“Quan hi ha una agressió a un educador, alguna cosa ha fallat en el sistema”

Cristina Allué  @crisallue 
Mar Barberà Heras  @mbarberaheras 

El 29 de novembre, col·legis, sindicats i tercer sector es van aturar cinc minuts per rebutjar les agressions a professionals dels serveis socials. Protestaven per la darrera agressió a una professional del servei socioeducatiu d’atenció a famílies de Salt, a Girona. “Les agressions se silencien, són un tema tabú”, ens confessa la Clara Martínez, a qui entrevistem com a educadora social, perquè també va patir una agressió i perquè forma part de la delegació gironina del Col·legi d’Educadors Socials de Catalunya (CEESC).

Va ser l’estiu de l’any passat que la Clara va escriure al Social.cat una reflexió on intentava trencar aquest silenci. “Passen els dies i aquella agressió silenciada només l’has explicat a un petit cercle teu, però per la resta tot segueix igual”, escrivia aleshores. El context tampoc hi ajuda. Com la Clara, educadors i treballadors socials confessen que els serveis socials i el sistema de protecció a la infància estan saturats i no tenen prou recursos.

Per resoldre-ho, tant el Govern com les entitats estan d'acord que cal un pla de xoc per augmentar el nombre de centres d’atenció i millorar el sistema d’ajudes. Tots ells aposten per un canvi de model que passi per una reducció de places i menys burocràcia. Però l’arribada de centenars de joves estrangers no acompanyats ha trencat les costures d’un sistema que arrossega anys de mancances. Són les persones més vulnerables, i els treballadors i educadors socials que les acompanyen, els qui en reben l’impacte.

La Clara viu a Girona. Nosaltres, a Barcelona. Així que l’entrevista la fem online. Pantalla contra pantalla. Al principi, però, ens costa demanar-li pels motius que van motivar l’agressió, per com va ser i com es va sentir. La Clara té tota la raó. Parlar de les situacions de violència que pateixen els educadors socials és un tabú. Al final, fem el cor fort i li demanem. Ella ens ho explica, serena.

… I l’agressió que vas patir, com es va produir?

Va ser al centre d’emergència i primera acollida on treballava. D'avui per demà, vam començar tot un equip nou, i anàvem arribant amb comptagotes. Els primers dies no complíem ràtios. No totes les persones de l'equip teníem la mateixa manera de treballar. Jo treballo més des del sentit del límit que de la norma, perquè crec que les persones necessitem una norma, però des d'un vincle. L’agressió, però, no la recordo ja que vaig perdre el coneixement. Són tots suposicions a partir del tipus de lesió que jo tenia. Sé la cara de la persona que tenia al costat. Em penso que la recordaré sempre. El fet que l’agressió no fos reconeguda per tot l’equip, suposo que com a treballadora afecta.

“Aquests nois no venen aquí a fer papiroflèxia. Volen un permís de treball, aprendre l'idioma. Han passat un procés molt dur. No els ho posem gens fàcil”

Va ser una agressió física, doncs?

Sí, vaig rebre un cop molt gran a les costelles, tal com ho hem arribat a reconstruir. Va ser al pati del centre. Els fets els he sabut posteriorment pels cuiners del centre. Pel que m'han dit va ser una puntada de peu. Jo vaig sortir volant i em vaig donar un cop molt fort al cap que em va fer perdre el coneixement. Els companys, en aquell moment de desconcert i, probablement, per desconeixement professional, no van trucar l’ambulància. Em van baixar amb furgoneta a l'hospital, una mitja hora, aproximadament, de camí, però en cap moment van aplicar, crec jo, un protocol correcte, ja que davant d’una situació semblant, amb una persona que ha patit un cop al cap i ha perdut el coneixement, ningú, sota cap concepte, l’hauria de moure.

Què va fer que el jove que et va agredir reaccionés amb tanta violència?

Va ser a l'inici de l’aplicació de l’article 155 per part de l’Estat i no teníem recursos econòmics. Els joves venien d'altres centres i sabien que tenien dret a una paga setmanal i la reclamaven. Com que no teníem diners en efectiu, no els la podíem donar. No era un càstig. Simplement no teníem els recursos. Se'ls va intentar explicar a través dels traductors, però portaven molts dies dient que si no hi havia paga hi hauria conseqüències. La frase literal era: “Si no hi ha paga, hi haurà guerra”. L’agressió entenc que va ser, en part, resultat d’aquesta situació.

No hi va haver un projecte educatiu a l’altura d’aquests joves?

No se'ls va donar la resposta correcta. Els vam acollir, els vam donar menjar, i poc més. Sé que ara ha anat canviant una mica. A l'inici, quan vam obrir el centre fa un any enrere, no era així. La consigna era: si la vostra habilitat com a educadors és la papiroflèxia, feu un taller de papiroflèxia. Però aquests nois no venen aquí a aprendre papiroflèxia, igual que nosaltres no faríem tot aquest procés migratori que fan ells per anar a aprendre papiroflèxia, no? Volen un permís de treball, aprendre l'idioma, tenir unes finalitats. Segurament pel mateix motiu, pel fet de ser un centre que neix d'avui per demà i no té recursos, no vam poder donar la resposta adequada.

Les circumstàncies personals d’aquests joves nouvinguts, l’experiència que arrosseguen, poden també motivar reaccions violentes.

Els joves estrangers han passat per un procés molt dur i, després, arriben a un centre on perden tota l'autonomia. Potser fa molt temps que viuen sense unes normes estipulades. Volen anar sols, lògicament, perquè són adolescents, i no se'ls deixa. Si a tot això li sumem que ells ja arrosseguen una situació traumàtica, ens trobem davant d’una bomba explosiva. No els ho posem gens fàcil.

“No hi ha un projecte establert dins el centre, sinó que només acollim i cobrim necessitats bàsiques. Això fa pensar en les antigues cases de beneficència”

No els ho posem fàcil perquè la improvisació de l’administració a l'hora de treballar els plans de suport per a aquests joves tampoc hi ha ajudat?

Exacte. I perquè no hi ha un projecte establert dins el centre educatiu, sinó que només acollim i cobrim les necessitats bàsiques. Això em fa pensar en les antigues cases de beneficència. No anem més enllà i no els donem pas perquè s’apoderin, perquè puguin conèixer els seus drets, tenir una llengua, habilitats que et permetin viure socialment i integrar-te de veritat.

El Govern ha admès que la gran quantitat de joves migrants sense referents familiars que arriben cada mes a Catalunya no ha facilitat que es pugui treballar un projecte educatiu. Tot just ara es comença a tenir l’experiència per fer-ho. I, de fet, es debat amb l’Estat si les comunitats autònomes no s’haurien de repartir de forma més equitativa aquests joves. Creus que acotar el nombre seria una bona mesura?

Potser per a l’administració és una solució, en el sentit que podran gestionar millor els recursos.

***

La Clara Martínez reivindica la comunicació com a eina indispensable per exercir la seva professió. Durant l’entrevista, tot i que ella assevera en més d’una ocasió que, com a educadora, no és especialment “afectuosa”, respon les preguntes amb afecte, amb una sensibilitat que li creix de dins. Algunes vegades s’emociona, com quan recorda la relació que va tenir amb la Carlota, una dona amb discapacitat a qui va tutoritzar. D’altres, se sent incompresa, com quan explica com alguns companys no li van fer més suport quan va patir l’agressió. Però ella intenta donar una resposta complexa. No sempre li és fàcil.

Si tornés a repetir-se la situació que vas viure, abans d'arribar a l’agressió, haguessis actuat d’una altra manera?

Si tornés a passar pel mateix circuit, aniria a picar portes diferents de les que vaig picar. Hauria reclamat a la DGAIA fer un treball més digne amb els infants. Personalment, no canviaria el que vaig fer, perquè crec que ho vaig fer bé. Hi he donat moltes voltes.

Creus que li haguessis pogut explicar millor al jove que et va agredir quina era la situació en què us trobàveu?

Jo era la tutora d'aquest noi. Ell havia perdut un paper on tenia tots els contactes dels familiars. Em vaig posar en contacte amb un centre d'Almeria on ell havia estat, però mai vaig rebre resposta. Encara a dia d'avui, cada cop que rebo un correu, penso que pot ser la resposta amb els contactes que ell necessitava. Vaig fer molts passos, amb ell. No me’n penedeixo de res. Potser, a diferència d’altres educadors, jo no feia tantes abraçades, massatges o altre tipus de contacte físic, però tampoc ho canviaria, ja que jo no soc així. No soc massa afectuosa pel què fa al contacte físic, soc més d’un somriure o d’una paraula maca. Quan actues d'una manera que no ets, també es percep. Per això no ho canviaria.

“Els que estem a les trinxeres som els que hem de poder parlar i demanar els recursos necessaris”

Has pogut parlar mai amb ell?

No hi he pogut parlar, perquè vaig viure un procés de recuperació llarg. Vaig trigar mig any a poder-me moure amb autonomia per Girona. Visc en un poble petit i depenia sempre de terceres persones. Amb algú al costat em sentia protegida. Sola, en canvi, sentia angoixa. Per això, no vaig parlar amb ell. Tampoc tenia ganes de veure els companys. No vaig sentir un caliu, ni un suport davant dels fets. No vaig fer-ho, de parlar-hi, i segurament m'hauria anat bé. Això ho canviaria. Poder recuperar l'autonomia és tot un procés. Amb tot, un cop en vas parlant te n'adones que aquest fet és el que realment t'ajuda. A mi, definitivament, és el que més m'ha ajudat, perquè pots compartir experiències amb altres persones que també han passat pel mateix.

S’acostumen a fer sessions de grup per parlar-ne, dins de l’entitat, amb els educadors i treballadors socials, o des del col·legi professional?

En les entitats on jo he treballat, no. Al CEESC hi ha el grup de treball de protecció a la infància. Quan el van engegar, es van adonar que el que més amoïnava els educadors eren les agressions.

I per què creus que alguns companys no van reconèixer l’agressió?

Hi ha la por que et jutgin. Tendim a pensar que no hem fet bé la nostra tasca i per això som agredits. En l’agressió que jo vaig patir, alguns companys van posar en dubte la situació. Em van dir que que potser no era una agressió, que potser m’havia desmaiat o havia relliscat, perquè el terra era moll. En canvi, tota l’opinió mèdica i psicològica constatava que l'agressió era clara. Per què hem de posar en dubte què ha passat? No passa res. No s’està criminalitzant la persona agressora ni se la vol fer fora del centre. Hem de poder reconèixer que les agressions, en la tasca de l’educador social, són coses que passen. I, quan passen, hem d'intentar ajudar la persona agredida i també la persona que ha agredit. Quan es produeix una agressió és perquè alguna cosa ha fallat, en la gestió de l’acompanyament, en l’entitat o en el sistema.

Creus que s'hauria de repensar el sistema d’acompanyament?

S'ha de poder parlar amb els educadors. Els que estem a les trinxeres som els que hem de poder parlar i demanar els recursos necessaris. Si no els tenim, no aturarem aquesta roda en què estem immersos.

“Els professionals ens trobem dins un cercle viciat, i estem creant un bucle de persones que constantment demanen ajudes i a les quals no se les pot ajudar”

Vas escriure que els professionals de l’educació social us trobeu entre “l'espasa i la paret”. No teniu marge suficient per exercir la professió?

No sempre allò que els professionals considerem ètic és allò que l'administració ens proporciona. Lamentablement, els recursos són els que són i no sempre ens permeten dur a terme la nostra tasca com voldríem o com regula el codi deontològic. Tinc companys que treballen a serveis socials i em diuen que atenen usuaris que no tenen com pagar el lloguer o com accedir a un habitatge, però tampoc ells, com a treballadors socials, tenen un habitatge per oferir-los. Així que ens trobem dins un cercle viciat, i estem creant un bucle de persones que constantment demanen ajudes i a les quals no se les pot ajudar.

En una situació com la que descrius, en què els treballadors socials no poden oferir un habitatge social a una persona que necessita urgentment un acompanyament, com s’acompanya a aquesta persona, què s’hi pot fer?

Els treballadors de serveis socials es troben en situacions realment complicades. Com li dius a una persona que no té habitatge que no en tens cap altre servei per oferir-li? Cal molta més implicació per part de les entitats bancàries i l’administració pel que fa al nombre d’habitatges socials.

Heu exigit, des dels sindicats o els col·legis professionals, més regulació?

Sí, des del CEESC s’està impulsant un projecte de llei per tal que reguli la professió.

***

Per a la Clara, que ara treballa d’educadora d’educació especial en un centre escolar, el veritable problema és que els recursos no s’adapten a les necessitats del dia a dia. Confessa que, de fet, ella no consta com a educadora, sinó com a integradora, perquè l’administració, als educadors que fan la seva tasca, no els regula dins d’aquesta categoria. “Volem que se’ns reguli com a educadors. Com a integradors, hem de fer tasques que no ens corresponen. Hem de cobrir hores a l'aula ordinària i hores a l'aula de suport de l'educació inclusiva, i no fem una funció educativa, sinó més aviat de suport”, es queixa. Ella, com molts altres companys, busca escletxes, però no sempre les troba.

Molts educadors expliquen que se senten molt lligats pels protocols, que els fan sentir gairebé com policies de les persones que atenen, que estan obligades a complir normes estrictes sobre com han de menjar, com s’han de vestir o, fins i tot, com s’han de relacionar.

Exacte. Hi ha unes normes molt tancades i estrictes que no et deixen buscar l'escletxa o adaptar-te a la persona que tens davant. Això també crea conflictes. Les normes tancades poden derivar en situacions violentes que es podrien haver evitat.

Com quines?

Doncs, per exemple, vaig viure l’experiència d’una noia amb discapacitat intel·lectual a qui volien esterilitzar. Ella tenia un desig molt gran de ser mare. Ho vivia molt malament i ho verbalitzada. Els posem, des de molt petits, unes etiquetes… Tot just ara comencem a parlar de l'escola inclusiva, però les persones que arriben als pisos tutelats no són fruit de l'escola inclusiva i arrosseguen unes etiquetes molt grans. No s’ha fomentat la seva autonomia. No els escoltem. A la meitat de les residències comparteixen habitació. Amb 50 anys, tindríem ganes de compartir habitació amb una persona que no has triat i no t'hi portes bé? Tot això fomenta, al capdavall, un malestar en aquestes persones que es podria evitar.

“Som molt pocs educadors per a molts usuaris. I no tenim prou pressupost”

Abans has comentat que a tu t’agrada treballar més sobre límits que sobre normes. És aquesta l’alternativa?

L'alternativa és l'acompanyament respectuós. Al final, tot es basa en escoltar a la persona que tens davant, que és la que t'està donant la resposta del que vol i el que necessita. No tot són normes i protocols tancats. Les persones opinen. Si nosaltres opinem, les persones que acompanyem també en tenen dret.

I com aconsegueixes situacions d'escolta activa?

Amb molta comunicació. Arran de l'agressió, he après a poder fer això, a poder parar i dir: “D'acord. Això està passant per un motiu. Explica'm el perquè. Anem a buscar el perquè del teu malestar i podrem mirar de buscar una solució”. Potser és una solució que no es podrà resoldre, però potser sí. Però si no ens aturem un moment i els escoltem, malament. El fet de ser usuari, la sola paraula en si, sembla que comporti que no tinguin veu.

Sentiu, com a educadors, que les lògiques de funcionament de les entitats us coarten aquestes possibilitats de conversa?

Molt. Els protocols tancats venen marcats per les entitats. Volem abastar tant, volem poder fer tant i volem anar un ritme tan accelerat, que això també ho acaba dificultant. Tampoc tenim unes ràtios adequades. Som molt pocs educadors per a molts usuaris. I no tenim prou pressupost. Hi ha països on hi ha un educador per a un usuari o, màxim, dos. Això sí que et permet un acompanyament respectuós. Però les nostres ràtios, no. Un educador per a set persones o set i mitja... El fet que sigui una persona i mitja ja és bastant irreal, perquè les persones no es poden partir! [Riu]. Simplement, no pots. Al final, és gairebé impossible.

“En el moment en què escoltes ja no li estàs dient a ningú com ha de viure, sinó que t'ho està dient ell”

Com ho fas perquè l’escolta no sembli paternalista?

En el moment en què escoltes ja no li estàs dient a ningú com ha de viure, sinó que t'ho està dient ell. En l'àmbit escolar hi ha molt paternalisme. Però hem de ser conscients que estem acompanyant. Canvia molt la paraula “ajudar” de la paraula “acompanyar”. Si treballes amb la idea d’“ajudar”, esborres la possibilitat d’acció dels nois i les noies, els estàs restant autonomia.

Però per tenir una conversa, no només has de saber escoltar, sinó que t’han d’escoltar. Com ensenyes a escoltar?

És important poder-li demanar a la persona que tens davant que s’aturi un moment i també t'escolti i reflexioni. Jo crec en la persona que tinc davant i li he de fer saber. Jo crec que tenen la capacitat d'escoltar, reflexionar i entendre. En el cas de l’agressió, això era molt difícil, perquè depenia dels traductors. És tot un procés, però s’ha de poder fer, perquè així els nois també arriben al punt de creure en ells mateixos i de veure que tenen la capacitat crítica per jutjar què els passa.

I com treballeu, els educadors, la comunicació no verbal?

La comunicació no verbal és molt important i no se'n parla massa, d’ella. T'has d'anar observant i fer un procés d’autocrítica. Has d’anar canviant i reconduint la manera com et relaciones. Al final, depèn de les habilitats de cada persona. Hi ha educadors que són més afectuosos, jo, com he dit abans, no ho soc massa de contacte físic, però sempre has de trobar un punt de connexió, una mirada, un gest, una broma o una carícia. En una situació límit, intentes buscar la part més conciliadora, més des d'una mediació, i no tant des d'una intervenció.

“Davant d’una situació de nervis, no tots sabem reaccionar de forma espontània i no passa res. Per això, necessitem que ens puguin apoderar”

Us preparen per fer una intervenció?

Sí, tot i que es podria ampliar molt més la formació. El que aprens a la carrera és molt diferent del que et trobes en el dia a dia. A la universitat s'ha de parlar molt més de les agressions, perquè el professional, després, pugui reaccionar. Davant d’una situació de nervis, no tots sabem reaccionar de forma espontània i no passa res. Per això, necessitem que ens puguin apoderar. Normalment, totes les entitats tenen protocols d'actuació i no són mai els mateixos. Amb tot, tenen semblances.

I com creus que els educadors us podeu apoderar, més enllà del fet que hi hagi o no recursos de l’administració i les entitats?

Fent-nos molta autocrítica i formant-nos. La formació és apoderament. I no deixant mai de comunicar-nos. Ser educador social no és sinònim de fer-ho tot bé. Hem de poder reconduir-nos.

Com t’has ajudat, tu, a reconduir-te? Què t’ajuda a fer autocrítica?

M'ha anat molt bé escriure les situacions que visc. És com una teràpia. Després t'ho llegeixes i t'ajuda, perquè ho veus des de fora, amb perspectiva. També tinc un petit cercle d'educadors amb els que podem xerrar i compartir idees. I, si ho necessito, faig teràpia psicològica, perquè si tu no estàs bé, no podràs resoldre situacions complicades.

I quan creus que ho has fet bé? Quan t’has sentit orgullosa de la feina feta?

Hi ha una persona que m'he estimat molt, una persona adulta amb discapacitat... Sempre hem tingut una comunicació molt especial. Ara m’acompanya des d’un altre món... Es diu Carlota… [S’emociona]. Va ser un treball molt llarg, en diferents moments. Poc a poc, ella va aprendre a fer les tasques del dia a dia. Sempre havien treballat amb ella des del paternalisme i jo vaig desmarcar-me d'aquest model. Crec que la vaig ajudar i va avançar molt.