Salut mental i joves migrats: la frontera invisible

Silvia Rodríguez Gómez  @socialpuntcat 

Deixes enrere el teu país del Sud global, de vegades la teva família. Gairebé sempre els teus amics. T’exposes a un viatge incert, sovint, posant la teva vida en risc, per arribar a un lloc nou, amb un idioma probablement diferent, amb uns codis culturals aliens. Un lloc on, d’entrada, no serveix qui eres, què feies, o quines expectatives tenies de la vida, perquè en aquest lloc nou existeixen unes polítiques migratòries rígides i discriminatòries que, d’entrada, si no tens avantpassats europeus propers, passes a ser una persona “il·legal”, “irregular”, “indocumentada”. Pots patir situacions de vulnerabilitat extrema. Pots patir discriminació, racisme o xenofòbia. Pots patir desarrelament, aïllament, buidor. Aquestes qüestions poden afectar-te emocionalment, fent que la teva salut mental se’n ressenti. Se’n ressenti molt.

Així, la salut mental dels joves migrats pot alterar-se pels factors d’estrès que viuen tant en el viatge com en l’arribada i els primers anys al nou país, i evolucionant a un dol migratori en alguns casos. Ja l’any 2002 el reconegut psiquiatre Joseba Achotegui va batejar com a Síndrome d’Ulisses —en referència a l’heroi de la mitologia grega que va viure múltiples adversitats i perills durant els vint anys que va estar lluny de la seva terra, Ítaca— la síndrome d’estrès crònic que afecta algunes de les persones que decideixen migrar, sobretot aquelles que ho han fet en condicions d’extrema vulnerabilitat i perill.

Poden ser malestars emocionals que finalment poden desembocar en trastorns mentals que poden anar de l’ansietat, a la depressió o derivar en trastorns més greus, tal com veu diàriament a la seva consulta el psiquiatre Francisco Collazos, fundador i coordinador del Programa de Psiquiatria Transcultural de Vall d’Hebron, creat fa 23 anys per donar resposta a les necessitats en salut mental de la població migrada. “Moltes persones quan arriben estan vivint situacions d’irregularitat administrativa, tarden molt a tenir unes mínimes condicions de dignitat i molts d’ells suporten càrregues molt altes. Potser no entenen res del que s’està parlant al seu voltant, i alguns venen amb unes expectatives de futur molts cops distorsionades del que podran aconseguir. Xoquen amb una realitat que els posa al seu lloc d’una manera dolorosa”, apunta Collazos.

“Aquest dolor i aquesta angoixa posa a prova la teva resistència, la teva vulnerabilitat i la teva estructura psíquica”, adverteix el psiquiatre. També, diu, cal afegir l’estrès que pateixen moltes persones migrades, “un factor de risc per a qualsevol tipus de psicopatologies”.

L’estrès, agreujat pel fet de viure en una situació d’irregularitat administrativa durant més d’un any, va fer que la salut mental del Miguel Ayala empitjorés. El jove, que ara té 27 anys, va migrar fa cinc anys a Barcelona des d’El Salvador com a demandant d’asil per la violència que es vivia al seu país. Tot i que ja patia depressió abans de l’arribada a Catalunya, un cop aquí, la seva situació psicològica va empitjorar. “Em sentia totalment exposat a una situació de violència institucional. Deshumanitzat i exclòs, perquè no tenia accés als mateixos drets, i és el propi Estat el que et recorda que no ets com la resta. Tot això va agreujar totes aquestes percepcions que la salut mental et genera sobre tu mateix. Entres en un mode de supervivència. Va ser dur”, recorda Ayala.

Miguel Ayala patia una depressió que es va agreujar en arribar a Barcelona, per l’estrès que li va suposar el procés de regularització administrativa

Tot i que va tenir accés a la salut pública, on li van receptar la medicació que necessitava, el jove no va ser derivat als serveis de salut mental fins passat un any, tot i que ho necessitava. De fet, va haver d’esperar a regularitzar al seva situació administrativa dos anys després per poder començar a treballar i pagar-se una teràpia privada amb continuïtat, cosa que va permetre que el seu estat de salut millorés.

El fet de migrar i patir desarrelament també va alterar la salut mental de l’Isabella Palmieri. Aquesta jove, que ara té 23 anys, va migrar fa deu anys des de Veneçuela, en plena adolescència. “Pocs mesos després d’arribar, un matí em vaig aixecar del llit i no sentia res, no tenia ganes de fer res, i em sentia molt malament”. Aquest malestar va durar un any. Al CAP van dir-li que no li trobaven res. No la van derivar a cap servei de salut mental. Tampoc es podia pagar teràpia privada. Amb els anys, va investigar i llegir molt i va trobar un diagnòstic que s’ajustava al que havia patit: dissociació, una afectació que es dona en diferents trastorns de salut mental com depressió i ansietat, i que implica un distanciament amb la realitat. “Llavors vaig veure clar que aquell trastorn que havia patit estava relacionat amb el dol migratori, que ho estava processant i no ho sabia”.

Joves desvinculats dels seus entorns socials

Hi ha molts factors diferencials entre els joves migrants segons el país de procedència, si venen acompanyats o sols o de la situació administrativa i social que tinguin un cop han arribat a Catalunya, però el patró que es repeteix és que tots poden viure un procés de dol, ja que són joves que s’han “desvinculat del seu entorn social”, tal com apunta el psiquiatre Rafael Casas, responsable del programa Joves del Centre de Salut Mental d’Adults (CSMA) de Nou Barris Sud, gestionat per la Fundació Centre Higiene Mental Nou Barris.

Alguns dels joves que atenen en el centre van migrar sols sent molt joves; altres van venir amb la família, i molts han arribat després d’anys vivint lluny dels seus pares, mentre aquests buscaven estabilitzar la seva situació econòmica i administrativa fins a poder portar els seus fills. “Arriben a un país desconegut, amb un context molt diferent, que no coneixen. Per exemple, si venen a viure amb els pares després d’anys d’haver viscut amb els avis al país d’origen, implica que han d’iniciar un procés de convivència, i exigeix un procés d’adaptació que no sempre és fàcil, ja que de cop i volta han de crear un sistema de convivència nou”, explica el psiquiatre.

“Molts joves migrats han d’iniciar un procés de convivència i d’adaptació que no sempre és fàcil”, adverteix Rafael Casas

A la consulta del CSMA atenen jovent, la majoria llatinoamericans, que també refereixen malestars emocionals pel fet que tenen situacions administratives irregulars, viuen en situacions de molta incertesa i amb problemes econòmics importants. No en va, segons adverteix un informe de l’OCDE el 40% de les persones migrades residents a l’Estat espanyol es troben en risc d’exclusió social, una xifra que suposa el doble respecte a la població autòctona.

Segons el responsable de Joves del CSMA Nou Barris Sud, aquests patiments poden derivar en trastorns com l’ansietat, generant crisis o autolesions per calmar-la, o també trastorns de la conducta alimentària o depressió. “Veiem com molts joves es tanquen a casa amb els mòbils, però també detectem alteracions de la conducta, o com alguns acaben en grups de risc que poden ser consumidors. Pensen que s’alleujarà el seu patiment tot i que acaba empitjorant”, admet el psiquiatre.

A la seva consulta, i després de fer un primer diagnòstic l’equip determina quin és el millor abordatge del jove, que pot centrar-se en la persona però també amb intervencions familiars. “L’objectiu de l’assistència no és només tractar els símptomes o millorar l’estat anímic dels joves; anem més enllà i volem la reinserció social, intentant vincular el jove amb serveis prelaborals”, incideix Casas. Si el trastorn és greu intervé també infermeria “una figura molt important per evitar conductes de risc i fomentar hàbits saludables”. I si és molt greu, el tractament passa per un programa d’atenció domiciliària intensiva a domicili (PADI), o inclús un ingrés hospitalari.

Estressors relacionats amb el racisme

Des del Programa de Psiquiatria Transcultural de Vall d’Hebron —on s’aborden els casos més greus derivats pels CSMA i també per entitats que treballen en l’acollida de joves migrats sols així com dels programes d’asil i refugi; el 2023 van fer 330 primeres visites i 3.500 visites de seguiment— posen també el focus en els estressors relacionats amb el racisme que pateixen les persones migrades, en aquest cas les racialitzades. “Alguns refereixen agressions flagrants, però també microagressions del dia a dia i que sorgeixen amb freqüència a la consulta”, assenyala Francisco Collazos. “Això, òbviament, incideix en la salut mental de les persones. La realitat que es troben en arribar aquí és un context moltes vegades molt discriminatori, i això genera un desgast”, denuncia.

Una qüestió que també es pot viure dins l’àmbit sanitari: “Alguns senten que no se’ls ha entès a la consulta, o han autopercebut situacions de racisme. I això fa que no et vinculis, i assenyala la necessitat que els serveis de salut, com també els d’educació o justícia siguin culturalment competents. Cal revisar la formació dels professionals per fer intervencions amb una mirada interculturalment adequada i sensible. Aquesta actitud és clau perquè aquesta persona se senti respectada”, estima Collazos.

“Cal revisar la formació dels professionals per fer intervencions amb una mirada interculturalment adequada i sensible”, apunta Francisco Collazos

“A un migrant se li posa una etiqueta i sembla que tots siguin la mateixa cosa, i això és molt perillós, perquè darrere de cada persona hi ha una història i un context. Captar aquesta complexitat del context és un repte enorme”, admet el psiquiatre, qui assegura que per aquest motiu el model biomèdic és insuficient ja que no costa captar aquesta complexitat contextual, on incideixen aspectes culturals, socials, econòmics, polítics, etc. “Per això l’interès màxim és entendre a la persona”, assegura.

Isabella Palmieri —que ha relatat la seva experiència a la Revista Sudversa i al llibre de relats Intraduïbles—recorda com va coincidir el seu trastorn mental amb algunes situacions de xenofòbia que va patir a l’escola concertada en la qual la van matricular en arribar a Barcelona. “Jo era l’única persona migrada, i vaig patir comentaris xenòfobs dels companys, i també del professorat, i em va afectar”. A l’any va matricular-se en una escola pública on hi havia companys d’origen migrant, i va ser un fet decisiu per començar a millorar, recorda.

De forma similar, Miguel Ayala també creu que el racisme institucional que va experimentar el va fer sentir “deshumanitzat”, i va fer empitjorar la seva depressió. “Et manté relegat, i si ja de per si tenir un trastorn de salut mental és un fet que t’aïlla, això encara més”, remarca.

Posar el focus en la prevenció

Tants anys després que Achotegui descrigués la Síndrome d’Ulisses, migrar segueix comportant un dol i un malestar, però de quina manera es pot prevenir? No hi ha una única resposta, però sí que, segons sosté Francisco Collazos, cal anar als factors estructurals que fan que les persones migrades visquin en situacions de desigualtat i vulnerabilitat. “Per entendre la salut mental d’una persona has d’anar molt més enllà dels símptomes. El context i els determinants socials s’han de treballar de manera conjunta, fent un treball interdisciplinari que impliqui àmbits de salut, educació, o drets socials. Hi ha marge de millora”, assegura.

“Per exemple, tinc pacients que quan han deixat d’estar protegits pel programa d’asil es troben en una situació de carrer o vivint en infrahabitatges: què pot ser la salut mental d’aquestes persones? Jo crec que psiquiatritzar això és un error. Clar que tinc el compromís de tractar d’alleugerir els símptomes d’aquesta persona, i si pot dormir millor o sentir menys ansietat prenent un medicament o altre, però hem d’anar a l’origen”, adverteix. Així, Collazos incideix en apostar per eines que reforcin la gestió emocional dels joves, l’autoconeixement, o la resolució de conflictes, i posa com a exemple el programa Capacitats, un projecte pilot amb el qual s’està formant a joves extutelats per ser agents comunitaris en salut mental. 

En el pla comunitari, des del CSMA de Nou Barris també posen en relleu que la prevenció és cabdal, així com la informació sobre els malestars de salut mental. Per això han posat en marxa un apartat web amb eines i recursos i destaquen que, a banda dels CSMA, també hi ha serveis especialitzats en salut mental juvenil com els espais Konsulta’m.

“Jo hauria patit menys si hagués tingut accés a un especialista. O si el professorat s’hagués adonat que estava sofrint. Potser es podria haver previngut”, lamenta l’Isabella. Una reflexió que apunta en la direcció que assenyala el psiquiatre Francisco Collazos, defensor de la mirada biopsicosocial per prevenir tots aquests malestars, i evitar que tots aquests Ulisses contemporanis deixin de patir en la cerca de la seva Ítaca.

Aquest article forma part de la col·laboració del Social.cat amb el projecte Ocell de Foc a Nou Barris, Sant Andreu i Gràcia, i compta amb el suport de: