Un aprenentatge en parella sobre la vellesa

Judit Domènech  @JuditDs 
Cristina Allué  @crisallue 

Quan la filla de la Carme li va suggerir que potser podria rebre la companyia d’una jove, ara que la família no tenia tant de temps per visitar-la, la Carme reconeix que es va mostrar una mica “reticent”. Quan la Trilce va marxar de Lima per venir a estudiar un màster a Barcelona, reconeix que va buscar alternatives als pisos compartits d’estudiants per “motius econòmics —“Els preus estan altíssims!”, es justifica— i per trobar una llar on no perdre el vincle familiar”. Així és com totes dues, la Carme (90 anys) i la Trilce (29 anys), han acabat vivint juntes durant un any al pis de la Carme i, ara, esperen poder allargar uns mesos l’experiència.

Es van conèixer gràcies a la Fundació Roure, que s’encarrega d’impulsar un programa intergeneracional, en què estudiants i gent gran conviuen, s’acompanyen i s’estimen. “Vaig escollir Barcelona perquè és de les poques ciutats que ofereix aquest màster i és oficial, i perquè hi ha mar, i perquè em semblava que Anglaterra era massa diferent del Perú”, explica la Trilce, amb els cabells foscos, asseguda al costat de la Carme, que s’està en una de les butaques del menjador d’aquest pis al districte de Sarrià-Sant Gervasi.

L’experiència, però, en cap cas vol substituir les tasques de cap treballador social ni de cap cuidadora. L’objectiu, com explica la psicòloga del projecte, Teresa Rutllan, és que “cada persona pugui anar una mica a la seva”, valorant, però, “si la persona que demana l’acompanyament té més autonomia o menys, si la persona acollidora vol o no un tracte familiar, i si comparteixen interessos”.

Això sí, tal com remarca Rutllan, la persona que acull ha de tenir prou autonomia per fer vida pròpia i no haver de dependre de cap persona. Un cop la Fundació Roure troba les parelles adequades, les reuneix una tarda amb els familiars d’acompanyants en el cas que faci falta i s’hi han congeniat, aleshores es donen un mes per conviure.

La persona que acull ha de tenir prou autonomia per fer vida pròpia i l'estudiant ha d'assumir un seguit de compromisos

A més, l’estudiant també assumeix uns compromisos amb la persona gran per viure sota el mateix sostre, que l’ajuden a ordenar el seu dia a dia i a no fer més feina de les que caldria, com ara arribar a casa abans de dos quarts d’onze de la nit, comprometre’s a dormir gran part dels dies a la casa que comparteix —de fet, només tenen una nit lliure a la setmana—, netejar-se l’habitació o comprar-se per a un sol.

Per fer feines de la llar o rebre assistència sanitària, la persona gran ja té o bé una dona que en té cura o una infermera que la ve a visitar. Cadascuna es cuina els seus plats, però comparteixen els àpats. “Dinem juntes i, si no em trobo massa bé per cuinar, doncs anem a dinar fora a un restaurant!”, diu la Carme, que no es pot estar d’explicar anècdotes que han viscut juntes.

“Un dia vam viure una història amb la Trilce... Li vaig dir: ‘Va, anem a la Rambla de Catalunya a prendre una orxata’. I vam agafar el tren a Sarrià. I arribem a la Rambla de Catalunya a les set de la tarda i no trobàvem ni una orxata... Tot eren estrangers que menjaven paelles! Ens vam fer un tip de riure! Ens ho hem passat molt bé!”, confessa amb el riure sota el nas i busca la complicitat en la mirada de la Trilce.

A més de les sortides que han fet juntes per la ciutat, la Trilce i la Carme comparteixen interessos. A totes dues els agrada l’art, cuinar i llegir. I menjar també. Els viatges també els agraden i sovint la Trilce li explica la història del Perú. La Carme reconeix que tenir-la a casa, però, més enllà de la companyia, li dona seguretat: “Una vegada em vaig marejar davant de l’estufa i aleshores ella em va agafar i va evitar la caiguda”, diu.

La Trilce, a més, ha fet amistat amb la família de l’àvia i ambdues reconeixen que, de vegades, la família parla més amb la jove que no pas amb ella. De fet, la Trilce, per a la Carme, és part de la família. L’han convidada a calçotades i aniversaris. I, de vegades, també ha hagut d’acompanyar la Carme al metge.

“Un cop s’acabi la convivència, no deixaré de veure la Carme”, admet la Trilce. “Ara és com si fos la meva neta”, confessa la Carme

Aquest estiu, però, la jove acaba el màster i, per tant, també haurà de deixar de conviure amb la Carme. La Fundació Roure sempre procura que quan l’estudiant ja treballa, l’intercanvi s’acabi. “Normalment quan comencen a treballar, encara que nosaltres i les parelles ho volguéssim mantenir, anem tancant la convivència. Aquest procés potser de vegades s’allarga entre tres o quatre mesos, però al final s’acaba”, argumenta Rutllan.

De totes maneres, com afirma la Trilce, “el vincle ja està fet”: “Un cop s’acabi la convivència, no deixaré de veure la Carme, la vindré a visitar, és clar”. “Ara és com si fos la meva neta”, reconeix també l’àvia. Com la Trilce i la Carme, la Fundació Roure coordina una setantena llarga de parelles a Barcelona, Cerdanyola, Sant Joan Despí i  Terrassa.

Intenten, al capdavall, cobrir tots aquells municipis que estan ben comunicats amb les universitats. Un cop l’any, apleguen les parelles en una festa de cloenda de l’any. A més, també conviden un cop al mes les parelles a la seu de la Fundació perquè es coneguin entre elles i comparteixin experiències.