La nova vida d'una persona refugiada: “Caminar de nit pel carrer sense por no té preu”

L’Hugo Aguilar i la seva família viuen com a refugiats a Catalunya després de marxar del Salvador per amenaces de mort de les “maras”

Fa pocs dies que el salvadoreny Hugo Aguilar ha viscut el seu primer any en pau després de patir durant anys la por més terrible, la de perdre la teva pròpia vida i la dels teus éssers més estimats: els seus dos fills i la seva dona. L’Hugo i la seva família van ser víctimes d’amenaces indiscriminades per part de les “maras” del seu país. Tant, que la situació es va tornar insuportable, amb amenaces de mort cap a ell mateix i els seus fills.

Tot va començar quan l’Hugo, que és periodista, va esdevenir la cara visible d’un nou diari d’àmbit nacional. En aquell moment el seu rostre va començar a ser reconegut, i la seva vulnerabilitat també. Llavors les “maras”, organitzacions criminals que controlen tot el territori del Salvador i de bona part de la resta de països de Centreamèrica, van començar a fer-li la vida impossible. “Primer van començar a fer-me trucades anònimes on m’amenaçaven si no els feia de veu de les seves demandes al meu diari” relata l’Hugo.

En poc temps les coses van anar cada cop a pitjor. “Vam haver de canviar-nos tres cops de casa, fins i tot van arribar a enganxar-me portades dels diaris a casa meva. Va ser una cosa darrera l’altra”, recorda. Fins que la situació es va tornar insuportable, quan les amenaces van començar a dirigir-se cap a la seva família. Primer van intentar captar al seu fill, de 20 anys, demanant-li que fes favors per ells, transportant paquets i diners. Davant les seves negatives, el van apallissar, i llavors va haver de “confinar-se a casa”, tal i com esmenta el seu pare.

En poc temps les coses van anar cada cop a pitjor. “Vam haver de canviar-nos tres cops de casa”, recorda l'Hugo

Però un dia, mentre la seva dona portava a l’escola a la seva filla de 14 anys, van seguir-les, van demanar-li diners i van dir-li que si no col·laboraven els seus fills pagarien les conseqüències. “Les nenes, lamentablement, les comencen a reclutar perquè facin favors i acaben agredint-les sexualment, però si la jove es nega, la maten”, lamenta l’Hugo.

Llavors, van decidir marxar. “És molt difícil prendre aquesta decisió i començar de cero, però els meus fills estaven en perill” explica l’home. Primer van pensar en dirigir-se a Estats Units, però amb la política antimigració de Trump van decantar-se per Catalunya, on viu una cunyada seva. La dona junt amb el fills van venir primer, i sis mesos després va viatjar ell.

En arribar, no sabien com afrontar la seva situació, però van informar-se amb la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR) i van veure que en ser víctimes d’una organització criminal com les “maras” podien exercir el seu dret a l’asil. No en va, el Salvador és un dels països del món amb més assassinats registrats. En concret la seva taxa de 51 morts cada 100.000 habitants al 2018, el situa com el país sense guerra més violent del món, segons dades oficials del govern salvadoreny. L’Hugo esgrimeix més xifres terribles: les “maras” assassinen cada dia entre 44 i 118 persones, i explica que fins a tres col·legues de la seva mateixa secció del diari han marxat també. Així mateix, rememora amb tristesa que dos dels millors amics del seu fill van ser assassinats només una setmana després que marxessin.

Nova vida a Catalunya

Les pors i amenaces han quedat lluny. Ara viuen a Cabrera de Mar, sota un conveni signat entre la CCAR i l’Ajuntament per acollir famílies refugiades, i estan, poc a poc i amb moltes dificultats, reconstruint la seva vida. De moment, resten a l’espera per saber si l’Estat espanyol accepta la sol·licitud com a demandants d’asil. Amb paciència, perquè segons dades de l’últim informe de CEAR sobre la situació de les persones refugiades a Espanya, presentat fa només dos dies, hi ha més de 100.000 sol·licituds sense resposta.

“Les oportunitats que podem tenir aquí, no les tindrem al Salvador, tot i que allà estan els meus pares i germans”, lamenta

El futur per aquesta família és incert també en aquest sentit, perquè només s’accepten una de cada quatre demandes. “Tornaríem al Salvador?”, es pregunta ell mateix... “En la situació en la que estic no vull tornar perquè sé que poden atemptar contra la meva vida i la de la meva família. I també sé que les oportunitats que podem tenir aquí, no les tindrem al Salvador. Per altra banda, sí vull tornar: allà està la meva família, els meus pares i germans”, pensa.

Però de seguida torna a reflexionar, i apunta a quelcom que de vegades pot passar desapercebut si mai no has viscut en una situació límit com la de l’Hugo: “Allò no és vida. Si haig d’estar agraït per estar aquí és per la pau i tranquil·litat de la vida que tenim”. Es fa un silenci a la conversa, i rememora un dels moments que potser van marcar un punt de no retorn en aquesta decisió que els ha portat tan lluny: “Un dia vam sortir a caminar per la nit amb la meva dona i quan ens vam adonar estàvem els dos plorant. Mai havíem pogut sortir a caminar a aquella hora al nostre país. És una sensació que no té preu”.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article