió de l’individualisme i la subjectivitat característica de l’època actual.

L’anàlisi de la configuració de la identitat dels subjectes no pot ser plantejat des de posicionaments metafísics que pressuposen entitats etèries, permanents i ahistòriques sinó que s’ha de situar en una perspectiva processual, relacional i interactiva en formació i modificació i/o canvi constant. La identitat es forma de manera dinàmica. La identitat sorgeix de les autoreferències, enteses com a relacions subjectives, i de les heteroreferències, enteses com a relacions amb els altres, constituint això per tant la dimensió social. De fet, qualsevol atribució que ens fem a la nostra identitat té sentit per i en el context sociohistòric en què ens trobem; així doncs, autoreferència i heteroreferència s’impliquen mútuament. Conseqüentment, per entendre el fenomen complex de la configuració de la identitat hem de tenir presents no només els diversos aspectes del self i de la identitat sinó també el procés d’identificació. Seguint a Deaux, entenem la identificació com el procediment a través del qual es produeix una connexió entre una persona i una altra o entre una persona i un grup.

L’home neix inacabat (en paraules de Hegel l’home per naturalesa no és allò que ha de ser) i necessita el procés d’endoculturació, que és un procés d’humanització, per tal d’incorporar-se a la societat amb les capacitats que el permetin realitzar les operacions pròpies de l’ésser humà i els coneixements i les capacitats que li permetran enfrontar la diversitat de situacions i reptes que se li plantegin al llarg de la vida. El procés educatiu de la humanitat és el que ens permet assolir la consciència d’un mateix, és a dir, permet a la humanitat el comprendre i comprendre’s.

L’home, en tant que és projecte i en tant que és ésser inacabat és, així doncs és un ésser en esdevenir que, en el moment contemporani, es troba en una societat també en esdevenir en la qual preval el temps sobre l’espai. Alguns dels elements que configuren la societat contemporània són: la superabundància d’informació, el sentiment d’incertesa, el reconeixement de les subcultures, la percepció de caos, l’homogeneïtzació social, l’estandardització dels referents socials i culturals (produïts pels mitjans de comunicació de masses), i fins i tot dels projectes vitals que ha provocat la globalització donada per l’expansió política i econòmica occidental, l’utilitarisme aplicat a les persones, que en l’àmbit laboral només són una peça més d’un engranatge que ha de ser fiscalitzat des del discurs de l’eficiència i l’assoliment d’uns objectius, la pèrdua de pes de la política provocada pel traspàs de les decisions que d’antuvi eren polítiques als grans capitals transnacionals, la conversió en productes de consum de gairebé tot, la massificació i l’establiment d’un sistema de por globalitzada que fa que les persones renunciïn a importants parcel·les de la seva llibertat essencial per a obtenir, a canvi, una suposada i temporal seguretat.

Pel que fa als trets que caracteritzen al subjecte contemporani creiem que un dels més destacats per la profunda implicació que té en la societat és l’individualisme. Aquest és un concepte que no és nou donat que apareix amb el sorgiment del liberalisme econòmic, però que ha canviat de contingut en els darrers temps a passar a ser la configuració central d’una societat d’individus que ja no pot ser entesa com a un “tot” amb significat donat que els lligams i vincles amb els altres (fonamentals per formar la nostra identitat, per establir les bases de les relacions socials i que també modularan les institucions socials) deixen de ser referents i desapareix la responsabilitat com una de les maneres d’entendre el vincle amb els demés, la qual cosa fa que l’articulació social sigui fràgil. Aquest nou individualisme té com a conseqüència que la socialització esdevingui l’escenari a on el subjecte o l’actor construeix el seu self a partir de l’oposició i de la distància entre ell i la institució amb la qual es relaciona.

A partir de la mort de Déu decretada per Nietzsche, que implica la incapacitat de l’ésser humà de conèixer el món, s’inaugura el que més endavant es coneixerà com corrent postmodern, que promulga que no podem conèixer el món sinó que el món l’hem de crear i, així, el subjectivisme i l’experiència passen a ser els paradigmes fonamentals de la nostra època i a constituir la identitat del subjecte contemporani, per tant sosté que tampoc podem conèixer el jo. Hume i Kant són dels primers que posen en qüestió el subjectum cartesià en considerar una tautologia el “cogito ergo sum”, crítica que després compartiran i ampliaran molts pensadors. En Descartes, la idea del jo apareix quan la ment està afectada per la seva pròpia activitat -i no abans- i només com a síntesi que fa possible aquesta activitat, però no com a consciència d’un jo immanent. El jo ha aparegut a partir de l’activitat del pensament però això no demostra l’existència del jo fora de l’activitat del pensament.

Davant els nous reptes que es plantegen en la societat actual i futura, hem de realitzar una aposta ferma cap a allò col·lectiu, cap a la globalitat de la solidaritat, per deixar de ser una societat individualista i establir una societat que vetlli per la persona que tenim al nostra costat, finalitzem amb aquella frase que diu, “si el meu veí està bé, jo estic bé”.