"Necessitem ser nosaltres el canvi que voldríem veure al món", Gandhi
Kolhberg1 defensava que existien unes pautes universals de raonament moral. Les estructurava en tres nivells de desenvolupament: preconvencional, convencional i postconvencional.
A grans trets, una persona ubicada en el nivell preconvencional actua des de l'egoisme/narcisisme. Podria dir: "Jo soc el centre del món i veig als altres com el que em poden aportar a mi".
Des del nivell convencional, la persona segueix interessada bàsicament en el seu propi interès, però entén que per a aconseguir el que ella vol, és preferible un cert ordre social.
I des del nivell postconvencional, la persona entra en una espècie de conciència universal i s'oblida de l'interés propi com individu, com a família, com a grup, com a nació, com a cultura, etc. per actuar orientat a uns interessos globals. Per exemple, un equip legislador ubicat en aquest nivell promulgaria lleis en consciència col·lectiva encara que aquestes anessin en contra dels seus interessos individuals o de "els seus".
Es veu que una màxima de l'edat mitjana era: "Quan l'esperit regna, no són necessàries les lleis", entenent per esperit la conciència, aquella veueta que sabem ens intenta orientar però que és més temptador no fer-li cas... De fet, en l'actualitat, no tan sols són necessàries les lleis, sinó que regna la màxima oposada a la de l'edat mitjana: "Feta la llei, feta la trampa".
Seguim majoritàriament centrats en el propi interès sense tenir en compte a l'altre. Bàsicament ubicats al nivell preconvencional de Kolhberg, a voltes camuflat però sovint sense cap mena de disfressa. I és que no està mal vist mirar-se només el propi melic. Més aviat el que sona ridícul és la postura contrària, intentar ser conscient de l'altre.
Especialment en educació social, cal que estem atents a si veiem a l'altre com un medi o com un fi en sí mateix. Que diferenciem si el que sentim és llàstima o compassió. Des de la llàstima ens ubiquem per sobre de l'altre; des de la compassió ens mantenim al mateix nivell, l'intentem comprendre, l'acompanyem, ens l'estimem i el respectem com individu amb capacitats per a fer per si sol una evolució, aprendre les seves lliçons i caminar amb autonomia per la vida. Sense oblidar el respecte pel seu ritme i el fet de que sigui ell o ella qui ens pugui ensenyar a nosaltres.
La llàstima ens acosta al nivell preconvencional: l'ajudo per la meva necessitat d'ajudar.
La compassió ens acosta al nivell postconvenional: tracto l'altre com m'agradaria que em tractessin a mi mateix/a.
-
1Lawrence Kolhberg: Defineix tres nivells de desenvolupament moral i sis estadis. Més un seté citat només a la seva obra original. Veure: http://en.wikipedia.org/wiki/Kohlberg%27s_stages_of_moral_development
Han comprovat que els diners no fan més feliç per tant cal anar cap a un altre camí.
Potser és el de tenir compassió i actuar sempre amb aquest lema.
Em sembla que si escoltéssim sempre la veueta bona que tenim dins, deixaríem de banda moltes de les actituds egoistes .
No en diríem ajudar, del que féssim pels altres, sinó en diríem viure els problemes amb els altres i solucionar-los junts.
Crec que la veueta que ens diu: no miris cap els altres, té molta més potència que l’altra.
Potser no ens agrada que ens parlin fluixet i amb respecte i necessitem que ens ordenin. Ara ens deixem manar pel materialisme i no sabem percebre res més.
Estem actuant mirant pel nostre interès perquè el que es valora és el tenir i no el ser.
En el teu article parles de compassió i llàstima. Jo no utilitzo gairebé aquestes paraules en el meu vocabulari i no sé si per dins són aquestes les que sento o és, o vull que sigui, empatia.
Hi ha tants signes a la nostra societat d’actuacions pel propi interès.
Jo ho reconec en el treball quan un directiu fa entrar algú per amiguisme, en els ajuntaments quan s’hi entra perquè es volen requalificar uns terrenys propis o millorar sempre l’entorn proper , en les converses quan no parlem igual a totes les persones, a casa quan es deixa la feina perquè la faci un altre o no sabem escoltar els altres ...
No sé si les persones ens hem acostumat a mirar-nos només a nosaltres i ja ni tan sols sabem si tenim algú al costat.
Un dia va fer molta tramuntana i va escampar molts papers per tot el carrer. Crec que si estimem el lloc on vivim ho recollirem sense mirar si ho ha de fer l’escombriaire o algú altre. (visc en un poble petit) Vaig sortir a recollir-los i vaig estar parlant amb el meu veí mentre jo ho estava fent i no va recollir res de res.
Mentre actuem mirant només si el que fem és el que ens pertoca i sinó no ho faig,
estarem a un nivell que no anomena Kolhberg, el de..... sense ni tan sols llàstima.
La diferenciació entre llàstima i compassió em sembla encertada. La llástima seria la que ens fa donar unes monedes a un pobre, o la que practiquen (o practicáven) les senyores que recollien diners pels necessitats a las ‘mesas petitorias’ en dies assenyalats, per exemple. La compassió requereix una implicació moral més activa, una profunda empatia pel ésser (persona o animal) objecte del nostre sentiment. Es a dir, una identificació amb els altres éssers més enllà de les barreres del jo.
Com sempre, Toni, ens dones bones idees. Ara solament cal que les posem en pràctica...
"Ningún conocimiento académico podrá llevar a una verdadera solución de los problemas humanos vigentes,ya que su origen último está en dimensiones de la vida humana que son inaccesibles para el saber académico.Una de estas dimensiones es la ética de la compasión."
Alejandro Sanz de Santamaría
Davant la crisi, ja cronificada, del sistema capitalista, i de veus de referència, que parlen de l´extinció del sistema, per esgotament de les seves pròpies idees i d´haver arribat al seus límits, les opcions per apedaçar o dissimular la greu situació, ja no es mantenen. És necessari i fonamental, l´aportació de veus crítiques, clares i a la vegada esparançadores, que advoquen per un nou camí per la humanitat, per una nova organització humana des d´una educació en conciència...
Molta vinculació tenen les paraules de l´entrevista a l´escriptor i economista Jose Luis Sampedro, amb aquest tercer nivell postconvencional que descrius en la teva opinió: el de l´home desprovist d´interés propi, d´individualisme, que desenvolupa un
nivell de conciència orientat al bé global.
Aquest estat, només pot crear-se, formar-se i desenvolupar-se, penso, des d´una reeeducació del ser humà, que porti com arrel, l´aprenentatge d´una educació en el pensament lliure i crític, en valors, com l´essencial, el de la compassió, que comporti la presa de consciència d´un desenvolupament interior, d´una rebel·lió interior, que porti a una nova organització de la humanitat.
Des de l´educació en el sentit de la compassió, caminem cap l´enteniment ple de l´estat emocional de l´altre, molt més enllà de l´empatia, la compassió implica, el desig profund de reduir o aliviar el seu patiment. Permet aprendre, com un bé natural, a ser comprensius, tolerants, davant dels diferents punt de vista, de les diferents creences, ser conscients del patiment d´altres persones o sentir el seu patiment com si fos propi.
La compassió, no es pot ensenyar, cal viure-la. D´aquesta manera, es transmet, es comunica als altres, perquè allò que hem descobert com a bo per a nosaltres, també ho volem per els altres.
Possiblement, només podem caminar cap al desenvolupament d´un nou ser humà, creant una societat fonamentada en un sistema de valors,
en la qual, la justicia, la solidaritat, el bé comú, siguin els principis motors, de relació, organització i convivència humana, en definitiva la humanització de la vida.
Aquest nou ordre pot afavorir el desenvolupament de les capacitats de l´esser humà. L´home pot créixer i construir-se a partir d´aquests conceptes innats, pot ser es tracta de treure fora, de fer aflorar, el que portem dintre, però molt oblidat.
En definitiva, tenim el compromís de RESCATAR, (aquesta paraula tant ultratjada en el últims temps pel poder bancari i financer),
per donar-li el seu veritable sentit, es a dir, RECUPERAR, la finalitat última de l´esser humà: arribar al màxim del que un és i fer la nostra aportació a la vida, com ella ho fa amb nosaltres, per caminar cap a un nou sistema de persones conscients, completes, lliures, defensores dels interessos comuns a tota la humanitat.
Ángeles
Gràcies per compartir.
Enllaç de l´entrevista a Jose Luis Sampedro per Attac Madrid vimeo.com/17807239
Enllaç de l´entrevista en el programa "Noches como ésta" TV1 www.youtube.com/watch?v=pftudoT5XmI
La compassió (del llatí cristià compassio, derivat de compati, co- "amb" i pati "patir", "patir amb") és un sentiment a través del qual hom comparteix el sofriment d'altri. A diferència de la pietat o l'empatia, la compassió implica sovint la voluntat d'implicar-se per tal d'alleugerir la pena de l'altre
És considerada per la majoria de tradicions religioses i per d'altres corrents de pensament com una de les més grans virtuts.
Estic d'acord amb l'anàlisi però no amb la solució..la compassió té un component de llàstima..no podem obviar que aquest concepte s'ha traduït en una pràctica castradora de l'individu, però sobretot, ignorant de les causes socials que envolten les situacions de desigualtat i dificultat social.
En canvi, la comprensió implica la idea d'acostar-se i posar-se al costat i alhora veure que no només és cosa de l'individu.
us poso el link d'un article que parla d'aquesta idea del comprendre per una ètica de treball actual, molt suggerent: www.eduso.net/res/?b=13&c=121&n=357
Salut
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari