Sobre la dignitat. Reflexió en temps difícils

La dignitat és la qualitat de la persona que la té pel fet de ser-ho, de ser un ser racional i lliure. Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets, diu la Declaració Universal dels Drets Humans.

La dignitat és intrínseca a la persona. La dignitat no és un grau, és inherent, no ens la dona ningú i, des d'un pensament de fe es considera sagrada, digne de veneració i respecte.

A nivell històric, Plató, ja la considera però vinculada a l'autonomia de la persona: només qui es pot governar a si mateix esdevé un subjecte lliure. La dignitat va ser un concepte filosòfic abans de convertir-se en un concepte jurídic. Ciceró en parla com a salvaguarda davant qualsevol forma de submissió personal o política.

Els estoics ja la consideraven junt amb la idea d'igualtat, el cristianisme, després, diu que tots som iguals i igualment dignes com es manté actualment, seguint els discursos dels últims Papes que la vinculen a la sacralitat de la vida. Kant va reblar que som dignes perquè som lliures i perquè tenim la capacitat de l'autodeterminació. Va dir que els homes tenen dignitat, no tenen preu. Va rebre crítiques per lligar dignitat i autonomia perquè això marcava una frontera d’exclusió. En el món contemporani aquest terme s'amplia a totes les persones. La dignitat acaba sent la negació de l'esclavitud. L’humanisme explica aquest concepte amb arguments racionals, es fonamenta en la llei natural. Amb una mirada contemporània, l´aportació de Kant, es pot llegir com que la dignitat és la capacitat que tenim les persones per portar la vida per uns o altres camins i qui no es pot autodeterminar no seria digne. I el mateix es pot dir de les societats on l'autodeterminació no es pot exercir (no serien dignes).

A partir de la II Guerra Mundial adquireix virtut jurídica: La dignitat no és susceptible de negociació, no està a disposició dels altres ni tampoc un mateix pot alienar-se sense caure en la degradació. La dignitat, junt amb la igualtat i la llibertat formen la base dels drets humans fonamentals.

J.Seifert, en descriu quatre nivells: 1) ontològica, on ens hi trobem com a éssers humans. 2) operativa, ja que, si som persones, hem d'obrar com a persones i si no ho fem dignament no perdem l'ontològica però no vivim segons el que som. 3) el tercer nivell és l'adquirida, fruit dels nostres actes i pot créixer segons com actuem i la 4) és la dignitat donada o reconeguda pels altres. Aquest quart nivell és delicat, es pot basar en la teoria de la prestació o sigui que la dignitat es basaria en el poder, el cens, els mèrits o el reconeixement atorgat des d’altres instàncies.

Implicacions del dret a la dignitat. Al ser un dret fonamental i inherent com el dret a la vida, a la igualtat, a la llibertat de pensament, de consciència i de religió es considera inviolable. No es pot qüestionar el lligam que té a dret fonamental però no és gens fàcil l'aplicació a la vida diària tant als drets de les minories com en el camp de la bioètica. Si l’ètica vol ser justa per a tots s'ha de sustentar en la dada ontològica del dret inherent i per tant que a tots els homes i dones se’ls deu igual consideració i respecte i que la dignitat humana és inalienable.

En aquests moments difícils cal que tots els estaments, sobretot als que exerceixen el poder que facin una reflexió profunda sobre si les lleis serveixen per respectar els drets i llibertat i dignitat de les persones o es fan servir per fer perdre aquest bé tan preuat i inviolable que és la dignitat de la persona. Reflexionem i actuem.