La Molly tenia 88 anys i gaudia de bona salut. Havia sobreviscut dos marits, els seus germans, la majoria dels seus amics i el seu únic fill.“No em queda cap relació significativa, estimat”, em va dir. “Tots han mort. I, saps què? En el fons, jo també vull deixar aquest món”.
Inclinant-se una mica més, com si m’estigués explicant un secret, va continuar: “Et dic què soc? Soc forta. Puc admetre davant meu i davant teu que aquí no em queda res. Estic més que preparada per anar-me’n quan arribi la meva hora. De fet, no crec que arribi tan de pressa com m’agradaria”.
En el transcurs de la meva investigació he entrevistat moltes persones grans. De tant en tant, em sorprèn la sinceritat amb què algunes persones senten que la seva vida s’ha acabat. Semblen cansades de ser vives.
Soc membre de la xarxa europea Understanding Tiredness of Life in Older People Research Network, un grup de geriatres, psiquiatres, científics socials, psicòlegs i estudiosos de la mort. Volem entendre millor el fenomen i desentranyar què en té d’únic. La xarxa també treballa en l’assessorament a polítics i les pràctiques sanitàries, així com en el suport a cuidadors i pacients.
La catedràtica d’ètica assistencial Els van Wijngaarden i els seus col·legues dels Països Baixos van escoltar un grup de persones grans que, sense estar greument malaltes, sentien el desig de posar fi a les seves vides. Els problemes clau que van identificar en aquestes persones van ser: la soledat dolorosa, el dolor associat a no importar ningú, el fre a l’autoexpressió, el cansament existencial i la por de veure’s reduïts a un estat completament dependent.
No ha de ser la conseqüència de tota una vida de patiment, ni la resposta a un dolor físic intolerable. El cansament de la vida també sembla sorgir en persones que consideren haver viscut vides plenes. Un home de 92 anys va dir als investigadors de la xarxa:
“No influeixes en res. El vaixell salpa i tothom té una feina, però tu només navegues. Jo soc la càrrega per a ells. Això no és fàcil. Jo no soc així. Humiliació és una paraula massa forta, però gairebé. Simplement em sento ignorat, completament marginat”.
Un altre home va dir: “Mira com estan les ancianes de l’edifici del davant. Demacrades i mig mortes, conduïdes inútilment amb cadira de rodes... Ja no té res a veure amb ésser humà. És una etapa de la vida per la qual simplement no vull passar”.
Un patiment únic
El novel·lista nord-americà Philip Roth va escriure que “la vellesa no és una batalla, la vellesa és una massacre”. Si vivim prou, podem perdre la nostra identitat, capacitats físiques, parella, amics i carrera professional.
Per a algunes persones, això provoca una sensació molt arrelada que la vida ha estat desposseïda del seu sentit. I també que les eines que necessitem per reconstruir un sentit de propòsit són irrecuperables.
La catedràtica sueca Helena Larsson i els seus col·legues han escrit sobre una “apagada gradual” a la vellesa. Sostenen que la gent es va desprenent de la vida fins que arriba un punt on està preparada per apagar el món exterior. L’equip de Larsson planteja la qüestió de si això podria ser inevitable per a tots nosaltres.
Per descomptat, aquest tipus de patiment comparteix característiques (és depriment i dolorós) amb l’angoixa que trobem en altres moments de la vida. Però això no és el mateix. Pensem en el patiment existencial que es pot derivar d’una malaltia terminal o d’un recent divorci. En aquests exemples, part del patiment està relacionat amb el fet que encara queda per fer el camí de la vida, però que la resta del viatge és incert i ja no té l’aspecte que havíem imaginat.
Aquest tipus de patiment sol estar relacionat amb el dol per un futur que creiem que hauríem d’haver tingut o amb la por d’un futur incert. Un dels trets distintius del cansament de viure és que no hi ha desig de futur ni dol per ell: només una profunda sensació que el viatge s’ha acabat, però es prolonga dolorosament i indefinida.
La visió global
Als països on l’eutanàsia i el suïcidi assistit són legals, metges i investigadors debaten si el cansament de la vida arriba al llindar del tipus de patiment emocional incessant que atorga a les persones el dret a l’eutanàsia.
El fet que aquest problema sigui prou comú perquè els investigadors el debatin pot suggerir que la vida moderna ha exclòs les persones grans de la societat occidental. Potser els grans ja no són venerats per la seva saviesa i experiència. Però no és inevitable. Al Japó, l’edat es considera una primavera o un renaixement després d’un període de treball i criança dels fills. Segons un estudi, els adults més grans del Japó van obtenir puntuacions més altes en creixement personal que els adults de mitjana edat, mentre que als Estats Units es va observar el patró d’edat oposat.
El cirurgià i professor de medicina Atul Gawande afirma que, a les societats occidentals, la medicina ha creat les condicions ideals per transformar l’envelliment en un “llarg i lent esvaïment”. Creu que la qualitat de vida s’ha passat per alt en canalitzar els nostres recursos cap a la supervivència biològica. Això no té precedents a la història. El cansament de la vida podria ser el preu que estem pagant.
(Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation. Pot llegir l’original aquí)
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari