Una xarxa guaridora de salut mental

Soc una dona del món rural, vídua, mare de dos fills i una filla, de professió delineant. M'agrada escriure, llegir, pintar, caminar pel bosc. I, entre moltes altres coses, estic diagnosticada d'un trastorn mental sever. Però això no em defineix com a persona, tot i que ha sigut una part molt important de la meva vida, i gràcies a això m'he convertit en activista i voluntària per la salut mental. Un fet que, ara per ara, és clau a la meva vida.

Segons l'OMS, la salut és el benestar físic, psíquic i social, i les persones amb algun trastorn de salut mental acostumem a tenir dificultats en tots tres aspectes. A nivell físic, a causa dels medicaments que puguem prendre —amb el fet agreujant que la gran majoria dels fàrmacs no estan testats amb perspectiva de gènere, un aspecte que s'ha de començar a revertir de seguida. A nivell psíquic, perquè a vegades podem tenir descompensacions químiques. I a nivell social, perquè ens costa gestionar els mals de la vida, els dols i l'estrès.

Les persones amb trastorns de salut mental també patim una vulneració de drets que, a vegades, és més punyent per a les dones, que patim una doble discriminació. Tres de cada quatre dones amb trastorn mental confessa haver patit violència domèstica dins de la llar o la família, una dada esgarrifosa.

Al món laboral hi ha poques feines específiques per a persones amb dificultats emocionals, i les que hi ha acostumen a ser són precàries i amb sous molt baixos. Això fa que dins el nostre col·lectiu hi hagi uns nivells de pobresa molt elevats. Sovint ens costa cobrir necessitats bàsiques per poder portar una vida digna, com l'habitatge. Però també hi ha moltes persones que estan al treball ordinari i no gosen a dir-ho per por al rebuig, a l'estigma i que els facin fora.

En l'àmbit sanitari encara es practiquen contencions involuntàries, tant físiques com farmacològiques. Això vol dir que et lliguen al llit. Jo vaig estar quatre dies amb aquesta situació, sense poder demanar ajuda ni que em vinguessin a canviar. L'OMS considera aquestes pràctiques com un acte de tortura. Però sabem que avui, a Catalunya, en aquests moments, encara es practiquen. Quin sofriment tan gran per a tantes persones! Però també sabem que hi ha alternatives molt positives que ja es porten a terme arreu d'Europa. Hem de lluitar per aconseguir una contenció zero.

En molts àmbits de la societat, les persones amb problemes de salut mental no som escoltades. Es prenen decisions sobre la nostra pròpia vida sense escoltar la nostra voluntat.

El cervell pot emmalaltir, com qualsevol altra part del cos. Les persones amb trastorns de salut mental no som malalties amb potes, no estem brotats ni els 365 dies de l'any ni les 24 hores del dia. Volem ser responsables de les nostres pròpies decisions i tenir una vida digna com la resta de la ciutadania.

Per això és molt important que treballem tots els aspectes de la persona. Per això és imprescindible que, des de les administracions, es creïn polítiques interdepartamentals. No som trossets, som persones completes! S'ha de treballar des de l'ensenyament, des de la justícia, des del benestar social, des de la sanitat... I aquestes polítiques han d'estar dotades de recursos. És incomprensible que, a vegades, persones amb diagnòstics de salut mental hagin de pagar-se de la pròpia butxaca programes que han estat consensuats per l'administració.

Una de cada quatre persones, al llarg de la seva vida, pot patir un trastorn de salut mental. I tothom, tothom coneix a quatre persones. Per tant, el problema de salut mental el podem patir nosaltres mateixos o algú del nostre entorn proper.

Hi ha dos factors molt importants a l'hora de valorar el patiment, a part del patiment del mateix trastorn. Un és la manca de suports comunitaris i, l'altre, el rebuig, l'estigma i l'autoestigma. I si a més, hi ha un problema d'addiccions, el patiment s'agreuja encara més. En el poble on vivia, de només 2.500 habitants, no només em van marginar a mi, sinó a la meva filla, i això em va fer molt de mal.

Soc filla adoptiva de la comarca de la Noguera, una terra aspra i plena de noguers. El noguer és un arbre de creixement lent, de fusta noble i molt apreciada. Triga anys a donar fruits. Els seus fruits tenen tres capes: la primera verda i tendra, la segona de closca dura, i la tercera que dona llavors. Nosaltres, els activistes, som com els noguers. Som de creixement lent, mentre fem fusta, de soca resistent, noble i apreciada. Les flors són poc vistoses, però tenim un fruit amb tres capses: una verda, tendra i sensible; l'altra de closca dura i resistent, que perdura en el temps i que en el seu interior dona fruit abundós, que es converteix en llavor i aliment per a persones en el seu procés de recuperació. No hem de defallir. La nostra tasca, a vegades, necessita picar pedra i recursos específics. Però sempre hi ha algú que podrà aprofitar aquesta llavor i donarà fruits.

Si us plau, sigueu nous, sigueu llavors per generar fruites, i que totes les persones puguem tenir una vida sense tant patiment emocional. Cadascú des del seu posicionament, amb la finalitat de fer una societat més justa, inclusiva i amb perspectiva de gènere. Hem de treballar tots per a l'empoderament de les persones, perquè tots arribem a ser ciutadans de ple dret de veritat.

És imprescindible, també, que s'escolti la veu de les famílies i del món associatiu, que tira endavant iniciatives molt potents. Les hem de tenir en compte i entre tots crear xarxa, una xarxa guaridora de la salut mental.