Aprendre més enllà del que es veu: l’educació de l’alumnat amb discapacitat visual

Anna Adrià Català

L’Adrià Climent va néixer amb unes taques “cafè amb llet” a la pell que feren saltar les alarmes dels metges. Aquestes marques solen ser indicatiu de la neurofibromatosi, una malaltia rara que genera tumors benignes als nervis. Poc després, es confirmava que L’Adrià la tenia. Els seus tumors es troben als nervis òptics, fet que li ha generat una discapacitat visual greu. Des del dia que van rebre la notícia, els pares de l’Adrià es van haver d’anar adaptant. Primer els van dir que tindria un 80% de visió, però finalment resultà ser només un 10% a un ull. “Quan reps una notícia així, vas fent sobre la marxa. Des que li van trobar les taques jo ja vaig començar a informar-me, encara que no estigués diagnosticat”, explica María José Gavarrete, mare d’Adrià i secretaria de l’Associació Europea de Neurofibromatosi. A més de la discapacitat visual, l’Adrià va ser diagnosticat amb un Trastorn de l’Espectre Autista (TEA). “Ens agradaria haver rebut algun altre tipus de suport. Sobretot a l’hora d’informar-nos bé de què podíem anar fent amb el tema ajudes, per exemple. Perquè moltes vegades et trobes que no tens ni idea de què s’ha de fer”, reclama.

Disset anys després, l’Adrià està completament adaptat a la seua discapacitat i reconeix les seues pròpies necessitats. Fa dos anys va demanar als seus pares un bastó per a invidents, perquè la resta de la gent pogués ser conscient  de la seua discapacitat visual més ràpidament i així evitar certes situacions desagradables. “Sempre havia d’estar mirant a terra o al davant i aguantar certs comentaris de la gent pel carrer. Era un malson”, explica. Aquest va ser un dels dos canvis importants en la vida de l’Adrià. L’altre fou canviar d’escola. En acabar l’ESO, se n’anà del centre on havia estudiat tota la vida i es matriculà en l’escola Pia Santa Anna Mataró. Amb el canvi, també deixà enrere anys d’assetjament escolar i falta de suport per part dels docents.

L’Adrià ara estudia assignatures de primer i segon de batxillerat. Ha dividit els dos cursos en tres per poder adaptar-se al ritme de les classes. Ara ja és el segon any que estudia a Santa Anna i està molt content, tant amb l’atenció dels docents com amb la relació amb els seus companys. L’escola s’ha adaptat a les seues necessitats, els professors donen les explicacions de manera oral i li deixen utilitzar l’ordinador per poder ampliar els continguts visuals amb els quals treballen. A banda d’això, l’Adrià és un més a l’aula.

Els alumnes amb discapacitat visual, integrats a les aules 

Com l’Adrià, més del 99% d’infants i adolescents amb discapacitat visual o ceguesa a Catalunya estudien en centres escolars ordinaris. Això és, en part, gràcies a què l’any 1977 un grup de pares i mares preocupats per l’educació dels seus fills pressionaren el Departament d’Educació de Catalunya fins que es va crear el Gabinet d’Integració Escolar per a Invidents (GIEI). Aquest projecte educatiu es va acabar convertint en la llei d’integració educativa de Catalunya. Posteriorment, l’any 1985, l’ONCE i la Generalitat van firmar un conveni que buscava unificar l’atenció educativa de l’alumnat amb baixa visió. Aquell mateix any es va crear el Centre de Recursos Educatius (CREDV) a Barcelona, destinat a donar suport als docents que atenen aquest alumnat, així com als mateixos alumnes i les seues famílies.

Amb la seua integració als centres educatius ordinaris es feia un pas més cap a l’escola inclusiva i es deixava enrere el model d’escoles especials. “En qualsevol població pot haver-hi un alumne amb ceguesa o greu discapacitat visual que requereix el nostre suport. Estar escolaritzat en un centre ordinari permet que l’alumne estigui proper a la seva realitat cultural i social, cosa que en un centre educatiu específic no podria ser”, explica Manel Eiximeno, director del CREDV a Barcelona. 

“Tindre entre els companys un alumne amb necessitats educatives especials és un benefici per la resta d’infants”, afirma Manel Eiximeno, director del CREDV

Eiximeno recorda com als anys 80 els alumnes amb discapacitat visual sovint havien d’anar-se’n lluny del seu nucli social i familiar i internar-se als centres d’educació especial per poder estudiar. Creu que el pas a l’escola ordinària va ser un canvi molt important cap a la inclusió i un avanç positiu per a tots. “El fet de tindre entre els companys un alumne amb necessitats educatives especials és un benefici per la resta d’infants que no tenen discapacitat”, destaca. “Aquesta societat que fomentem des de baix puja amb uns valors completament diferents. Tots els infants de l’aula i del centre són coneixedors que hi ha companys com ells que tenen unes realitats diferents i que necessiten uns materials específics. I això és el més important de tot”, afegeix. 

La inclusió més enllà dels continguts 

“Els infants no fan diferències”, afirma Manel Eiximeno. Però, les fan els adults? Els docents es veuen davant el repte d’adaptar els continguts i la manera d’explicar als alumnes amb necessitats educatives especials (NEE), en aquest cas amb discapacitat visual o ceguesa. Per fer-ho, tenen el suport de professionals itinerants especialistes que formen part d’un programa d’intervenció educativa vinculat al CREDV. 

Raquel Garcia Lerones és una de les mestres itinerants del programa. Es desplaça fins a centres educatius del Baix Llobregat i acompanya tant als alumnes com als professors perquè els continguts arriben de la manera més fàcil possible. “És molt important que els professors entenguin què han de fer i com ho han de fer per facilitar que l’alumne estigui acollit i inclòs en tots els aspectes de la seva vida, escolar i també personal i emocional”, explica Garcia. Ella fa aquest treball sempre en coordinació amb el centre, mitjançant reunions amb l’equip directiu i els docents, en les quals explica les necessitats de l’alumne i la logística de la seua intervenció. També disposa d’un espai de trobada amb els alumnes, normalment a l’aula, on observa i detecta necessitats i dona, si cal, les indicacions pertinents.  

“És molt important que els professors entenguin què han de fer i com ho han de fer per facilitar que l’alumne estigui acollit i inclòs”, opina Raquel Garcia, mestra itinerant del CREDV

“La ceguesa provoca inquietud, et preguntes de quina manera fer-ho, quines prioritats tindre. Després, quan coneixes a l’alumne, els recursos i la realitat, tothom es tranquil·litza molt, perquè veu que no és més que un alumne que treballarà d’una forma diferent i que els docents hauran de canviar certes metodologies i tindre-ho present”, explica Manel Eiximeno. El CREDV també ofereix formacions, seminaris i grups de treball al professorat per facilitar la seua adequació a les necessitats educatives específiques de l’alumnat.

Més enllà del contingut, el professorat té la responsabilitat d’assegurar que els alumnes estiguen segurs a l’aula i la convivència siga amable i respectuosa entre ells. Sovint, per desconeixement, els infants i adolescents poden arribar a discriminar i assetjar a aquells que consideren diferents pel simple fet de ser-ho. L’Adrià Climent va patir assetjament durant anys al centre on va cursar educació primària i secundària. “Em veien com el que no es defensava mai, llavors anaven a per mi sempre. Els companys no deien res i eren testimonis. Ells ho veien, ells ho escoltaven, ells ho sabien. L’escola no feia res”, explica l’Adrià. 

El CREDV, un espai de socialització i atenció a la diversitat 

La dificultat per fer amics que l’Adrià ha viscut a l’escola no l’ha tinguda mai al CREDV, on va anar cada mes durant deu anys. “És més fàcil fer amics a l’ONCE, perquè hi ha més coses de les que pots parlar allí que no pas a l’escola. A l’ONCE tots tenim una cosa en comú que ens uneix molt. Allà no tinc amics, allà el que tinc és una família”, explica l’Adrià.

“És més fàcil fer amics a l’ONCE, perquè hi ha més coses de les que pots parlar allí que no pas a l’escola”, explica Adrià Climent, alumne amb discapacitat visual

Com l’Adrià, aquells alumnes que ho sol·liciten poden anar un cop al mes al CREDV i participar en les activitats complementàries, on es treballen aspectes que als centres educatius ordinaris no es cobreixen, com l’adaptació a les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) o l’aprenentatge d’activitats de la vida diària, entre moltes altres. Aquestes activitats també estan pensades perquè siguen un espai de socialització. La majoria dels alumnes comencen a acudir al CREDV de molt petits i continuen anant fins que passen al batxillerat. Sovint es creen relacions d’amistat entre iguals que perduren durant anys. “L’objectiu d’aquestes trobades és que socialitzen amb els companys que també tenen discapacitat visual o ceguesa i comparteixin situacions en les quals es troben”, remarca Raquel Garcia, qui també treballa al CREDV com a mestra. “En aquest espai ells acaben veient que els hi passen moltes coses semblants. Quan comencen a compartir-ho s’adonen que no són els únics als qui els passa això”, afegeix.

Martina Millat, alumna del CREDV de 14 anys, va anar al centre per primer cop quan tenia set setmanes de vida. Des d’aleshores hi va un cop al mes. “M’agrada venir, perquè veus a la gent que són els teus amics i fas activitats que, encara que siguin alguna vegada avorrides, t’ensenyen coses per fer millor la teva vida i aconseguir les coses que vols”, explica. Ella cursa tercer d’ESO a una escola ordinària, on afirma que rep el suport dels professors i la resta d’alumnes. “En la meva escola només hi ha una línia, som sempre la mateixa classe, porto amb ells molts anys i tot bé, som tots amics”, explica. “Tots els professors saben què veig i què no veig i si hi ha alguna cosa que se n’obliden jo els ho recordo i tot bé”, afegeix. 

El futur després de l’etapa educativa 

Quan acabe batxillerat, a l’Adrià li agradaria estudiar Matemàtiques. Vol fer-ho a la Universitat Autònoma de Barcelona perquè aquesta compta amb el programa PIUNE, un servei de suport per a alumnes amb necessitats educatives específiques. Per estudiar a la UAB, haurà de desplaçar-se des de Premià, on viu amb la seua família, fins a Barcelona cada dia. “Les hores d’anar i tornar a la universitat són hores que ell, tant per la seva discapacitat visual com pel TEA, necessitarà segur, perquè li costa molt organitzar-se i mirar què és el que ha de fer en cada moment”, comenta María José Gavarrete. Una altra opció és que l’Adrià es quede en una residència d’estudiants. “Hem de mirar de facilitar-li tot perquè pugui aprendre a ser autònom”, afegeix sa mare.  

Com l’Adrià, la Martina també vol anar a la universitat i té claríssim, des dels deu anys, diu, que vol ser psicòloga clínica. Per altra banda, l’Eden Santarem, usuària del CREDV, vol ser advocada defensora, encara que a sa mare no li sembla bé, perquè diu que hi ha persones que no es poden defensar. “Tot es pot defensar”, afirma l’Eden. “Jo vull ser advocada i ho seré”, insisteix.  

“Pels que no teniu discapacitats, si us plau sabeu que existim, respecteu-nos tal com voleu ser respectats”, exigeix Adrià Climent, alumne amb discapacitat visual

La inclusió de les persones amb discapacitat visual o ceguesa al sistema educatiu és ja una realitat a Catalunya. Però, què es troben després aquests estudiants? Existeix la inclusió també al món laboral? Prop del 60% de les persones amb discapacitat creuen que tenen poques oportunitats en el mercat laboral, segons un informe de la Fundació Randstad i la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). L’informe també constata que com més formació tenen aquestes persones, més presència guanyen al mercat laboral. Entre les persones amb discapacitat sense estudis, la taxa d’ocupació és de l’11%. En els casos en què s’han finalitzat estudis superiors, les taxes pugen fins al 47%. 

A mesura que alumnes com l’Adrià, l’Eden o la Martina vagen incorporant-se al mercat de treball, s’anirà normalitzant la seua presència a totes les esferes de la societat i es faran més passos cap a la seua inclusió plena. Per a l’Adrià, però, això no serà possible si no es millora l’educació que els infants reben al respecte. “Perquè la gent estigui més conscienciada s’hauria de fer una educació des de ja petits. Si no comences sabent tot això de petit, com vols saber-ho ja de gran?”, reclama.  

El seu aniversari va ser el dia 2 de desembre, un dia abans del Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat. Aquell dia, i per reivindicar la data, l’Adrià va compartir un missatge a través de l’estat de WhatsApp. “Pels que no teniu discapacitats, si us plau sabeu que existim, respecteu-nos tal com voleu ser respectats”, deia el missatge. Un respecte que ells, però també tots i totes, mereixem i necessitem per poder exercir el nostre dret a estudiar, treballar i elegir la vida que vulguem viure.