Tenir cura és una acció humanitària o és una obligació emparada per la llei?

Jose Daniel Rueda Estrada  Director del Màster Universitari Treball Social Sanitari de la UOC

La necessitat de cuidar i ser cuidats és una experiència que totes les persones tenen des del naixement fins a la mort. Cuiden els pares els seus fills, cuiden els metges i el personal sanitari els malalts, els educadors els seus estudiants, els fills les persones malaltes o amb alguna dependència. L'ètica de la cura forma part de l'ADN de l'ésser humà.

A totes les societats hi ha normes i lleis que recorden aquesta obligació i sancionen la seva no aplicació amb mesures diverses. Per exemple, treuen la pàtria potestat als pares si no compleixen el seu deure o penalitzen conductes d’abandó o no atenció als que no assisteixin persones en situació de dificultat.

Quan es parla de cures i cuidadors, se sol centrar l’atenció en la gent gran o amb discapacitat que necessiten atencions especials per poder mantenir una certa vida autònoma i amb qualitat.

A què ens obliga la llei?

L’any 2006 es va aprovar a Espanya la Llei de dependència. Des d’aleshores, les cures i l’atenció a persones en situació de dependència es consideren com a part d’un dret de les persones que no es valen per si mateixes i que, pel mateix motiu, tenen dificultats per integrar-se plenament a la societat.

Aquesta llei planteja com a principi “la permanència de les persones en situació de dependència, sempre que sigui possible, a l’entorn en què desenvolupen la seva vida”. A més, inclou al catàleg de serveis les “cures personals” i prescriu l’elaboració d’un “programa individual d’atenció”.

Es podria dir que la llei marca un inici sobre el tema de les cures que va més enllà de la responsabilitat i l’acció familiar. D’aquesta manera, es reconeix un dret que té com a finalitat mantenir o millorar l’autonomia de les persones. A més, es reconeixen les figures dels “cuidadors professionals” i els “cuidadors no professionals”. Tant a uns com a altres se’ls exigeix ​​que els seus serveis es facin amb garanties i formació acreditada sota la tutela administrativa.

Eliminació de la tutela i la incapacitat judicial

Més recentment, s’ha incorporat la Llei 8/2021 que reforma el Codi Civil en matèria d’incapacitació i de tutela. La primera novetat que aporta aquesta reforma és que elimina la institució de la tutela i la incapacitació judicial. L’origen d’aquest canvi cal cercar-lo a la Convenció internacional dels drets de les persones amb discapacitat. S’hi estableix que cap persona perd la capacitat jurídica. La incapacitació judicial haurà de ser substituïda per mesures de suport, la qual cosa requereix reformes a les legislacions en aquesta matèria en els estats signants.

D’altra banda, la nova llei institueix o realça la figura de la curatela judicial, és a dir, la institució que presta cures, suports, serveis i acompanyament a persones amb alguna discapacitat, física o mental.

En altres paraules, el tutor representa la persona incapacitada i en gestiona el patrimoni, mentre que el curador acompanya, assessora, dona suport i té cura de la persona amb discapacitat perquè pugui exercir els seus drets en igualtat amb qualsevol altra persona. Una persona incapacitada judicialment no pot comprar, vendre, alienar els seus béns o signar davant de notari una escriptura pública, sinó que ho ha de fer el seu tutor, amb coneixement i autorització judicial.

De la tutela a la ‘curatela’

La llei assenyala que la curatela és una mesura de suport d’origen judicial, el significat del qual –cura– revela la finalitat de la institució: assistència, suport, ajuda, assenyalant que el valor de la cura està en alça en les societats democràtiques actuals.

Té una particular aplicació a l’exercici de la curatela, ja que totes les persones requereixen ser tractades amb cura, és a dir, amb l’atenció que requereixi la seva situació concreta. No és un simple canvi de termes o de paraules, perquè a partir d’ara la cura és una qüestió de drets humans.

La idea central del nou sistema (la curatela) és la de suport a la persona que ho necessiti, cosa que engloba tota mena d’actuacions: acompanyament amistós, consell, ajuda tècnica en la comunicació de declaracions de voluntat, ruptura de barreres arquitectòniques i de tota mena. Fins i tot la presa de decisions delegades per la persona amb discapacitat.

L’edat o la discapacitat no poden ser motius de discriminació, ja que ha de fer prevaler el dret a la igualtat. Garantir aquest dret és la tasca fonamental dels cuidadors, els qui s’ocupen d’atendre les necessitats derivades de les diverses limitacions, ja siguin de naturalesa social, relacional, laboral o jurídica. Es tracta de compensar, mitjançant el suport i l’assistència, les limitacions que impedeixen exercir i gaudir de tots els drets i garantir una bona qualitat de vida.

Resoldre problemàtiques socials mitjançant la cura de persones

Des del punt de vista sociològic, el reconeixement d’aquesta categoria jurídica estableix que determinades problemàtiques socials que afectin les persones, per raons d’envelliment o discapacitat, han de ser protegides jurídicament.

D’aquesta manera, les cures a persones amb alguna dependència o amb limitacions no és només una qüestió familiar i privada, sinó que també passa a ser una qüestió de drets.

Tenir cura i donar suport a determinades persones continuarà sent responsabilitat de les famílies, però també quedaran sotmeses a la vigilància judicial. En conclusió, tenir cura de persones amb limitacions d’autonomia física, mental, per motius d’edat o de discapacitat és un dret de les persones i una obligació regulada per la llei.

(Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation. Pot llegir l'orginal aquí)