El trencament del Govern entre ERC i Junts ha portat a la primera línia de la política catalana a protagonistes inesperats. Sens dubte, un d'ells és Carles Campuzano (Barcelona, 1964), a qui Pere Aragonès va confiar, fa tot just un mes, dirigir el Departament de Drets Socials.
Campuzano, exconvergent amb una trajectòria de 23 anys al Congrés dels Diputats, ha dirigit durant els darrers tres anys DINCAT, la federació que representa a les persones amb discapacitat intel·lectual a Catalunya, i també ha estat membre de la junta directiva a la Taula del Tercer Sector. Amb aquest bagatge polític i social, Campuzano té molt clars els reptes del departament, els quals repassem en aquesta entrevista amb el Social.cat.
Fins fa només un mes, vostè visitava aquests despatxos com a dirigent del tercer sector, concretament del sector de la discapacitat intel·lectual, i feia unes demandes molt concretes a aquest departament, com són reduir les llistes d’espera, o incrementar les tarifes dels serveis socials. Com a nou conseller de Drets Socials, com donarà resposta a totes aquestes demandes que vostè plantejava fa poc?
D’entrada, he de dir que l’experiència d’haver estat a Dincat, a la Taula del Tercer Sector i al Cocarmi durant més de tres anys, m’ha donat una perspectiva molt interessant de les polítiques socials d’aquest país. L’aprenentatge i la mirada que s’aporta des del tercer sector quan entres al Govern té la seva transcendència. En aquest sentit, segur que el bagatge que tinc ajudarà que les polítiques que fem en aquest camp responguin clarament a les demandes de la societat civil organitzada. Justament, fruit també de les demandes que s’havien plantejat des del sector social, l’equip de la consellera Cervera va posar en marxa determinades decisions que, quan vam entrar el nou equip, vam decidir accelerar la maquinària per poder donar compliment.
Quines decisions s’han accelerat?
Fa molt pocs dies va sortir tota la provisió de més de 300 places que estaven pendents per a persones amb discapacitat, i, per altra banda, estem a punt d’enllestir els mecanismes que permeten garantir l’increment de tarifes compromès en data d’1 de gener de 2022. Per tant, el país no s’atura, el departament no s’ha aturat, i aquelles decisions que ja estaven en marxa, i que responien a compromisos amb el tercer sector i amb la discapacitat intel·lectual, estem garantint que s’executin.
“Aspirem que les polítiques socials siguin polítiques de país i de consens”
Podrà fer el departament la seva feina amb la inestabilitat que té aquest Govern en minoria?
El Govern està en minoria, efectivament, amb 33 diputats. Però aspirem a què les polítiques socials siguin polítiques de país i de consens. Per tant, estendrem la mà a tots els grups parlamentaris per construir i perquè ens donin suport en les polítiques que hem de desenvolupar, i singularment, en quatre textos legislatius que estan en aquests moments en tràmits al Parlament, un dels quals ha estat impulsat pel departament i els altres tres impulsats pels grups parlamentaris. Són la llei del tercer sector, una normativa paraigües que ha de reconèixer el paper del tercer sector; una llei tan important com la del sensellarisme; la reforma de la llei de renda garantida, necessària per ampliar la protecció i l’eficàcia d’aquesta prestació social; i la llei de l’associacionisme, que ha de reforçar el paper del món associatiu. Són quatre lleis rellevants i instem als grups polítics a acords de país perquè aquestes normes es puguin aprovar en el semestre vinent.
Vostè és el quart conseller d’aquest departament en els darrers sis anys. Pensa que aquesta inestabilitat ens ha fet anar molt més lents a l’hora d’abordar els reptes socials urgents que té el país?
L’estabilitat política és un valor, i s’ha de cuidar. Per tant, tant de bo –i per això treballarem– que aquest equip pugui esgotar aquesta legislatura per donar estabilitat. La societat necessita estabilitat, les famílies necessiten estabilitat. Què hem procurat en aquesta etapa nova? Primer, no aturar res del que estava en marxa: el país no s’atura. Estem donant continuïtat en alguns dels càrrecs de l’antic equip de la consellera Cervera per tal de reforçar aquesta idea que no és un trencament total. La societat no pot patir les conseqüències d’una mala decisió política com va ser la de sortir del Govern per part de Junts. Recordo el diumenge després del trencament del Govern —quan jo ja sabia que seria conseller, però encara no s’havia fet públic— el neguit de les entitats de la discapacitat, per veure qui encapçalaria la conselleria. Jo tenia molt clar que l’augment de tarifes i les noves places eren qüestions que no podien aturar-se, amb independència dels detalls, el que calia és que els procediments administratius no s’aturessin. I així li vaig demanar al secretari general del departament i les directores, i vull agrair el traspàs que ha fet la consellera Cervera i el seu equip. Els hi vaig demanar que mentre que estiguessin a la conselleria no paressin, que tot continués igual, i s’ha fet.
D’altra banda, encara no hi ha pressupostos per aquest 2023. Sense pressupostos, no es frenarà tot el que està en marxa?
Lògicament, necessitem pressupostos per abordar els compromisos que té el departament, ja que són l’instrument que permet al Govern desplegar les seves polítiques. És evident que sense pressupostos podríem fer coses, però seria molt més difícil. Per tant, el primer objectiu és tenir uns bons pressupostos per al 2023, que ens permetin continuar avançant amb una sèrie de problemes que tenim molt identificats. La llista d’espera en l’àmbit de les persones grans i de les persones amb discapacitat és un problema que hem de poder abordar, així com el finançament dels serveis públics prestats per entitats del tercer sector, perquè és evident que tenim un dèficit de finançament. Aquí s’havien pres algunes decisions que he d’acabar de valorar amb l’anterior equip, com per exemple, analitzar quin és el cost efectiu dels serveis que estem prestant. Sobretot, quan, a més a més, hem de construir una política no pensada només en les respostes que hem de donar en el 2023, sinó que l’ideal seria projectar-nos en com aconseguim millorar els salaris del sector social, que són molt més baixos que els mateixos professionals que treballen a l’administració pública o en l’àmbit de la salut. No és acceptable per a ningú. No ho és pels treballadors, perquè no es reconeix de manera adequada el seu esforç professional i no ho és pel sector, perquè això està generant que molts professionals marxin.
“Els salaris del sector social no són acceptables per a ningú, perquè no es reconeix el seu esforç”
A banda d’aquests que ens acaba d’esmentar, quin diria que és el repte més urgent que té aquest departament?
Hi ha un repte urgent, molt poc polític però imprescindible, que és la modernització del departament, ja que té problemes de gestió que es reflecteixen, en part, en la llista d’espera de la llei de la dependència, i que es manifesta en els pagaments de les subvencions, amb els deutes dels sobrecostos de l’etapa Covid-19, i amb procediments burocràtics que són extremadament lents. El departament necessita posar-se al dia. Necessitem un departament del segle XXI, no del segle XX. Cal modernitzar la seva estructura.
Com ho farà?
Hem d’abordar algunes decisions que tenen a veure amb els sistemes d’informació, i en estructures de personal. S’han de simplificar procediments, que les coses que són evidents funcionin bé. Malgrat l’esforç dels treballadors del departament, hi ha aquests problemes, i per mi, aquesta qüestió és fonamental, i així li vaig dir al president de la Generalitat, Pere Aragonès, a la conversa que vam tenir quan em va oferir ser conseller. S’havien pres algunes decisions en el camp de les inversions en sistemes d’informació, que tindran resultats en l’any 24 i segurament haurem de prendre algunes que tinguin impacte en l’any 23.
Tem decebre a la gent del sector social, amb els quals ha compartit demandes i lluites els darrers anys?
És evident que decepcionaré. En política no hi ha alternativa a la decepció. Barack Obama ho explica a les seves memòries. Ell, que havia generat tantes expectatives, sabia que entre el que volia fer i el que acabaria podent fer, hi hauria una diferència, i això provocaria decepció i crítiques. Jo ho entomo, i en tots els actes als quals vaig, quan la gent em felicita, els dic: siguem conscients, intentarem fer tot allò que està al nostre abast i més, però segurament no podrem fer-ho tot, i hi haurà gent que estarà decebuda i serà crítica, cosa que forma part de la naturalesa sana de la democràcia. La democràcia, tot i que a vegades costa d’acceptar, té a veure bàsicament amb la gestió de la decepció, i amb la crítica que la decepció provoca. Però, per altra banda, és el que ens permet també avançar i progressar.
“El departament necessita posar-se al dia, cal modernitzar la seva estructura”
Quin valor afegit aportarà vostè al departament amb el bagatge adquirit en l’àmbit social?
Una mirada que vol posar molt en valor quel’estat del benestar que hem construït en aquests 40 anys a Catalunya té a veure bàsicament amb el tercer sector, i amb la societat civil organitzada, amb la defensa i l’exigència de drets. El tercer sector és sobretot un moviment social que reivindica drets, que identifica necessitats, que promou canvis, i alhora, també, és un proveïdor de serveis públics amb unes característiques molt singulars: arrelament al territori, proximitat, sense ànim de lucre, capacitat d’autoorganització de les famílies, autoorganització dels professionals, etc. Aquesta mirada d’aquests anys en el sector ens ha de permetre recuperar la confiança entre la ciutadania i l’administració, perquè s’ha anat deteriorant. Hem de recuperar la confiança des de la convicció que cap dels problemes que tenim plantejats com a societat, que en són molts, no depenen només del que faci l’administració o del que faci la societat, els mercats o les empreses privades. Necessitem construir aliances entre l’administració de la Generalitat i el món local, amb el tercer sector, la societat civil organitzada i també en determinats casos, amb el món empresarial. Ha de ser imprescindible construir grans aliances i confiança.
Genera una contradicció que vostè vingui del sector privat, tot i que social, i ara representi els interessos de l’administració pública?
No, perquè aquest sector ha estat fonamental en la construcció de les polítiques públiques en l’àmbit dels drets socials, i no és imaginable a Catalunya els avenços socials sense el tercer sector, sobretot entès com el moviment social que reivindica drets i que expressa la capacitat d’autoorganització de la societat. Les societats democràtiques més sòlides són les que tenen molta articulació social. S’equivoquen els que contraposen un estat fort i sòlid i una societat civil forta i sòlida.
El repte de descronificar la pobresa i desigualtat social
El Social.cat vam entrevistar aquest mes de juny a la consellera Cervera i ens va dir que aquest departament per si sol no podia acabar amb la desigualtat social ni la pobresa. Què opina vostè?
La desigualtat social té a veure bàsicament amb qüestions com el fracàs escolar i l’abandonament prematur del sistema educatiu, el sistema productiu i el mercat de treball i les dificultats de l’accés a l’habitatge. I les polítiques que es necessiten per revertir aquestes desigualtats de fons no són polítiques d’un dia per l’altre, sinó que s’han de fer a mitjà i llarg termini. El departament té competències clares en pal·liar les conseqüències de la pobresa, des del punt de vista de la garantia de rendes, i des del paper que tenen els serveis socials d’atenció primària. Per tant, una prioritat del departament en l’àmbit de les seves competències serà abordar alguns problemes vinculats a l’emergència social, i especialment a la pobresa més severa.
Com s’abordarà?
Amb algun repte important com és la reforma de la llei de la renda garantida, i com és per exemple la compactació entre la renda garantida de ciutadania i l’ingrés mínim vital, i altres rendes. Aquí podem ser més eficaços en pal·liar la pobresa. Però repeteixo, el que a mitjà i llarg termini aborda el problema de la desigualtat és combatre el fracàs escolar i l’abandonament prematur del sistema educatiu, un mercat de treball i uns sistemes productius que garanteixin millors llocs de treball, amb salaris més adequats i un accés a l’habitatge equitatiu, i això implica no només a més departaments de la Generalitat, sinó també decisions que avui no depenen de la Generalitat de Catalunya.
“Si no volem adults pobres ni pensionistes pobres, on ens hem de focalitzar és en les inversions en infància”
Les xifres són especialment cruentes en la pobresa infantil: un de cada tres infants són pobres a Catalunya. Cal fer un pas endavant en les polítiques socials adreçades a la infància?
Si no volem adults pobres ni pensionistes pobres, on ens hem de focalitzar és en les inversions en infància. En aquests darrers 40 anys, a Catalunya i Espanya, on l’estat del benestar ha tingut menys desenvolupament, en termes comparats, és justament en les polítiques de suport a la infància i les famílies. Espanya és dels pocs estats de la Unió Europea que no té una prestació per a fill a càrrec universal. Això no està en mans de la Generalitat, perquè amb l’actual sistema de finançament de Catalunya no podem assumir-ho, però l’Estat espanyol podria tenir una prestació d’aquest tipus, i podria ser un instrument fonamental per pal·liar la pobresa de les famílies amb infants a càrrec seu. Hem de veure en el marc de les competències que tenim a Catalunya i amb els recursos que compta la Generalitat, com podem orientar les nostres polítiques cap a la infància i alhora com pressionem a l’Estat perquè mobilitzi més recursos, sabent que afrontem un altre repte, que és l’envelliment de la societat. Els boomers comencem el procés de jubilació a partir de l’any vinent i això generarà molta pressió en els comptes públics per invertir més en pensions, en salut i en cures de llarga durada i atenció a la dependència. Hem de fer compatibles les respostes que necessitem en aquest sentit, i en invertir en infància i en joventut i en pal·liar les conseqüències de la pobresa. El repte no és menor.
Malgrat tot, la pobresa s’ha cronificat. Els mecanismes que s’estan utilitzant no funcionen?
Perquè la clau no està en les polítiques de rendes mínimes de garanties d’ingressos, que ajuden a pal·liar la pobresa i la desigualtat, però el que és imprescindible a mitjà termini és el que li esmentava abans: fracàs i abandonament escolar; sistema productiu i mercat de treball i accés a l’habitatge.
Si s’ha identificat on cal posar la mirada, per què no milloren els indicadors des de fa anys?
Si mirem l’evolució històrica de l’abandonament prematur del sistema educatiu i el fracàs escolar, l’evolució és òptima. Però la gent que va abandonar el sistema educatiu fa 10 o 15 anys és qui avui té nivells de formació més baixos en el mercat de treball, amb contractes més precaris i més temporals, i amb sous més baixos. Si tenen més fills, en aquelles unitats familiars la pobresa és més alta. És un dels temes que tinc ganes d’analitzar a fons: en cadascuna de les crisis econòmiques que hem patit des dels finals dels anys 70, els principals damnificats són els treballadors amb menys nivell de qualificació, especialment homes. Aquests treballadors, quan es produeixen recuperacions econòmiques, són dels que menys es tornen a incorporar en el mercat de treball. Això fa que quan dissenyem l’ingrés mínim vital o la renda garantida, hem d’orientar aquestes rendes perquè siguin instruments que reactivin a la gent cap al mercat de treball.
Com?
Fent compatibles les prestacions econòmiques de rendes mínimes amb tenir una feina, per evitar la trampa de la pobresa i que la gent hagi d’escollir entre una feina no prou ben pagada o una prestació econòmica que sempre és insuficient. Hem de fer-ho compatibles. I alhora, entendre que les oportunitats del mercat de treball aniran molt vinculades a la qualificació i la requalificació. I, per tant, aquest departament té un repte molt gran de treball conjunt amb el Departament d’Empresa i Treball, perquè en la desigualtat i la pobresa, part de la resposta a mitjà termini tindrà a veure amb un millor funcionament del mercat de treball, amb un millor funcionament del sistema educatiu, en què les polítiques actives d’ocupació siguin efectivament polítiques que donin als ciutadans capacitats de poder treballar i tenir salaris més adequats.
“Els països que tenen menys desigualtat social són aquells on el sistema educatiu, el el mercat de treball i l’accés a l’habitatge són més igualitaris i equitatius”
D’altra banda, les rendes mínimes no estan arribant a la gent que ho necessita, com denuncien moltes entitats. Com es pot solucionar això?
Una prèvia: l’Estat dissenya l’ingrés mínim vital, benvingut. Convenia que en l’àmbit estatal hi hagués una prestació d’aquestes característiques. Però s’ha dissenyat com si mai haguessin existit a Espanya rendes mínimes o rendes garantides des de principis dels anys 90. Catalunya i el País Basc van ser les pioneres en oferir aquestes prestacions. Per tant, ara tenim un problema d’encaix, perquè si tothom a Catalunya està en condicions d’accedir a l’ingrés mínim vital, i estigués fent-ho, podríem destinar una part dels recursos que avui invertim en la renda garantida en reforçar les rendes familiars amb infants, o les polítiques d’incorporació al mercat de treball. Trobar l’encaix d’aquestes rendes és un dels reptes imprescindibles que tindrem amb el ministre Escrivà. I com fem que aquests instruments siguin de més fàcil accés al conjunt dels ciutadans.
No són gens fàcils, no. Ho denuncia tothom.
S’han de simplificar, i també hem d’implicar més al tercer sector social i als ajuntaments a través de l’atenció social primària. Que siguin més simples i accessibles és una qüestió de procediments. D’altra banda, una part de la pobresa severa s’acumula en persones d’origen migrant sense documentació. I això ens genera un altre repte, perquè aquestes rendes, per mandats legals, estan limitades a vegades, i aquí haurem d’analitzar com som capaços de fer intervencions que abordin els nuclis on es concentren singularment els problemes d’exclusió social.
Ha parlat ja amb el ministre Escrivà per impulsar aquest encaix de les rendes? L’anterior consellera va dir que això estava en marxa, però no en tenim constància.
El dia que es va anunciar que seria conseller, el ministre Escrivà em va felicitar, ens coneixem de quan jo vaig ser diputat a Madrid. Jo espero en les setmanes vinents poder tenir una reunió a fons amb el Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions per parlar justament de l’encaix de les dues prestacions. Penso que al ministeri són més optimistes del que som nosaltres sobre els problemes que tenim. Serà difícil l’encaix entre la renda garantida i l’ingrés mínim vital perquè van dissenyar aquest últim sense tenir en compte l’existència d’aquestes rendes autonòmiques, però ens hi posarem.
Fa poc va expressar dubtes sobre l’aplicació de la renda bàsica universal, de la qual es començarà a fer una prova pilot a Catalunya.
Hi ha uns informes dels professors Oriol Amat i Xavier Farràs que situa la despesa de la renda bàsica universal en 52 mil milions d’euros. Si ens carreguéssim totes les prestacions socials que tenim i tots els mínims exempts de l’impost de la renda, només ens costaria set mil milions... És una bona notícia que tinguem un pla pilot de la renda bàsica universal. Hem de veure com aquest pla ens serveix sobretot per millorar la gestió de la renda garantida i l’ingrés mínim vital o les prestacions no contributives per a menors de 65 anys, o altres prestacions socials les fem més eficaces. Sabem que la Catalunya autonòmica té unes limitacions molt evidents. No m’agrada generar expectatives falses, i crec que els responsables del pla pilot en són plenament conscients. Una altra cosa és si fóssim un país independent, aquesta discussió la podíem tenir amb uns altres termes.
“És imprescindible abordar el debat sobre la prestació universal per la criança de fills que ja tenen la majoria d’estats europeus”
Però hi ha molts sectors socials que defensen fermament aquests instrument.
Fins i tot dins el sector hi ha dubtes. Qui cobri més de 50.000 o 60.000 euros a l’any no té massa sentit que cobri una prestació d’aquest tipus. En canvi, una altra qüestió que és imprescindible abordar és el debat sobre la prestació universal per la criança de fills, que és la que tenen en aquests moments la majoria d’estats europeus, i que ens permet posar la mirada en la pobresa infantil, i en suport a les famílies joves amb infants petits, en un context en el qual tenim un problema de natalitat evident. La prestació per criança de fills per si sola no és el millor instrument per promoure la natalitat, però és evident que donar suport a les famílies que tenen nens petits és una política de país que hem de fer. No s’ha donat suport al llarg d’aquests 40 anys, i això ens porta al fet que avui tinguem unes taxes de natalitat com les del 1941, en plena postguerra. Això expressa un malestar de les famílies. La gent no té els fills que vol tenir, i té a veure amb l’edat amb la qual els joves marxen de casa, amb quina és l’edat mitjana en què les dones tenen el primer fill... Són malestars socials molt profunds.
D’altra banda, què opina sobre que la secretaria d’Habitatge hagi deixat de dependre d’aquest departament?
Va estar poc temps i no podrem fer-ne un balanç. Tinc la primera impressió que no és tan fonamental que les secretaries o les direccions generals estiguin en el mateix departament per fer les polítiques interdepartamentals que toquen. A vegades poden estar en el mateix departament i poden viure mons paral·lels. Des del Departament de Drets Socials som molt conscients que hi ha un seguit de departaments amb els quals hem de treballar molt conjuntament: Empresa i Treball, Salut, Igualtat i Feminismes, Territori, Justícia, Presidència i Educació. Perquè amb tots i cadascun d’aquests departaments tenim reptes molt grans.
El repte d’avançar cap a la desinstitucionalització i fer efectiva la llei de dependència
Durant la pandèmia, aquest departament va anunciar que calia refer el model de residències de gent gran. Té un plantejament clar de cap a on s’ha d’anar?
Nosaltres ens movem en dues línies fonamentals. Necessitem desplegar la integració social i sanitària en l’àmbit residencial. Una de les evidències en la pandèmia és que el desacoblament entre salut i serveis socials era evident, singularment en el camp de les residències. I això va portar a una decisió tan rellevant com que les residències passessin a dependre de Salut. Em consta que els equips del conseller Argimon i la consellera Cervera han estat treballant en aquest desplegament en l’àmbit residencial. En les setmanes que venen crec que podrem anunciar avenços en aquesta direcció. D’altra banda, hi ha una estratègia en l’àmbit europeu —promoguda per la crisi de la Covid-19— que ens obliga a avançar en el procés de desinstitucionalització. Hem de procurar que el màxim de gent gran pugui viure el màxim de temps a casa seva, amb els suports i els serveis adequats, i haurem de prendre decisions que es moguin en aquesta direcció.
Tot tenint en compte que hi ha unes llistes d’espera llarguíssimes, d’anys.
Sabem que tenim una llista d’espera, amb persones grans i amb persones amb discapacitat, que hem d’abordar. Però, alhora que abordem la llista d’espera, hem de promoure i hem d’analitzar quines seran les palanques que ens permetran avançar en aquest model més orientat a què la gent pugui viure i pugui ser cuidada a casa seva. Tenim damunt la taula moltes peticions de construir residències, per part de molts ajuntaments; però jo no sé si hem de construir totes aquestes residències i, en canvi, hem de reforçar el paper de l’assistència domiciliària, on cal també reforçar el vincle d’aquesta integració social i sanitària. Espero anunciar algunes decisions interessants amb el conseller Balcells en les setmanes vinents de desplegament de la integració social i sanitària en l’àmbit domiciliari. Hi ha una estratègia europea de desinstitucionalització que ens marca una direcció molt concreta.
“Hem d’abordar la llista d’espera amb la voluntat de construir un sistema de dependència de qualitat”
D’altra banda, hi ha unes 96.000 persones que estan esperant ajudes per a la dependència. Per què Catalunya se situa a la cua de l’Estat en l’agilitat de donar aquestes ajudes contemplades per llei?
Tenim un problema de dades. Les nostres dades no quadren amb les del Ministeri d’Inclusió, i no són ben bé aquestes, són menys: unes 50.000 persones. Igualment són moltes. Tenim molts problemes de gestió dels sistemes d’informació, i de valoració de la situació de la dependència, que depenen del departament. També hi ha dificultats amb les assignacions dels Programes Individuals d’Atenció (PIA), perquè un gruix important de les persones que estan en llista d’espera tenen la valoració feta i estan pendents dels PIA. Perquè aquest programa sigui vàlid, es necessita la firma del familiar i no només la de la treballadora social. Som els únics de l’Estat que ho fem així, i possiblement, si ens estalviéssim el tràmit de la firma del familiar, desencallaríem la situació. Sabem, però, que qui en els informes de l’Associació Espanyola de Directors de Serveis Socials figura com a líder en el sistema de dependència han configurat sistemes de baix cost. És a dir, a força de reduir llistes d’espera no volem configurar un sistema que signifiqui una petita pagueta d’ajuda per a les persones dependents de les seves famílies. Per tant, hem d’abordar la llista d’espera amb la voluntat de construir un sistema de dependència de qualitat.
Justament, fa pocs dies va qualificar el model de finançament de la dependència com a “pervers”. Què cal fer en aquest sentit?
En aquests moments, des de la implementació de la dependència fins ara, a Catalunya s’han invertit uns 18 mil milions d’euros en l’atenció a la dependència. D’aquests, més de tres mil milions són copagaments dels ciutadans catalans. Tres mil milions d’euros són les aportacions que fa el sistema de la dependència estatal, i dotze mil milions d’euros són dels pressupostos de la Generalitat. I amb una tendència creixent del nombre de persones dependents. Per tant, aquest sistema és pervers i l’hem de revisar. L’Estat ha d’aportar més diners per afrontar les problemàtiques de les persones dependents, amb una previsió d’un increment de la despesa que sigui previsible. Nosaltres hem de poder saber, en aquest context de la jubilació dels boomers, quina serà l’evolució dels ingressos que tindrem de l’Estat en aquestes polítiques. S’ha de reconèixer que l’equip del Ministeri de Drets Socials de la Ione Belarra i del Nacho Álvarez han incrementat els recursos i ens sembla bé, però això és molt conjuntural i l’actual sistema de finançament de la dependència no ens garanteix els recursos adequats, tant per regular la llista d’espera com per oferir un sistema de qualitat a les persones dependents. La despesa en dependència no tendirà a disminuir. Tant sí com no tendirà a créixer, i ens cal més compromís de l’Estat, amb fons destinats a pal·liar aquesta situació.
El repte de millorar el finançament del tercer sector i els sous dels professionals de l’àmbit
Les entitats estan patint molts problemes perquè no reben les subvencions i demanen també una previsió, una millor calendarització. Agilitzarà el departament la finançament del tercer sector?
Quan deia al començament que el principal repte que tenim com a departament és la millora de procediments, té a veure amb això. Per tant, ja estem treballant perquè les calendaritzacions de les subvencions de l’IRPF i de la COSPE es produeixin de manera normal. Que a finals de l’any anterior o, com a molt, a començaments del primer trimestre, hagis pogut resoldre les subvencions i hagis pogut fer els corresponents pagaments Estem treballant-hi.
El sector pateix molt aquests endarreriments que, per altra banda, són per donar serveis bàsics i d’atenció a les persones.
I és normal perquè al final les entitats esdevenen banquers del Govern. Avancen uns diners que després ha de pagar la Generalitat a través d’una subvenció. Sabem, a més a més, que fa anys que financem a partir de subvencions coses que, el normal, és que estiguin concertades, perquè un concert dona més estabilitat que una subvenció. Em consta que s’ha avançat feina en aquest sentit per part de l’anterior equip, tot i que és probable que ens trobem a finals d’any amb serveis que no s’hagin pogut qualificar per ser concertats i haurem de pensar com l’any que ve els continuem prestant encara amb la fórmula de subvenció. Em temo molt que això ens passarà, però els haurem de mantenir, perquè no deixarem els usuaris d’aquests serveis penjats. Però, sí, en aquesta modernització del sistema, un dels objectius és que la relació amb el tercer sector sigui la que toca, no la que tenim ara.
“Un dels objectius del departament és que la relació amb el tercer sector sigui la que toca, no la que tenim ara”
Ha esmentat a l’inici el problema de les empreses que gestionen els serveis públics externalitzats i els sous que paguen als professionals. Es podrà equiparar els seus sous als que cobren els professionals dels serveis públics? La patronal del tercer sector diu que tot depèn dels increments de tarifes que ha de fer aquest departament.
Qui determina els salaris és la negociació col·lectiva, però els salaris que paguen les entitats a les empreses ve determinat per la tarifa que finança la Generalitat. Per tant, necessitem una conversa intel·ligent entre les organitzacions empresarials del sector social, els sindicats i la Generalitat de Catalunyaper moure’ns en un model similar al de l’àmbit de la salut, on només hi ha dos convenis col·lectius. En el camp social és més complicat perquè n’hi ha multitud de convenis, i cadascun té característiques diferents. Hem de seure, i espero poder anunciar decisions al respecte en les setmanes vinents.
Però ja s’havien donat passes en aquest sentit, amb l’acord de pujar un 3% les tarifes dels serveis socials.
És un problema que tenim, i que no el resoldrem d’un dia per l’altre. L’equip de la consellera Cervera es va comprometre a avançar en el document que es va firmar a finals de setembre amb les patronals del sector. Això hem d’activar-ho, segurament té sentit que creem grups de treball a partir de diversos convenis, perquè cada conveni té característiques diferents. Hem d’implicar els representants dels treballadors perquè el primer a denunciar que les condicions salarials no són les adequades –i no són les comparables amb la mateixa feina quan les fas a salut o a l’administració– és el conseller.
“El primer a denunciar que les condicions salarials del sector social no són les adequades és el conseller”
És qüestió d’augmentar el finançament del departament?
Tornen al debat del finançament de la dependència. Si el gruix del finançament continua depenent de la Generalitat, el marge que tenim és més petit per les limitacions fiscals que té la Generalitat de Catalunya i aquí és on l’Estat ha de ser capaç de moure més recursos si no volem que tant la dependència o el model de col·laboració publicoprivat siguin un model de baix cost. Si l’únic valor que aporta el model de col·laboració publicoprivat a la prestació de servei en l’àmbit de les persones és que és més barat, vol dir que els serveis són baixos, no està aportant-se valor i, per tant, hem de canviar-ho.
Per això serà important avançar en la llei de concertació, que s’arrossega des de l’època del conseller El Homrani.
La llei de concertació és un projecte de llei que depèn de nosaltres. L’equip de la consellera Cervera ja va iniciar un primer pas molt tímid i ara ens hi hem de posar. Necessiten tenir una llei d’acció concertada moderna i que no sigui simplement una nova versió d’una llei de contractes. A vegades hem confós la concertació amb la contractació, i les directives europees són molt clares, ens donen la possibilitat, en l’àmbit dels serveis de les persones, de tenir fórmules no contractuals de relació amb els proveïdors i singularment amb els proveïdors sense ànim de lucre. Crec que aquí hi ha molta feina a fer i tenim exemples interessants de la resta de l’Estat que tenen plantejaments que valdrà la pena que ens estudiem, singularment les regulacions del País Valencià, Aragó i les Illes Balears i les analitzarem a fons i veurem partint de quins paràmetres podem construir una bona llei d’acció concertada.
El repte de sumar esforços amb els joves migrats sols
No volíem deixar de parlar d’un col·lectiu que atén aquest departament, com són els joves migrats sols. Creu que s’ha avançat prou en la seva inclusió social?
Tenim una oportunitat magnífica per fer-ho, arran de la reforma del reglament de la llei d’estrangeria, que permet l’atorgament del permís de treball a les persones que surten del règim de tutela. Això ens ha de reforçar les polítiques de capacitació de formació i d’integració al mercat de treball. Al final, els joves i adolescents del nord d’Àfrica i Àfrica Subsahariana que es juguen la vida per arribar a la península Ibèrica, —és a dir, per arribar a Europa—, el que busquen és la feina i les oportunitats que els seus països no els donen. I aquesta és una saba nova que a aquest país li convé perquè no tenim fills. Hem d’ajudar a trobar feina a aquests joves que arrisquen la vida per venir al nostre país.
Quines vies contemplen per ajudar-los a trobar feina?
Estem començant a parlar amb la Direcció d’Infància i, paral·lelament amb el Departament d’Empresa i Treball. Aquests joves no venen a buscar prestacions socials, venen a buscar feina i això vol dir que els hem de capacitar i formar, d’entrada amb els idiomes del país, perquè sense parlar el català i el castellà és impossible trobar feina a Catalunya. Sabent que, a més a més, si parlen anglès, francès, àrab o el seu idioma africà ens aportaran més. Però, un cop s’ha resolt el problema legal per la integració laboral, que era la manca de permís de treball, ara els hem d’orientar. I aquí probablement hem de construir una gran aliança amb el servei privat perquè ens ajudi a generar els llocs de treball que necessitem per facilitar la feina d’aquests joves.
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari