“Avançarem cap a una escola inclusiva quan siguem capaços de canviar les nostres creences i millorar les nostres pràctiques”

Silvia Rodríguez Gómez  @socialpuntcat 

Per a la mestra i pedagoga Ascen Díez de Ulzurrun no hi ha dubtes: l’escola inclusiva no és cap quimera; és una realitat que ella, com a directora de l’Equip d’assessorament i atenció psicopedagògica (EAP) de l’Alt Penedès, està contribuint a introduir a les aules de la seva comarca amb una metodologia que funciona. Les seves raons parteixen de la convicció que qualsevol infant pot estar a una escola ordinària. Com? Amb acompanyament de professionals especialitzats i amb un equip docent que cregui fermament en l’escola inclusiva. 

Díez de Ulzurrun, que porta tota una vida treballant per l’escola inclusiva dins i fora de les aules —des de la investigació universitària; com a membre de l’equip de Dincat que ha plantejat la transformació dels centres d’educació especial; i també des del GIEE (Grup d’Investigació en Educació Especial)— explica en aquesta entrevista de quina manera treballa el seu equip i per què cal parar atenció a la feina que s’està realitzant a l’Alt Penedès. 

L’EAP de l’Alt Penedès és un referent ara mateix pel que fa a educació inclusiva. En què es basa aquest programa pioner que esteu implementant a la comarca? 

El nostre Programa d’Educació Inclusiva de l’Alt Penedès —que anomenem CEEPSIR Espiga EAP— es basa a desenvolupar plegats competències i consolidar bones pràctiques en l’habilitació de contextos inclusius perquè tot l’alumnat pugui participar i pugui aprendre.  És un programa que segueix les fases d’implementació que la recerca diu que són necessàries per garantir la sostenibilitat de les bones pràctiques.  

Qui fa possible aquest programa i qui participa? 

Apliquem el programa conjuntament amb els professionals de l’Escola d’Educació Especial Delta Espiga, amb la col·laboració de la resta de la xarxa. Fins al moment, hi participen 41 centres entre primària i secundària, amb els quals establim un compromís de l’equip directiu del centre i un acord del 70-80% del claustre, així com amb la garantia de l’aplicació del programa com a mínim per a tres cursos. Així, aquest programa té el valor de comptar amb la implicació de tothom. Centres, és a dir, professorat i alumnat, famílies, Servei Educatiu, EAP, centre d’educació especial, serveis específics, inspecció i Servei Territorial.  

D’on va néixer la inquietud d’avançar cap aquest model? 

És el resultat d’un procés que va començar el 2016 amb el projecte de transformació dels centres d’educació especial, promogut per Dincat i liderat per Josep Font i Climent Giné, del qual jo en formava part. Les unitats de formació que es van generar ens van servir perquè l’equip del nostre EAP i el claustre del centre d’educació especial l’Espiga les treballéssim i, amb la comprensió del significat d’inclusió, comencéssim a escolaritzar a tot l’alumnat a l’escola ordinària i plegats donar suport a la inclusió a través del programa CEEPSIR Espiga-EAP.  

En què consisteix a grans trets el programa? 

El programa respon a tres etapes d’implementació. Una prèvia amb compromisos per part del centre, una d’aplicació formada per tres modalitats que anomenem ‘Acompanyament’, ‘Mirades compartides’ i ‘Formació activa’ i una de manteniment, a partir del tercer any que formen part del programa. Els centres que participen en la modalitat d’‘Acompanyament’ reben el suport un matí quinzenal dels professionals del CEEPSIR (Espiga-EAP) i es treballen dos continguts. Un que té a veure amb l’estructuració i l’organització del context d’aula per facilitar la participació de tot l’alumnat, i comença amb una sessió formativa amb tot el centre. El segon és un contingut que escullen de la modalitat de ‘Formació activa’. D’altra banda, en els centres que participen en la modalitat de ‘Mirades compartides’, la mestra d’educació al suport inclusiu de l’escola ordinària i la tutora participen en la pràctica de l’aula de ‘Mirades compartides’ amb la professional experta de l’Espiga; a banda, la professional de l’Espiga i la persona referent de l’EAP donen suport setmanal a l’escola ordinària.  

“L’educació inclusiva és un camí que demana canviar els nostres valors,  creences i pràctiques”

I la ‘Formació activa’ com s’aplica?  

Els centres escullen un contingut entre cinc propostes formatives, que són: Estratègies efectives i fàcils d’aplicar per al tractament de les conductes problemàtiques; aprenentatge entre iguals; benestar emocional; lectura i docència compartida. Un cop definit l’objecte de transformació, l’equip coordinador de cada centre planifica la intervenció concretant el curs o cursos, i els professionals implicats recullen les dades per fer el control del progrés, planifiquen la intervenció, el seguiment i n’informen el claustre. Tanmateix, durant la fase d’aplicació compten amb l’acompanyament dels professionals del Programa CEEPSIR Espiga-EAP. 

Quina creu que és la clau d'aquest programa? 

Un aspecte fonamental és compartir tothom el mateix significat d’inclusió que passa per pensar en tot l’alumnat. No ens centrem en el dèficit, sinó en les necessitats de suport i treballem en guanyar competència en pràctiques basades en l’evidència on tothom pugui participar i aprendre. 

Creu que és replicable aquest nou model a altres territoris?  

Penso que tothom pot avançar cap a una escola inclusiva partint cadascú del moment on es troba. És un camí que demana canviar els nostres valors, les nostres creences, les nostres pràctiques. Els lideratges i la formació són fonamentals. És bàsic que tothom comparteixi el significat d’inclusió, i que es passi d’un enfocament centrat en el nen i la nena, a un centrat en l’entorn, pensant en tot l’alumnat. 

Com es repensa una aula perquè sigui inclusiva?   

Hem de pensar en tots els alumnes. Cal estructurar i organitzar el context d’aula perquè tots els alumnes puguin participar i puguin aprendre. Creant un ambient acollidor, oferint els suports visuals necessaris, adequant els ritmes, oferint instruccions clares i concises, reconeixent-los com a persona, valorant el seu progrés. Els objectius han de ser els mateixos per a tothom, partint del currículum per a tots i oferint suports diferenciats en funció de les necessitats. I en el cas que l’alumne requereixi un PI (Pla de suport individualitzat) es concretarà en funció dels resultats de l’avaluació. 

Hi ha una perspectiva inclusiva en les mesures i suports universals que s’apliquen als centres?  

En una escola inclusiva hem de poder pensar en suports diferenciats, però un dels reptes principals el tenim en el suport universal. En organitzar l’aula, creant bones pràctiques pensant en tots els alumnes. Aquí cal parlar de la transformació de la funció de l’especialista, contribuint amb aquestes mesures universals ajudant al professorat en l’assoliment dels objectius per a tots els nens i nenes.  En aquest sentit, van augmentant els centres que  incorporen la codocència a les aules i que es formen per conèixer els diferents tipus de docència compartida per poder atendre millor l’alumnat. Al Penedès acompanyem als centres en la construcció de coneixement en mesures universals començant en pràctiques basades en l’evidència en relació amb l’estructuració i organització del context; el projecte FET lectura; benestar emocional; aprenentatge entre iguals; estratègies de baixa intensitat (SCP) i docència compartida. 

“És bàsic que tothom comparteixi el mateix significat d’inclusió”

Fa cinc anys que es va impulsar el Decret sobre educació inclusiva. Com creu que s’està implementant? 

Tenim un bon nombre d’escoles d’educació especial que són CEEPSIR (Centre d’Educació Especial Proveïdor de Serveis i Recursos) i properament hi haurà una nova convocatòria. També van augmentant els SIEI (Suport intensiu a l’escolarització inclusiva) i es fan formacions. Malgrat això, la realitat és que, a excepció d’algunes escoles d'educació especial, com la nostra, a la major part dels centres d’educació especial de Catalunya continuen tenint molta matrícula i això ens ha de fer pensar.   

Per tant, considera que hi ha aspectes a millorar?  

Sí, començant per implementar polítiques valentes que defineixin un camí per avançar cap a l’escola inclusiva amb una proposta clara basada en l’evidència. Guiar-se per la iniciativa de transformació de centres promoguda per Dincat seria un bon començament. És bàsic que tothom comparteixi el mateix significat d’inclusió, no centrant-se tant en l’infant i el seu diagnòstic, sinó en la creació de contextos d’aula, en bones pràctiques que pensin en tot l’alumnat. Sovint les dificultats que presenten els alumnes tenen més a veure amb la naturalesa de la interacció amb els mestres, els companys i amb la qualitat de l’educació que amb les seves pròpies dificultats. Així mateix, és important posar-se d’acord en el que ha de ser un CEEPSIR, concretar accions i continguts de transformació. Cal dissenyar un protocol alineat amb els principis i pràctiques d’una escola on tots els alumnes siguin benvinguts i rebin els suports que necessiten per tenir èxit. D’altra banda, cal vigilar en no reproduir a l’escola ordinària el que es faria al centre d’educació especial, sense oblidar que cada infant ha de poder anar a l’escola del seu poble. 

Què creu prioritari, per avançar per aquest camí del qual sou referents? 

És necessari que tots els centres de doble línia tinguin SIEI, que els professionals de suport a la inclusió no siguin una opció a decidir per la direcció del centre, sinó uns professionals prescriptius imprescindibles per a l’escola per a tothom que volem. Entre les prioritzacions cal que els EAP disposin d’un major nombre de professionals per a donar suport suficient a tots els centres, i les escoles d'educació especial, que passin a ser centre de recursos per a la inclusió, disposin també de major nombre de docents per a aquest objectiu, tenint clar que han de fer-ho de la mà de l’equip d’assessorament i orientació psicopedagògica. D’altra banda, cal posar l’accent en els lideratges, i és necessari que es redueixin les tasques burocràtiques i de gestió de les direccions, així com el nombre de formacions que massa sovint acaben sent experiències puntuals, però que no produeixen canvis en el sistema. Hem d’aconseguir baixar l’estrès dels docents amb contínues directrius canviants. Cal que puguin centrar-se en el seu grup classe, amb els seus alumnes en construir conjuntament coneixement, formant–se en pràctiques inclusives basades en l’evidència.  

Tal com apunta, un dels principals objectius de l’educació inclusiva és que una gran part d’alumnat que ara estava en centres d’educació especial puguin passar a l’escola ordinària. Què passa si un cop a l’ordinària aquest alumnat no compta amb els recursos necessaris?  

Parlar d’inclusió és parlar de fer bé la nostra feina perquè arribi a tots els alumnes. El que volem és que tots els nens i nenes aprenguin i siguin feliços. No es tracta només de demanar més recursos. Com diu en Josep Font, mentre els demanem empoderem-nos. Cuidem els mestres, les aules, les escoles, el territori. Així, la inclusió és una qüestió de drets. Els alumnes amb més necessitat de suport han de tenir l’oportunitat d’accedir a allò que és comú per a tots els alumnes i ho han de fer en l’entorn ordinari. Nosaltres posem a tot l’alumnat a l’escola ordinària i amb el Programa d’Educació Inclusiva, EAP i escola d’educació especial acompanyem els centres en guanyar competència en la creació de bones pràctiques per arribar a tothom. Vam començar fa cinc anys sense ser CEEPSIR reconegut. És un procés que hem d’anar construint conjuntament amb tota la xarxa, amb polítiques valentes encaminades a desenvolupar nivells més alts de competència i amb molt de rigor a l’hora de decidir quins són els recursos que els centres han de disposar. Podrem avançar cap a una escola per a tothom quan junts siguem capaços de canviar les nostres creences i millorar les nostres pràctiques 

“Cal vigilar en no reproduir a l’escola ordinària el que es faria al centre d’educació especial”

Com funciona aquesta transferència de formació i recursos de les escoles d’educació especial?   

En aquests moments diria que són 28 els centres d’educació especial que des d’aquest curs han passat a ser centre de recursos a la inclusió. Des del 2016, Dincat està treballant amb un bon nombre d’escoles per acompanyar-les en aquest procés, generant un recull important de materials i recursos de gran valor per ajudar-los en aquest canvi de rol. Enguany, el Departament d’Educació també ha començat amb diferents iniciatives, però és fonamental un treball coordinat entre aquests i tots els altres organismes, així com amb el GIEE (Grup d’Investigació d’Educació Especial). És necessari que tothom comparteixi el mateix significat d’inclusió i es disposi d’un protocol clar que guiï el camí cap a aquesta transformació cap a una escola per a tothom. 

Però els docents estan formats per atendre l’alumnat amb necessitats educatives especials?  

A tots ens cal guanyar competència en pràctiques inclusives basades en l’evidència. La necessitat ha fet que els professionals de les escoles d’educació especial es formessin per a respondre a les necessitats del seu alumnat i ara ens toca a tota la comunitat educativa continuar formant-nos junts. Però previ a la formació ens cal treballar-nos les nostres creences que són tributàries de les nostres pràctiques. Cal crear entorns en els quals tots els alumnes se sentin benvinguts, acollits, valorats, estimats, amb expectatives altes. És així com aconseguirem que s’impliquin i aprenguin. 

I de quina forma es pot garantir aquesta nova mirada a les escoles?  

És evident que ha canviat l’escenari de les nostres escoles i demana determinades actituds, noves funcions, millores en les nostres pràctiques. Cal un replantejament a nivell de sistema, començant per les universitats i continuant per les formacions que s’ofereixen. Hauríem de poder anar tots a l’una i disposar d’un full de ruta molt clar. 

Com vèncer les reticències a fer aquest canvi de mirada?  

Una escola per a tots és un camí que hem de fer per tots els alumnes. Hem de partir que el principal recurs som cadascú de nosaltres i és necessari que els lideratges de les escoles creguin i tinguin una actitud a favor de la inclusió.

“Cal crear entorns en els quals tots els alumnes se sentin benvinguts, acollits, valorats, estimats, amb expectatives altes”

I de la tasca que s'ha de fer des dels EAP, què proposa?   

És fonamental que els professionals dels EAP puguin disposar de suficients hores per acompanyar els centres. Les nostres funcions han de canviar, no hem de centrar-nos tant en l’avaluació i en fer informes, sinó en desenvolupar competències per acompanyar a les escoles i als instituts en un canvi de creences i en la construcció conjunta de coneixement en bones pràctiques on tot l’alumnat pugui participar i aprendre. I avançarem si ho fem junts. Quan parlem de donar suport a la inclusió ho hem de fer conjuntament EAP i escoles d’educació especial, amb el suport dels altres equips del servei educatiu i dels serveis específics, conjuntament amb inspecció. Com diu Climent Giné, no ens ajuda buscar coartada de noves “figures” (especialistes).

D’altra banda, quina hauria de ser la relació amb les famílies amb infants amb necessitats especials?   

Avançar en una escola inclusiva exigeix repensar el tipus i la qualitat de la relació amb les famílies. La relació ha de ser de col·laboració, escoltar-les i reconèixer el coneixement que tenen del seu fill o filla. És important poder compartir i dissenyar objectius de forma conjunta, així com establir una relació de confiança. Això s’aconsegueix des del moment que els reconeixem com a paper decisiu en el progrés del seu fill o filla, quan se senten escoltats i valorats. El seu rol és diferent del nostre, però és complementari. Ells estableixen una vinculació afectiva i emocional amb els seus fills i poden facilitar la seva participació i el seu aprenentatge. 

De vegades les decisions dels professionals de l’EAP poden confrontar amb les famílies amb fills i filles amb necessitats educatives especials. Des de la seva perspectiva i experiència, com s’han d’abordar aquests moments?    

És important comptar amb ells en els diferents processos de presa de decisions. L’experiència em diu que quan senten i creuen que poden comptar amb nosaltres, quan tenen la certesa que actuem pensant en criteris de bondat, pel bé del seu fill o filla, sempre acabes arribant a un consens.